‘100 metros’, el primer drama del tàndem Rovira-Elejalde

Marcel Barrena dirigeix la cinta que explica la història de Ramón Arroyo, malalt d’esclerosi múltiple que va fer un Ironman
Karra Elejalde i Dani Rovira tornen a ser sogre i gendre.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Dani Rovira i Karra Elejalde s’han convertit en una de les parelles còmiques de moda del cinema espanyol després dels èxits d’Ocho apellidos vascos i Ocho apellidos catalanes. Ara, per tercera vegada, tornen a ser gendre i sogre amb una relació més aviat tensa en la pel·lícula 100 metros, dirigida per Marcel Barrena, un director pràcticament desconegut que s’ha enfrontat al seu primer llargmetratge per a cinema, després d’haver rodat la tv-movie Cuatro estaciones i el documental Món petit, basat en la història d’Albert Casals, un jove en cadira de rodes que va complir el seu somni de viatjar pel món.

100 metros explica la història de Ramón Arroyo, un comercial que gaudia del seu èxit en la vida –una família unida, una bona feina que el permetia viatjar pel món i allotjar-se en els millors hotels…- fins que amb 32 anys li van diagnosticar esclerosi múltiple. Algun metge li va dir que es tractava d’una malaltia degenerativa i que aviat no podria caminar ni cent metres. Arroyo ho va acceptar, es va desanimar, es va deixar derrotar per l’esclerosi durant una bona temporada, fins que un dia va decidir que no podia continuar així. Va baixar al carrer i va intentar caminar aquells cent metres. Ho va aconseguir, i va voler caminar cent més. I les distàncies es van anar allargant fins que va fixar-se un objectiu més ambiciós: completar un Ironman, la prova més dura del triatló: 3.8 km nedant, 180 km en bicicleta i 42 km corrent. Tot un repte per a una persona que amb prou forces havia caminat aquells cent primers metres.

En la pel·lícula Ramón Arroyo és Dani Rovira, que s’enfronta al seu primer paper dramàtic en un repartiment on hi són Alexandra Jiménez (l’esposa) i Elejalde (el sogre). El paper de Jiménez és la part més fidel d’aquesta història, ja que l’esposa va ser una dels punts de suport més importants d’Arroyo. El paper d’Elejalde, en canvi, ha estat reinterpretat, ja que en la vida real qui es va implicar en l’entrenament del protagonista era el pare i no pas el sogre, però precisament aquesta llibertat en el guió és un dels grans encerts de la pel·lícula. Primer perquè ja estem acostumats a veure el tàndem Rovira-Elejalde en papers còmics i aquí els veiem en papers dramàtics, encara que sense abandonar en cap moment el to d’humor. Aquest canvi de registre sorprendrà a més d’un espectador, i personalment he quedat especialment captivat per la força interpretativa d’Elejalde (un paper de Goya, sense cap mena de dubte). En segon lloc, perquè la relació entre aquests dos personatges està ple d’estira-i-arronses, els dos tenen conflictes existencials que superar i al mateix temps han de conviure l’un amb l’altre quan des del principi es veu que no hi ha cap sintonia entre ells.

La pel·lícula té moments realment divertits i d’altres molt dramàtics. Precisament, un dels retrets que se li poden fer a la cinta de Barrena és que a vegades s’abusa del dramatisme amb escenes clarament pensades per tocar la fibra a l’espectador. També els primers minuts em resulten una mica atropellats, ja que el director no ens dóna temps a familiaritzar-nos amb la vida d’èxit del protagonista quan ja tenim el drama a sobre. Tot i així, s’ha de dir que la pel·lícula va millorant a mesura que avança fins arribar a un final altament emotiu. En quant a les interpretacions, cal valorar no només els papers principals (Rovira, Elejalde, Jiménez), sinó també alguns dels secundaris. En aquet sentit, mereix un reconeixement especial l’actor David Verdaguer, que fa d’un malalt d’esclerosi gens optimista. Segurament el fet que el paper principal estigui en mans de Dani Rovira és un dels grans atractius, però també un important handicap: és possible que no tots els espectadors puguin deixar de banda l’encasellament còmic en el que s’ha situat l’actor. Però cal donar-li l’oportunitat i deixar que ens sorprengui.

En definitiva, 100 metros vol ser un homenatge a aquells que lluiten per superar els seus “cent metres”, és a dir, els seus reptes personals, els qui no accepten el “no podràs fer-ho”. I també és una reivindicació dels drets i les necessitats de tots els malalts d’esclerosi múltiple, una malaltia que afecta a 50.000 persones només a Espanya i que, en canvi, és una gran desconeguda. Estem, doncs, davant d’una pel·lícula emotiva, humana, no perfecta, però sí ben resolta. I el més important, l’espectador surt del cinema ple d’optimisme, amb la sensació de què també nosaltres podem superar els nostres cent metres.  Rendir-se no és una opció.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES