En defensa de la pròpia identitat

Debolsillo publica ‘Descolonizar la mente’, recull de textos de Ngugi Wa Thiong’o sobre l’empremta del colonialisme a Àfrica

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Qui s’hagi apropat als llibres del kenyà Ngugi wa Thiong’o sabrà la importància que té per a ell la reivindicació de la pròpia identitat, una característica que es pot trobar tant en la seva obra de ficció com en la de no ficció. Cal entendre la identitat en un sentit individual i en un sentit col·lectiu. Si agafem els personatges d’El diablo en la cruz (Editorial Txalaparta), veurem com mantenen una lluita en diversos fronts. La protagonista no vol acceptar que el seu progrés laboral depengui d’oferir el seu cos a uns caps que no tenen escrúpols a l’hora de treure partit del seu poder. En aquesta novel·la, Thiong’o fa una radiografia del que significa ser dona en un país com Kènia, una panorama complicat en una societat profundament patriarcal amb forts desequilibris socials. Però al mateix temps, en aquest llibre trobem una protesta contra la corrupció política, policial i empresarial del país, una lluita contra el camí que va prendre Kènia després de la seva independència del Regne Unit. Segons escoltem en els personatges, l’empremta del colonialisme encara és present, i això es nota, sobretot, en les diferències socials, en els efectes del capitalisme que va venir d’Europa, en la consideració de la identitat africana com una feblesa davant les virtuts europees i en la manera com el govern tira endavant el país sempre en funció dels interessos americans i europeus (és a dir, en funció de l’imperialisme): “el imperialismo sigue controlando las economías, las políticas y las culturas de África”.

Per entendre tot aquest univers més enllà de la ficció, és a dir, en paraules del propi autor i no a través de la veu d’un narrador o d’uns personatges, cal llegir Descolonizar la mente (Debolsillo), un recull de textos on Thiong’o exposa de quina manera els britànics no es van conformar amb colonitzar les terres africanes, sinó que van anar més enllà, van voler –i van aconseguir en bona mesura- colonitzar les ments dels africans. Estava clar que els britànics van arribar per quedar-s’hi, per ser els amos de tot, i per aconseguir-ho no podien conformar-se amb l’autoritat, calia que els africans abandonessin la seva africanitat o, almenys, que sabessin que les llengües locals, la seva cultura, la seva manera d’entendre la vida eren mostres d’un barbarisme –d’un tribalisme- que no els convenia: “el arma más peligrosa que blande y, de hecho, utiliza cada día el imperialismo contra es desafío colectivo es la bomba de la cultura. El efecto de una bomba cultural es aniquilar la creencia de un pueblo en sus nombres, en sus lenguas, en su entorno natural, en su tradición de lucha, en su unidad, en sus capacidades y, en último término, en sí mismos”. És per això que l’educació era en anglès, però sobretot era profundament europea. Això implicava que els nens africans havien d’entendre el seu propi univers no en funció de la seva pròpia experiència o la seva pròpia mirada, sinó des d’una perspectiva europea, tal qual els veuria un nen educat a Londres.

Així s’entén que grans autors africans hagin construït la seva obra en anglès, tal com va començar el propi Thiong’o, abans de decidir, el 1977, que havia de recuperar les seves arrels culturals i escriure en kikuyu. L’autor recorda que la mort d’una llengua és la mort d’una cultura, la mort d’una manera de concebre i entendre el món. Això es mostra, per exemple, quan a l’escriure en anglès sobre la realitat africana, es trobaven que les expressions locals no eren fàcilment traduïbles, que per molt aproximades que fossin en altres llengües, mai tindrien el sentit original. A Desconolonizar la mente,  Thiong’o repassa les relacions entre llengua i cultura, llengua i teatre, llengua i literatura, tot atenent al que altres autors africans han dit al respecte al llarg de les seves vides. Una de les experiències que el kenyà ens explica és quan va crear una petita companyia de teatre amateur en llengua local, donat que als teatres oficials no només les representacions havien de ser en anglès, sinó que, a més, havien de reflectir, precisament, la supremacia de la cultura britànica. Aquestes iniciatives li van valer a Thiong’o un any de presó, una experiència que el va canviar radicalment, i que va servir perquè comencés a escriure en kikuyu (i descolonitzés encara més la seva ment).

Va ser quan estava a la presó, precisament, que va començar a escriure la seva novel·la El diablo en la cruz, una obra que va ser un èxit absolut a Kènia, contra tot pronòstic, ja que la distribució era molt deficitària i a l’editorial pensaven que donat que qui encara parlava i llegia en kikuyu eren els camperols, el recorregut del llibre seria molt curt. Ens ho explica Thiong’o a Descolonizar la mente, com també ens explica que va ser gràcies als camperols que es van mantenir vives moltes llengües africanes i moltes tradicions. Els camperols eren, doncs, els garants i custodis d’unes arrels i una identitat que va estar sota el punt de mira de tot un imperi. Cal recordar que Thiong’o parla sempre des de la seva pròpia experiència, des del seu patiment i les seves lectures. Ell va marxar de Kènia poc després de sortir de la presó. Va passar per Londres i finalment es va establir a Califòrnia, des d’on encara lluita pel reconeixement de les llengües africanes i la dignificació de la seva cultura. Desconolonizar la mente és, doncs, una invitació a la reflexió, a recuperar les arrels davant la globalització de la cultura (ell en diu l’imperialisme). Cada llengua conté cultura, cada cultura conté tradició, cada tradició conté història, cada història és un món que no es pot perdre. I, és clar, qui persegueix una llengua ni té cultura ni coneix les tradicions ni respecta la seva història. El món és més ric quan més divers és.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaHumanitatsLLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Signatures de Sant Jordi 2017

    Ja tenim aquí el recull de signatures de Sant Jordi. De moment, adjuntem les que ens han arribat. A mesura que s’apropi el 23 d’abril, les anirem actualitzant (amb...
  • Un nen prodigi

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fer parlar als infants és ja tot un recurs narratiu amb una llarga tradició. Aquest recurs pot presentar moltes variants, des d’una visió...
  • Història, memòria i identitat

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal “Coneixia la història, ignorava la veritat”. Amb aquesta citació de Carlos Fuentes encapçala Kirmen Uribe la seva darrera novel·la, publicada en català per...
  • ‘Lady Susan’, el més desconegut de Jane Austen

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal A l’ombra de les sis grans novel·les de Jean Austen –Seny i sentiment, Orgull i prejudici, Mansfield Park, Emma, L’abadia de Northanger i...