Rosa Navarro Durán: “Lluito per evitar que la lectura dels clàssics desaparegui”

La professora de la UB fa deu anys que adapta els clàssics universals per estimular la lectura entre els més petits

Rosa Navarro Durán (Figueres, 1947) és filòloga i catedràtica de literatura de la Universitat de Barcelona, on és professora des de 1969. És especialista en literatura espanyola del Segle d’Or i entre les seves investigacions, destaca la que va publicar l’any 2003, on defensava que Alfonso de Valdés era l’autor del Lazarillo de Tormes. En els darrers deu anys, s’ha dedicat activament a adaptar a l’editorial Edebé clàssics universals per a nens i nenes, com el Quixot, l’Odissea, el Tirant lo Blanc o Romeo i Julieta, entre altres. El seu discurs està ple d’amor pels llibres, però també de certa decepció pel fet de què la literatura estigui perdent rellevància en la societat i en l’educació. Lluny de lamentar-se i resignar-se, aquesta “guerrillera”, com ella s’autodenomina, prefereix lluitar per estimular els hàbits de lectura dels més petits i compartir amb ells la passió per les grans històries literàries de tots els temps.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Vostè ha adaptat diversos clàssics universals per a nens i nenes i va començar pel Quixot.

Sí, tot va començar per atzar i jo sempre dic que quan l’atzar truca a la porta, sempre l’hem d’obrir. El 2004, un any abans de la commemoració dels 400 anys de la publicació de la primera part del Quixot, em va trucar l’editora d’Edebé, Reina Duarte, que havia estat alumna meva, i em va proposar fer una adaptació per a nens d’aquesta obra. M’ho vaig passar molt bé, però no sabia si al reduir el Quixot a seixanta folis, el text funcionaria. Vaig enviar la primera part a una amiga, que tenia un fill petit que no acostumava a llegir, i el mateix dia em va demanar la segona part perquè hi estava enganxat. Vaig pensar que la cosa funcionava! I la veritat és que el llibre es va vendre molt bé.

I llavors es va decidir fer una col·lecció de clàssics adaptats per vostè.

La primera idea era publicar l’adaptació del Quixot sense el meu nom, perquè es tractava d’un encàrrec puntual i molt concret, però Edebé va decidir posar-lo finalment. Després, com que el llibre va funcionar molt bé, vaig proposar a l’editorial adaptar més clàssics, perquè ja tenia experiència. A més, feia uns anys havia adaptat les Metamorfosis d’Ovidi per a estudiants. Em van preguntar per on seguir i llavors va començar la negociació de títols. Ha estat una tasca que ha durat deu anys, una experiència meravellosa per a mi.

I ha anat compaginant la docència universitària amb l’adaptació d’aquests clàssics, entre altres coses.

Diguem que mentre la universitat s’anava apagant, perquè cada any tenia menys alumnes, i mentre cada cop costava més publicar investigacions, en canvi se’m va obrir un camí magnífic. Vam crear algunes col·leccions per a estudiants, però malauradament va venir la crisi i aquestes col·leccions es van anar tancant, entre elles la de clàssics per a nens, que estic intentant que es reobri. Encara lluito, mai em desanimo. I en aquesta lluita, em van comprar la idea de fer un Quixot de trenta pàgines per als més petits, i com que es va vendre molt bé, en breu publicarem una versió de la mateixa extensió del Lazarillo de Tormes.

Llavors hi ha camí per recórrer.

Sí, tinc molts títols al cap, però és molt complicat publicar-los, perquè en segons quins casos, les novetats no tenen molta sortida. Els pares i els mestres només recomanen els llibres que ells coneixen, per tant les novetats no entren en aquest circuit de recomanacions, o és difícil que hi entrin. Això vol dir que si ofereixo adaptar un títol que no coneixen bé, no els interessa.

Quins títols?

Penso en títols que corren el risc de perdre’s en l’oblit. Per exemple, vaig aconseguir publicar una adaptació de Las fabulosas aventuras del caballero Zifar, una novel·la de cavalleries del segle XIV apassionant. Però ningú la coneix, i com que ningú la coneix, no la llegeixen i llavors no la poden recomanar. Així que aquest títol no ha funcionat. Els que sí tenen tirada són el Quixot, el Lazarillo, l’Odissea, el Cid, Platero y yo… El Quixot per a nens en tapa tova porta setze edicions!

Són bones notícies, doncs!

Sí, però la meva tasca social ha quedat parada perquè el meu objectiu és la supervivència del màxim nombre de clàssics possible. De totes maneres, miro d’inventar estratègies, com aprofitar l’aniversari de Shakespeare per proposar una adaptació de Romeo i Julieta. I ja va per la tercera edició! La meva lluita és aquesta, evitar que la lectura dels clàssics desaparegui. Sóc una guerrillera, el dia que deixi de lluitar voldrà dir que haig de marxar d’aquest món. Quan em diuen que no, em poso més brava. No busco l’aplaudiment ni cap medalla, només busco fer una tasca útil, i davant les dificultats, més fermesa i convicció.

Vostè és professora de literatura a la Universitat de Barcelona, nota en els seus alumnes que el nivell educatiu ha baixat?

Sí, i posaré un exemple: fa cinc anys una alumna em va preguntar si la classe que donava era la del grup 1 i jo, que sóc molt despistada, no tenia gaire clar quin grup era aquell en concret. Llavors ella em va dir que sí, que devia ser l’1 perquè jo era famosa. Jo famosa?, li vaig preguntar. I em va respondre que sí, que jo era coneguda, que era Rosalía de Castro. No vaig poder ni riure, senzillament li vaig dir que es confonia. Després vaig pujar al despatx i sí, vaig estar mitja hora rient. Però em vaig adonar del que estava passant en l’educació d’aquest país.

Certament, no sé si és per riure o per posar-se a plorar…

Cada any, al final del curs, els alumnes avaluen la tasca dels professors. Però són avaluacions anònimes i llavors sembla que opinin per venjança contra alguna cosa que no els agrada de nosaltres. Fins i tot arriben a insultar. De mi diuen coses com que sóc molt exigent, que gaudeixen molt en les meves classes, però també hi ha algun comentari que diuen que sóc massa vella i que haig de marxar per deixar espai als joves. És dolorós haver de llegir això, perquè m’esforço moltíssim en cada classe. Crec que ja no hi ha respecte pels professors ni per la universitat.

Podem generalitzar?

No són tots, però hi ha una generació d’alumnes que han estat molt mimats pels seus pares, i que han perdut el respecte a l’ensenyament. Em van dir que a la Facultat de Pedagogia de la Universitat Autònoma de Madrid, en les enquestes alguns alumnes s’havien queixat perquè els professors intentaven ensenyar coses que els alumnes desconeixien i això els semblava una ofensa. Són joves que creuen que no hi ha ningú que els pugui ensenyar res, que ja ho saben tot, no accepten que ningú els hi digui que no fan les coses bé. I no admeten l’error perquè els seus pares els han educat dient-los que són estupends. Això és un reflex de la societat i és preocupant. La veritat és que arriba un moment en què fins i tot tinc ganes de jubilar-me, cosa que no m’havia passat mai abans.

Però això no encaixaria amb el seu caràcter guerriller…

Fer aquests projectes per a nens és de les coses que m’animen a seguir. Això i l’afecte que em demostren antics alumnes a través de Facebook, per exemple. Quan vaig a una escola, ho passo molt bé, els nens han llegit els llibres, tenen ganes d’escoltar. Potser és una manera de plantar una llavor que doni els seus fruits en el futur, i si no me’n surto, almenys ho he intentat.

És un repte molt estimulant.

Penso que les persones hem de compartir el que sabem, ara jo tinc més coneixements que abans, perquè mai he deixat de llegir, d’investigar, i no em vull quedar tot això per a mi només. Fer adaptacions de clàssics em serveix per compartir. Ara estic entestada a adaptar la Ilíada, perquè hi ha un passatge on els tres cavalls immortals d’Aquil·les es posen a plorar quan maten a Patrocle. És tan emocionant veure plorar els cavalls per la mort de Patrocle perquè aquest els cuidava molt bé, que jo només vull adaptar la Ilíada per fer que els cavalls plorin i que els nens s’emocionin. I el nen no s’oblidarà d’aquesta imatge. Però, és clar, m’han de deixar adaptar-la o els cavalls restaran oblidats.

