Sebastià Portell: “Som una societat i una generació abocades a la frivolitat”

L’autor publica ‘El dia que va morir David Bowie’, una novel·la collage protagonitzada per un jove abocat a l’autodestrucció
L'autor a Sitges, on va tenir lloc l'entrevista / Fotografia de Manel Haro

Sebastià Portell (Ses Salines, Mallorca, 1992) va publicar el seu primer llibre amb dinou anys, l’obra de teatre La mort de na Margalida (Lleonard Muntaner Editor), versió dramàtica d’un cançó popular mallorquina. Dintre d’aquest gènere és també autor d’Un torrent que era la mar (Pont del Petroli), que presenta els monòlegs de quatre dones marcades tristament pels homes de les seves vides, i de L’endemà de Fedra (AdiA Edicions), text que vol anar més enllà del mite de Fedra. En narrativa és autor del conte CONY (Cal Oblidar Nova York), inclòs en el llibre La recerca del flamenc (LaBreu), i de Maracaibo (AdiA Edicions), recull de relats que l’exploren l’univers femení. Ha publicat el llibre d’entrevistes Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors (Lleonard Muntaner Editor), dedicat a l’escriptora de Santanyí. El dia que va morir David Bowie (LaBreu) és la seva primera novel·la, protagonitzada per un jove homosexual entregat a les passions i als desitjos de manera temerària. Les seves accions el portaran per un camí d’autodestrucció fins que es veu en la sala d’espera d’un centre mèdic, esperant el resultat d’unes proves, mentre els errors del passat i la incertesa del futur el situen en el seu particular purgatori vital.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Aquesta és la teva primera novel·la, però no és pas una novel·la convencional.

Es tracta d’una novel·la tramposa, perquè és una novel·la fragmentària, collage. En cap moment l’he concebuda com un tot rodó, però sí com una unitat. M’agrada que sigui una unitat caòtica, per tant no tinc la sensació d’haver escrit una obra amb principi i final, sinó que he seguit un recorregut molt orgànic. En teatre i en contes havia fet monòlegs i aquesta novel·la no deixa de ser un monòleg amb petites interrupcions. D’altra banda, tant en el teatre com en els relats havia treballat formats breus i aquesta novel·la està feta de passatges breus. No tinc la sensació d’haver fet una cosa radicalment diferent del que havia fet abans, simplement rep un altre nom. Si hem de parlar de diferències és que els relats, per exemple, han de tenir certa independència entre ells, mentre que aquesta novel·la està concebuda com un tot.

Per què aquesta vegada has buscat aquest tot?

Quan escric un text i parlo de personatges, haig de poder mirar-los als ulls, els haig de poder conèixer i els haig de poder fer preguntes. I ells m’han de respondre i quan ho fan, sé quina forma em reclama la seva història. Aquesta vegada no podia ser un relat, que hauria estat massa breu, ni podia ser una obra de teatre, que hauria estat un text massa dramàtic i segurament superficial. Una novel·la fragmentària era perfecta per explicar aquesta vida caòtica del personatge.

Aquesta és la forma que té L’adolescent de sal, de Biel Mesquida, a qui dediques el llibre.

Exacte, em va fer veure que es podia explicar una història molt polièdrica, amb moltes cares i textures sense necessàriament formar part d’un mateix tapís, sinó més aviat d’una mena de patchwork.

Reconeixes altres referències a banda de la de Biel Mesquida?

Moltíssimes. A El dia que va morir David Bowie hi ha L’adolescent de sal de Biel Mesquida i Gelat de maduixa d’Antònia Vicens, a qui també dedico la novel·la i que crec que excel·leix en la tècnica del flux de consciència. Però aquesta novel·la no seria la que és sense Una dona meravellosa de Joan Jordi Miralles, que també explora molt el sentiment de culpa, hipersensibilitat i addicions; tampoc seria la que és sense Les relacions virtuoses de Marc Romera. I difícilment seria la que és sense la poesia i la música que consumeixo. Aquesta novel·la és totalment hipertextual, hi ha moltes referències, directes o indirectes.

I hi ha referències vitals també?

El personatge és una part de mi, de fet tots els personatges. És com si em posés davant d’un mirall, aquest es trenqués, i quedessin diversos fragments. Ara bé, és obvi que tot el que hi ha en la novel·la no és autobiogràfic. Però crec que allò que escrius t’ha de ser proper i que d’alguna manera ho coneguis. Potser que sigui senzillament alguna cosa que t’hagis imaginat d’una forma molt intensa, però t’ha d’haver caigut de prop. Podríem dir que aquesta novel·la no és cent per cent autobiogràfica en el sentit vital, perquè jo no he viscut tot el que hi surt, però és autobiogràfica perquè l’he haguda de viure de molt a prop, he hagut de sentir properes aquestes vivències per poder-les narrar.

T’has vist alguna vegada caminant per Barcelona sense rumb fix, intentant trobar-te a tu mateix, com fa el protagonista?

Sóc una persona hipersensible, així que la resposta és un sí rotund. Sóc molt aficionat a posar-me els auriculars i masturbar-me emocionalment una o dues vegades per setmana pels carrers de Barcelona, plorant com si em sentís dintre d’un videoclip. Potser que plori només per dins, és clar. M’agrada tenir moments d’esbravació emocional perquè és una bona via per tenir un diàleg amb tu mateix, encara que a vegades sembli una lluita o un càstig. També crec que escriure és una manera de trobar-se un mateix, de definir-se. Així que sí, estic una mica perdut. I això és necessari, en literatura.

I davant d’aquests sentiments, Barcelona és una ciutat que t’ho posa fàcil?

És complicat respondre això, perquè Barcelona m’ho dóna tot. És cert que les qüestions més difícils de la meva vida recent vénen de Barcelona, però també les millors. En aquesta novel·la m’he centrat en els aspectes més negatius de la vida del personatge i per això sembla que tant Barcelona com Mallorca siguin dos escenaris que només aporten perdició. Però a mi també em salva Barcelona, em dóna la vida, em permet tenir una activitat cultural que no podria tenir de cap manera si estigués al meu poble, Ses Salines, com a productor i com a consumidor. Aquí he pogut conèixer persones meravelloses que no hauria pogut conèixer i, en definitiva, aquesta ciutat em permet sentir-me part d’una cultura gran que va més enllà de límits autonòmics, cosa que costa més veure si vius a l’anomenada perifèria.

Recórrer al sexe és una manera fàcil d’escapar dels problemes emocionals?

Crec que no només al sexe. Quan estem malament en el pla sentimental recorrem a allò més animal, més bàsic, més poc sentimental. I aquí és quan entren en joc les addicions, el sexe o els desficis. En la novel·la la via d’escapament del protagonista és el sexe, però hi ha gent que s’aliena menjant massa o menjant massa poc, fent esport, comprant sense límits, no escoltant-se ell mateix, anul·lant la seva veu. Hi ha gent que s’ignora per tal de no patir, per tal de no ser sensible. Moltes vegades la gent més insensible ho és perquè ha patit molt i no vol tornar a fer-ho.

Podríem dir que aquesta novel·la és el relat d’una autodestrucció?

Sí, sobretot pensant en el títol. Crec que ha donat bastant de joc al lector. Té molt sentit que aparegui la paraula “morir” en el títol, perquè aquest és un llibre de morts. Hi moren il·lusions, hi moren projectes, hi moren expectatives que el personatge tenia per assolir un ideal moral, un ideal familiar, una felicitat per a ell i per als seus. És un llibre en què tot mor. I al final del llibre —això no és cap spoiler— el lector pot intuir que hi poden haver alguns renaixements, perquè s’ha sembrat un dubte. Però també hi poden haver més morts. El que pesa més en aquest relat és la pulsió de mort, de què s’ha arribat a un extrem tant sense sentit, que ha de començar a podar, a carregar-se elements.

La teva novel·la és, doncs, Eros acompanyant Tànatos.

Pulsió de sexe i pulsió de mort, sí. És a dir, el personatge està vivint una mort constant i per tal d’evitar-la, s’aferra a allò que li dóna la vida, que és el sexe: la vida intensa, la vida al límit. Paradoxalment, aquesta sortida li obre la porta a la destrucció, perquè practica sexe insegur, té una vida poc saludable i té unes relacions sentimentals nul·les o horroroses. Tot això el porta a estar pitjor, fugint de la mort torna a la mort.

No has tingut la sensació en cap moment de què potser estaves sent massa dur amb el personatge?

No, perquè crec que estic explicant una veritat. Volia obrir una finestra perquè la gent s’hi veiés reflectida o que miressin més enllà d’ells mateixos o senzillament que coneguessin una realitat que va més enllà del seu dia a dia. Aquesta novel·la és un gerundi: això està passant. Posiciona’t com vulguis, emociona’t, que et faci ràbia. Que t’exciti, si cal. Indigna’t perquè parla molt de sexe, perquè no segueix una estructura canònica, el que vulguis, però això està passant, és una veritat i aquí la tens.

Parles de sexe, drogues, malalties… Però el lector pot sentir-se reflectit en la novel·la si ha passat per qualsevol episodi d’autodestrucció independentment del motiu?

Crec que sí. El personatge té tics autodestructius i l’autodestrucció és universal, hi ha escorpins per tot el món. Una persona que té problemes amb el menjar, que és anorèxica, una persona que es veu malament, que se sent frustrada professionalment pot trobar traces d’ella mateixa aquí. Aquest no és l’objectiu final, perquè tant de bo ningú s’hagi de sentir identificat amb aquest personatge, però és possible que passi.

El primer títol de la novel·la era Walk of shame. Per què va acabar sent El dia que va morir David Bowie

Amb Walk of shame no em sentia còmode, encara que des d’un punt de vista conceptual tenia sentit, perquè la novel·la és un caminar enrere, un fer balanç. Però tenia dubtes pel fet que el títol fos en anglès i que fos una expressió que potser no tothom coneix, a banda de que algú pogués pensar que era pedant. Amb LaBreu vam buscar diferents títols que al final no resultaven i el dia que va morir David Bowie, l’editora, Ester Andorrà, em va enviar un mail mig en broma dient-me que la novel·la es podia titular precisament El dia que va morir David Bowie i vaig tenir una epifania brutal.

Recorda a aquell títol de Terenci Moix, El dia que va morir Marilyn.

Sí, jo no havia llegit el llibre de Terenci Moix, encara que el tenia. Al principi m’ho vaig prendre com una broma i amb aquest to li vaig respondre. Però dos dies després, la novel·la es titulava així, perquè crec que l’univers d’aquesta novel·la és l’univers de David Bowie. I la seva mort és una mort conscient, una mica com la del personatge de la novel·la. El seu darrer disc, Blackstar, és el seu testament. Notes com cada nota d’aquell disc i cada matís de la producció estan pensats per avisar que s’està morint. I això és aquesta novel·la. Per tant, tenia tot el sentit del món titular la novel·la així.

Ara diuen que potser David Bowie va morir per un suïcidi assistit.

No en sabia res, però em sembla meravellós. Crec que escollir quan vols morir només ho poden fer les persones molt fortes. Jo no he tingut motius per pensar en el suïcidi, però sí que admiro aquells que han decidit quan havien de morir i com, i ho han fet. Un cas molt clar és el de Virginia Woolf, que un dia es va afartar de tot, es va omplir les butxaques de pedres i es va ficar al riu. Si Bowie ho ha fet, que no sé si ho ha fet, és un motiu més per admirar-lo.

Suposo que tots al llarg de la nostra vida ens omplim les butxaques de pedres. La diferència és si ens deixem caure al riu o no.

Segurament. Aquí és on hi ha la valentia. A vegades posar-se una pedra a la butxaca és una amenaça o una autoamenaça, és fer-te creure a tu mateix o a algú que ho pots fer per fer xantatge, però això és covard i trist, i aporta més patiment. Entrar en el riu és només per a persones valentes.

Existeix una literatura gai?

Sí, la sexualitat de l’escriptor o escriptora condiciona perquè vivim en una societat on la sexualitat és un aspecte important de nosaltres mateixos, ens defineix. Per tant, podem llegir literatura en clau de sexualitat. Pensa que la sexualitat és allò que connecta la part animal i la part emocional de l’ésser humà, i això és molt important perquè escriure és treballar amb la teva ànima i l’ànima també té pedres a les butxaques i això compta.

Quins són els teus referents, en aquest sentit?

M’interessa la llibertat sexual de Walt Whitman; la crítica una mica ressentida però molt lúcida d’Oscar Wilde contra la societat que el reprimia i que el va acabar jutjant; la sexualitat lliure però en part reprimida i en part culpable que retrata en les seves novel·les Virginia Woolf. Tot això es pot trobar en altres autors molt diferents com Biel Mesquida, Terenci Moix, Maria-Mercè Marçal, Lluís Maria Todó, García Lorca o Blai Bonet. Bonet era molt sensual, jugava sempre a dir sense dir. A vegades l’escriptura gai és diferent també en quant a forma.

Llavors, si el teu personatge fos heterosexual, la novel·la no funcionaria?

Difícilment. Crec que aquesta història li pot passar igualment a una persona heterosexual, però en aquest cas el protagonista està marcat pel fet que no acaba d’assumir la seva sexualitat perquè el seu entorn, sobretot el seu entorn familiar representat per la seva mare, no ho acceptaria. Ell ha estat educat en la idea de què l’homosexualitat és una perversió i la viu com a tal. Això té un pes important en la novel·la. Per tant, no crec que canviant les parelles sexuals del protagonista, la novel·la fos igual.

Per tant, si parlem d’alliberament sexual, també hem d’entendre alliberament emocional.

Aquesta és una lluita que relaciono amb l’homosexualitat perquè és com l’he viscuda jo. He assumit i practicat la meva sexualitat sense embuts i això m’ha fet tenir una personalitat més fluida i una relació també més fluida amb el món. Però crec que aquesta és una lluita de tothom, homosexuals, heterosexuals, bisexuals, asexuals, transsexuals… En un món hiperconnectat, frívol i banalitzat com el que vivim la lluita de les persones és tornar a connectar, poder comunicar-nos amb la gent de manera natural.

Llavors mai has viscut la teva sexualitat com una lluita?

No, ho he tingut molt fàcil. La meva sexualitat ha estat una festa. I m’agradaria que fos així per a moltes persones. La meva família i els meus amics m’ho van posar molt fàcil des del principi. Et diria que fins i tot em sap greu haver de contestar aquesta pregunta, crec que ja no ens l’hauríem de plantejar, però malauradament sé que per a molta gent no és així, que moltes persones passen per dificultats. En el meu cas, com et dic, la meva sexualitat ha estat una festa que m’ha aportat coses bones. Però igual que a un heterosexual li aporta coses bones, descobrir la seva sexualitat.

I en la festa de la teva sexualitat, quants convidats hi participen?

Haha, la convocatòria és oberta…

Fora bromes, en la teva vida has mantingut alguna lluita que t’hagi ajudat a crear el teu personatge?

En els darrers anys, gairebé des que vaig començar a escriure aquesta novel·la, he viscut una lluita constant per trobar l’amor. He tingut parelles en aquest temps, però… Mira, hi ha uns versos meravellosos de Maragall, d’El comte Arnau, en què el comte Arnau parla amb Adelaisa i li demana per què ja no l’estima. Ella li respon que un “got d’aigua, quan es trenca, ja no es pot tornar a omplir”. Això explica una mica la recerca que he fet aquests anys en l’amor: quan la base s’ha trencat, és difícil construir-hi res damunt. Això fa que et perdis, et genera inseguretats, fa que prenguis camins que no esperaves, i això sí que em fa identificar amb el personatge. La meva lluita en els darrers anys ha estat la lluita per l’amor.

No creus que la lluita per l’amor ha estat present en tota la teva obra?

Sí, tota la meva obra es pot llegir en clau d’amor i solitud. No crec que el contrari d’amor sigui odi, sinó solitud. L’únic que tenim les persones al món, a banda d’un cos, és temps, i voler dedicar temps a una altra persona és estimar-la. I si la deixes sola, deixes d’estimar-la. I parlo d’amor de moltes menes: amor de parella, amor d’amics, amor familiar… Amb aquesta clau és poden obrir moltes portes de la meva obra. Les dones de Maracaibo, per exemple, estimen però han estat abandonades al marge i t’expliquen per què es troben allà. Són històries molt diferents, però totes vénen d’allà mateix. La vida de les quatre dones d’Un torrent que era la mar es resumeixen en una frase del monòleg d’una d’aquestes dones, que diu: “els homes moren de silenci i les dones d’esperar, però jo no moriré d’esperar”. Tota la meva obra es pot llegir des d’aquesta recerca de l’amor. És cert que és un tema molt universal, però m’identifico més en com ho van viure autors com García Lorca o Tennessee Williams, que és un amor bàquic, carnavalesc, tot festa, encara que a vegades dramàtic.

Abans parlaves de la mare del protagonista, un personatge que no accepta la sexualitat del seu fill. El lector l’ha de condemnar?

El que faci el lector amb la mare no és problema meu. No vull conduir al lector cap a una actitud davant d’aquest personatge. Et puc dir com m’hi encararia jo com a lector. A mi em divertiria molt, aquesta dona, al principi, perquè és histriònica, però després el somriure se m’aniria esborrant perquè respon a un esquema més present en la nostra societat del que ens pensem. I després, segurament, la jutjaria i el meu judici seria negatiu. Què n’ha de pensar el lector? És complicat, perquè segurament alguns també jutjaran al protagonista.

Al llarg de la novel·la inclous fragments d’un llibre, La perfecta ama de casa. Això t’ajuda a reflectir l’abisme que hi ha entre el fill i la mare?  

Sí, els fragments provenen d’un llibre que el personatge ha robat a la seva mare. Es tracta d’un manual franquista per a mestresses de casa. Amb això, volia representar l’herència de valors rebuda i evidenciar com aquesta herència avui no té cap sentit. Aquests fragments apareixen en contextos on es veu clarament la contradicció entre el model que li ha transmès la seva mare i el que ell viu.

Després dels riscos de la vida que porta el personatge, aquest s’enfronta a una possible malaltia venèria que no és el sida. Hauria canviat molt la novel·la si parléssim de la SIDA?

La SIDA hi apareix, però no n’és l’eix. Volia evitar seguir gratant en el binomi etern que diu que homosexualitat vol dir VIH. Tinc un respecte grandíssim per les persones que han estat infectades pel virus i que han desenvolupat la SIDA, però no és un bon resum del que és aquesta sexualitat. És com si en el segle XIX diguéssim que la sífilis era una malaltia d’heterosexuals. A banda d’això, ja s’ha escrit molt sobre el tema, com va fer Maria Antònia Olver amb Tallats de lluna, on m’encanta com tracta la història d’una parella infectada de VIH. També Antònia Vicens, amb Lluny del tren, és brillant per com explica el VIH des del punt de vista d’una parella heterosexual. Jo no hi volia tornar, a això. És cert que a Barcelona les infeccions de VIH han augmentat de forma alarmant i d’això se n’ha de parlar, però jo no sóc la persona adequada per fer-ho i l’ocasió no era aquest llibre. Vaig preferir parlar d’una altra infecció que encara que no se’n parli gaire, també ha experimentat una revifalla, precisament perquè ens hem centrat tant en el VIH que s’ha descuidat una mica les altres infeccions.

De totes maneres, en la teva novel·la no hi ha certesa de res, el personatge sospita de tot una mica.

Exacte, ell sospita de tot i sap que en el futur potser es farà més proves, però en el moment de la novel·la ell només se sent capaç d’enfrontar-se a una sola malaltia que no és la del VIH. Tard o d’hora s’haurà d’enfrontar a les seves pors, però. Això vol dir que després d’El dia que va morir David Bowie, potser hi haurà un El dia que va morir Prince i llavors no sabem on es trobarà el personatge.

Cal dir que aquesta no és només una novel·la sobre sexe…

No, no és només un llibre sobre sexe i aplicacions com Grindr. Qui el resumeixi així s’ha quedat només en una anècdota. És un llibre sobre una generació i sobre una mort col·lectiva en la que tots ens podem sentir identificats.

A què et refereixes amb “mort col·lectiva”?

Aquesta novel·la neix de la sensació que tinc de no només estar jo perdut en aquesta recerca de l’amor, sinó que tota una societat i tota una generació estan abocades a la frivolitat malentesa, a un món d’ironia, d’imatge, de mentidetes piadoses, d’autoenganys, de mentides permeses entre tots perquè ens fan sentir millor. Crec que és hora que comencem a encarar-nos a tot això, de veure que aquesta societat líquida i urgent s’està carregant els nostres sentiments i en alguns casos els nostres cossos. I llavors decidir què fer-ne.

Les aplicacions per trobar parella han fet que estem vivint un nou alliberament sexual?

Hi ha un canvi de forma. Diria que els sentiments i els impulsos sempre han estat els mateixos, però hem passat de la repressió sexual de la dictadura franquista a un alliberament molt progressiu, i ara vivim en una societat en la que és molt fàcil perdre’s perquè és difícil trobar un marc de referència, una norma. El personatge de la novel·la, per exemple, té una relació complicada amb la norma, perquè per sentir que la transgredeix aquesta primera ha d’existir, i avui dia no hi ha cap norma. I un signe d’això són les aplicacions de cites exprés.

Sí, l’absència de normes sembla ser la norma de les aplicacions de cites.

Hi ha un pròleg del professor Jordi Llovet a la reedició del llibre El bell país on els homes desitgen els homes, de Biel Mesquida, que diu que des de la primera edició del llibre, en els anys setanta, els homosexuals hem passat d’ocultar-nos a tenir cites exprés, cosa que suposa una pèrdua de joc. Ell és partidari del donjoanisme, de la seducció, del joc dialèctic i dels cossos, de com les persones es relacionen en altres àmbits abans de relacionar-se sexualment. Hi estic d’acord, però també crec que les aplicacions han portat altres coses bones, com la immediatesa que la gent reclama.

Després de publicar la teva obra de teatre La mort de na Margalida, en la resta de llibres sempre t’has posat en la pell d’una dona i amb El dia que va morir David Bowie t’has posat en la pell d’un home gai. Amb quin paper et sents més còmode?

Em sento més còmode en la pell d’una dona i no només en literatura, en la vida també. M’identifico més en allò que socialment s’associa a un comportament femení, perquè sóc una persona molt sensible, m’agrada fer comunitat, explicar les coses que em passen, saber dels altres… Són coses que no sempre encaixen en els patrons d’un home heterosexual. Passar de parlar de dones a parlar d’un home homosexual és una transició molt orgànica, perquè suposo que al viure ara d’una manera molt més natural la meva sexualitat, he necessitat un personatge que em sigui més proper.

En la propera novel·la et posaràs en la pell d’un home o d’una dona?

Vull treballar tots els punts de vista, de fet. Tinc una novel·la en ment on vull posar-me en la pell d’homes i dones homosexuals i en la d’homes i dones heterosexuals. Vull que hi hagi un tractament molt fluït de la sexualitat i que hi apareguin personatges de gènere confós, no delimitat, sexualitats que vagin canviant.

Això d’identificar-te més amb el món femení és herència de la teva infància, perquè estaves envoltat de dones?

Suposo que sí, jo vaig pujar en una comunitat de dones. He tingut pare i avis, és clar, i el meu avi Sebastià va ser qui em va introduir en el món de la literatura. Però la meva convivència immediata era amb dones i els meus referents eren dones. Fins que vaig fer els dotze anys estava en una classe on érem dos nois i divuit noies. En la meva família hi ha un model més aviat matriarcal. Les dones sempre han fet feina i han estat protagonistes en la presa de decisions familiars. Tot això jo ho he interioritzat.

Perquè un autor mallorquí tingui èxit ha d’instal·lar-se a Barcelona?

És complicat respondre-ho. Aquesta novel·la ha estat publicada a LaBreu perquè els editors i jo ens coneixíem. No sé què hauria passat si no haguéssim estat coneguts. Jo he seguit aquest camí de venir a Barcelona, però hi ha altres vies que també són vàlides. Blai Bonet, per exemple, és un dels grans genis de la literatura catalana i, tot i que va passar per Barcelona, no es va quedar aquí. Antònia Vicens va viure tres dies, literalment, a Barcelona, encara que és cert que és una autora que ha estat relativament oblidada pels grans mitjans i patums. Però el que compta és que Vicens ha fet una obra titànica, a l’altura dels universals, de Virginia Woolf. Vull dir que per a la creació, has de viure en el lloc que t’incomodi, que et plantegi preguntes. Per tenir èxit editorial i mediàtic és bo estar ben connectat i en una gran ciutat és més fàcil.

Precisament m’has dit dos autors, Blai Bonet i Antònia Vicens, que encara que tinguin una obra molt consolidada, han estat força oblidats. De Blai Bonet se’n parla ara perquè s’està recuperant la seva obra, però fa uns anys l’escenari era diferent.

Pensa que Antònia Vicens ha rebut molts premis: la Creu de Sant Jordi, el Premi Nacional de Cultura, el Sant Jordi, el Ciutat de Palma… Noo aspiro ni tan sols a tenir la meitat de reconeixement que ha tingut ella. Quant a Blai Bonet, mai ha deixat de ser important entre els escriptors, però tens raó quan dius que ara que s’ha reeditat la seva obra, se’n parla més. I és cert que l’abisme que hi ha entre ells i els autors mallorquins que viuen o han viscut a Barcelona és important, sobretot si són mediàtics. Però aquí entren coses que van més enllà de la literatura. A vegades ens fan passar bou per bèstia grossa.

A què et refereixes?

Per exemple, si l’autor és mediàtic, ens poden fer passar per literatura una cosa que no ho és. Allò que ha escrit —o més aviar signat— una persona pot vendre molt, però a vegades es ven perquè el seu autor té un programa de ràdio, fa una col·laboració a la tele o té una columna. Això passa amb autors catalans, mallorquins, valencians… Està clar que una via que tenen els autors que vénen de la perifèria per fer-se coneguts és tirar per l’eix mediàtic, però això no fa millor la seva obra. Sovint, de fet, passa el contrari…

Seguim amb Antònia Vicens, una autora que has tractat molt. Què t’ha aportat des del punt de vista humà i literari?

Literàriament i humana sóc un altre. Literàriament, n’Antònia m’ha ensenyat moltíssim però mai m’ha conduit per cap camí, m’ha transmès la literatura com el meu espai de llibertat i la premissa de ser fidel només a la meva veu. Ella m’esperona perquè segueixi la meva veu. I això és un regal increïble, perquè molts escriptors poden tendir a pensar que la bona literatura és la que ells fan i volen que els demés facin el mateix. I això ho podem aplicar a la vida, perquè en la vida mai has de voler ser com un altre, has de fer el teu propi camí i dintre del teu camí has de mirar de ser el millor, estimar el que fas.

Recentment has publicat el llibre d’entrevistes Antònia Vicens. Massa deutes amb les flors. Fent-lo has conegut coses que no sabies d’ella?

Es pot dir que sí, però van ser bàsicament anècdotes i detalls vitals, coses que ajuden a definir-la com a persona i com a creadora, però no vaig trobar cap sorpresa que em grinyolés respecte a les expectatives que tenia. La concebia com la persona que em trobava darrera de les seves novel·les; és a dir, una persona molt forta, amagada en aquella fragilitat que té quan es relaciona amb la gent. Ella és tenaç, tossuda i molt coherent i això és el que m’he trobat fent el llibre.

Encara que ja has publicat sis llibres, aquesta novel·la marca un punt d’inflexió en la teva trajectòria. És un bon moment per pensar quin tipus d’escriptor vols ser en el futur?

Em pregunto quin escriptor vull ser en la següent pàgina que vull escriure. Una carrera es fa passa a passa. Si avui fos l’escriptor que volia ser fa cinc anys, no em sentiria gaire còmode. Tots tenim dret a canviar de rumb, a fer modificacions. M’agradaria ser un autor que sempre hagi escrit el que sempre ha volgut, això sí.

La literatura catalana és sensible a les noves veus o als autors joves?

Sí, però tenint en compte que si parlem de literatura catalana, hem de parlar del sector editorial, i si parlem del sector editorial no ens podem quedar només en els grans segells. Hi ha petites i mitjanes editorials que fan una feina brutal per descobrir noms, són aquestes les que piquen pedra i publiquen autors que moltes vegades després es queden els grans grups. Hi ha editorials que excel·leixen en aquesta tasca, com LaBreu, AdiA Edicions o Club Editor, que més que publicar autors novells, busquen autors ignorats.

Has escrit narrativa i teatre però et falta la poesia, un gènere que llegeixes molt. No t’atreviries a escriure’n?

No, precisament perquè n’he llegit molta. La tinc molt interioritzada, és el gènere que m’agrada més i crec que no hi ha res millor i pitjor que un poema. Un bon poema pot salvar una vida, pot salvar un dia, pot salvar una persona. Però quan un poema és dolent és un fracàs enorme. I jo tinc molta por al fracàs. Crec que una peça narrativa o teatral és més fàcil de perdonar si és mediocre, però no un poema. La poesia és literatura amb unes regles de joc radicals.

Quin poeta t’ha salvat més dies?

Antònia Vicens i Blai Bonet, per motius molt similars, perquè he trobat filosofia de vida dintre de les seves poesies. Bonet, per exemple, s’encara a tot: a les institucions, a allò que s’espera d’ell, al que ell vol de si mateix, a la religió, als que critiquen la religió… Se’n fot de tot i de tothom. Per la seva banda, els tres poemaris que ha publicat Antònia Vicens són autèntics tractats de mística, de com relacionar-se amb allò material, de com relacionar-se amb l’ànima i amb allò que no sabem si està en el terreny del material o de l’anima. La seva poesia és un pou sense fons, hi pots trobar de tot.

 

david-bowie

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • ‘Mister’, a l’ombra d’en Grey

      Patricia Tena. Barcelona Enfrontar-se a la pàgina en blanc després d’un gran èxit literari mai és una tasca fàcil. Si has escrit una trilogia que ha venut més...
  • Dràcula surt del taüt

      Laura A. Baeza. Barcelona / @laurabaeza Els amants d’un dels personatges de terror més carismàtics de la literatura estan d’enhorabona. El comte Dràcula torna a deixar-se veure a les...
  • Un encàrrec important

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Marc Artigau va guanyar el 51è Premi Josep Pla 2019 amb La vigília (Destino), novel·la que presenta la història d’en Raimon (Rai, al...
  • Les veus de la muntanya

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Abans de llegir una obra sempre tracte de veure què s’hi diu, a la xarxa. Vaig trobar un comentari molt curiós d’un tuitaire...