Pot passar que una mala planificació de lectures obligatòries a escoles i instituts faci que els nens perdin interès per la literatura?

Sí, per això jo adapto. Els nens no poden llegir el Quixot o La Celestina originals. Sincerament, prefereixo no saber quines són les lectura obligatòries, perquè m’horroritzo. Com es pot fer llegir a un jove Amor y pedagogía d’Unamuno? Sí poden llegir Nada de Carmen Laforet, per exemple. Si a escoles i instituts els nens s’avorreixen amb el que llegeixen, potser que mai recuperin l’interès. S’ha d’anar amb molt de compte.

Quina diferència hi ha entre l’original de Romeo i Julieta i la seva adaptació?

Molta, Romeo i Julieta és una obra més complexa del que sembla. És un text que està ple d’enginy, de jocs de paraules, d’al·lusions sexuals molt subtils que només es poden entendre en anglès, de picades d’ullet al públic anglès madur de l’època, hi ha personatges secundaris que no són gaire interessants però que apareixen per remarcar el conflicte entre Capulets i Montescos, i això pot arribar a confondre al lector. L’adaptació prescindeix de tot això i se centra en la part més emocionant de la història. Crec que aquesta adaptació podria funcionar molt bé en les escoles, i si els adolescents es queden amb Romeo i Julieta a dins, tindran un diamant per sempre, perquè els clàssics et formen.

A més de les escoles, els pares han de ser prescriptors de llibres per als seus fills, que són els que compren els llibres, en definitiva. Tenint en compte que els nens d’avui algun dia seran pares, si no ens preocupem de què ara llegeixin, que passarà amb les generacions futures?

Jo sóc optimista de mena i vull pensar que hi haurà un miracle. A nivell personal, sento que en aquests deu anys d’adaptacions he aconseguit moltes coses. M’entusiasma, per exemple, quan vaig a la Feria del Libro de Madrid, sempre en diumenge al matí, i els nens li diuen als seus pares emocionats que han llegit els clàssics adaptats. A fi de comptes, publicar una adaptació és aprofitar una xarxa comercial establerta per fer entendre als mestres i als pares més joves que llegir és important i que cal recórrer als clàssics de tant en tant. És a dir, això no és un negoci per a mi, el meu marge de benefici és mínim. Només vull estimular a llegir els clàssics.

L’educació està massa sotmesa a la política?

Sí, i és horrible. Però el que més mal fa és que ho fa la dreta i l’esquerra. Et poso un exemple: a Andalusia, on governa el PSOE, la Junta va decidir prohibir les lectures obligatòries a les escoles, perquè consideren que així protegeixen els pares amb menys recursos, que no poden comprar llibres. Això fa que els mestres no puguin demanar als alumnes que llegeixin un llibre concret, perquè els pares els poden denunciar. És terrible!

No sembla propi d’un país desenvolupat…

Per sort, a vegades et trobes amb agradables sorpreses. Recordo que en una escola d’un barri de Barcelona amb famílies amb pocs recursos vaig trobar un nen sud-americà que estava encantat amb l’adaptació del Tirant lo Blanc. No es podia comprar el llibre i l’agafava de la biblioteca. El préstec només li permetia tenir-lo una setmana. I el noi anava cada setmana a la biblioteca a rellegir-lo. Se l’havia llegit set o vuit vegades, se’l sabia gairebé de memòria. Era com un d’aquells personatges de Fahrenheit 451, que memoritzaven els llibres per conservar-los.

Vostè va dir que el Lazarillo de Tormes ja no era anònim, que l’autor era Alfonso de Valdés. Com va quedar això?

Res, no m’han fet ni cas. Ara he aconseguit que l’editorial Alianza faci una edició on explico la meva argumentació. Moriré i no em donaran la raó, però no m’importa, almenys quedarà escrit; jo sé que el que dic és la veritat, i contra la veritat no hi han arguments. M’animen els exalumnes que m’escriuen a través d’Internet i em diuen que ho expliquen a les escoles. Suposo que si no existís Internet, la meva investigació hauria estat esborrada.

 

llibres-rosa-navarro

Categories
EscriptorsINFANTIL I JUVENILLLIBRESLlibresPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES