Mathias Enard: “Cal mirar a Orient més enllà de les flames i la violència”

L’escriptor va guanyar el Premi Goncourt amb ‘Brúixola’, una novel·la que vol trencar els clixés i els mites sobre Orient
Fotografia de Manel Haro

L’escriptor francès Mathias Enard (Niort, 1972), resident a Barcelona, ha vist com la seva obra ha anat guanyat musculatura i prestigi amb cada títol que ha publicat. Ha rebut diversos guardons, entre els quals destaquen el Premi Goncourt dels Estudiants per Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants (Columna/Pengüin Random House), novel·la molt celebrada al nostre país, i el Premi Goncourt per Brúixola, que acaba de publicar en català Empúries (amb traducció de Jordi Martín Lloret) i en castellà Pengüin Random House (amb traducció de Robert Juan-Cantavella). En ella, el protagonista és un musicòleg vienès que després de què li hagi estat diagnosticada una malaltia greu, es passa tota una nit despert recordant tot el que ha viscut en els diversos països que ha visitat, com Síria, Turquia o Iran, moltes vegades en companyia del seu gran amor, Sarah. Enard se serveix d’aquesta història per mirar de trencar els clixés i els mites sobre l’Orient i l’Islam, tot reflectint la riquesa d’un món que en l’actualitat està amenaçat pel terrorisme. L’autor, que domina diverses llengües, entre elles l’àrab, respon a les preguntes en un perfecte català.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Brúixola vol desmuntar mites i clixés sobre Orient, però què em d’entendre per Orient?

El primer clixé que vol desmuntar la novel·la és la idea de què tenim Orient per una banda i Occident per una altra. Orient s’ha de veure com un gran baül d’imatges, representacions, música i literatura que s’ha anat omplint des de fa segles, però parlar d’Orient o Occident és parlar de direccions, res més que això.

Potser es tendeix a confondre Orient amb Islam…

Islam sí és una realitat, però tenint en compte que dintre del món musulmà hi ha molta diversitat, perquè va des del Marroc fins al Pacífic i la meitat d’Àfrica. Tenint en compte, és clar, que hi ha molta gent a la que anomenem musulmana que no és creient, i dels que sí hi creuen, doncs ho practiquen de diverses formes i en diverses llengües, dialectes, ètnies, cultures… No podem dir que l’Islam és tal cosa o tal altra, sinó que hem de precisar, com, quan i on, perquè vist des d’aquí, sembla que l’Islam és tot igual, però vist des d’allà no. Un sunnita tradicional d’Egipte no és el mateix que un xiïta del Líban o que un no musulmà.

Quan vas pensar en escriure Brúixola?

És un projecte que ve de molt lluny, perquè sempre m’ha interessat aquest tema. De fet, un dels meus llibres anteriors, Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants podria ser una de les anècdotes que surten a Brúixola. He anat acumulant material pensant que en algun moment em posaria a escriure una novel·la més gruixuda on es mostressin les relacions entre el segle XIX i el XX. Ha estat un procés molt lent tot plegat. L’escriptura pròpiament dita va començar fa cinc anys coincidint amb la primavera àrab i la guerra civil de Síria.

El protagonista, Franz Ritter, és un musicòleg que reflexiona, a les portes de la mort, sobre tot el que ha viscut i après al llarg de la seva vida. El fet que el personatge estigui malalt és una metàfora de què també ho està el món en el qual ha viscut?

Jo no ho vaig fer amb aquesta intenció, però segurament el protagonista sí es pot veure com una metàfora d’una Europa malalta. No és que m’agradi gaire la idea, però entenc que el lector ho pugui pensar.

I més enllà d’Europa, també Síria està malalta…

Veure el que està passant a Síria és un dolor permanent. El lloc on he viscut allà, els amics que he tingut i els paisatges que m’han envoltat ja no hi són. La gent que coneixia, si no s’ha mort, ha marxat a l’exili, les ciutats estan destrossades… I per molt que em dolgui a mi, no vull pensar com ha de ser el dolor dels refugiats que han deixat el seu país enrere i els seus familiars morts, que han de construir una vida nova en una país nou. És una experiència duríssima.

Podrem tornar a trepitjar Alep, Damasc o Palmira?

Jo crec que sí, però no serà demà, serà demà passat. De totes formes, la comunitat internacional no està actuant com ho hauria de fer, hi ha molta covardia a l’hora de prendre decisions en contra dels russos o del règim de Damasc, per exemple. I ara que els Estats Units han entrat en campanya electoral i que a França hi ha eleccions l’any que ve, ningú vol arriscar-se. Haurem d’esperar una mica abans no torni la pau a Síria, per desgràcia.

Parles dels Estats Units i de França, on hi ha líders polítics que tenen un discurs islamòfob i que compten amb molt suport popular. Per què a Espanya aquest discurs no és tan radical?

La història de la immigració estrangera a Espanya és més recent que no pas a França, Alemanya o Estats Units i en la societat espanyola encara no s’ha generat un gran debat sobre la immigració. Això fa que no hi hagi cap partit xenòfob fort mentre la part de la dreta més reaccionària és absorbida pel PP.

A Brúixola apareixen reconeguts escriptors i músics que durant els segles XIX i XX s’han deixat seduir per Orient. Què és el que ha canviat en el segle XXI, la realitat dels països d’Orient o la manera com la concebem a Occident?

No crec que sigui una cosa o l’altra, sinó més aviat que el món és ara més globalitzat. Si et compres una rentadora, potser que la marca sigui alemanya, però estigui fabricada a la Xina amb peces d’Anglaterra. Això ho veiem normal, però ens costa entendre que a nivell cultural, aquesta globalització també existeix. Nosaltres som fruit de llargs intercanvis històrics entre est i oest que han construït la cultura que tenim ara. Nosaltres som com aquella rentadora, tenim peces d’aquí i d’allà, encara que ens costi pensar-nos d’aquesta manera.

Abans esmentaves el teu llibre Parla’ls de batalles, de reis i d’elefants, que mostra una Constantinoble oberta, integradora i tolerant. En canvi, ara tenim una Istanbul que ha viscut un cop d’estat…

Això no hauria passat si fa cinc anys la Unió Europea hagués deixat entrar a Turquia. Europa ha allunyat i aïllat políticament als turcs, i ara aquest país és un problema de veritat, perquè si pensem tot el que Erdogan té entre mans… Té dificultats amb els kurds, amb Síria, i juga d’una forma molt perillosa amb l’Estat Islàmic en contra dels kurds.

Quan es va produir el cop d’estat, molts ciutadans turcs van sortir al carrer per defensar Erdogan, també les mesquites demanaven que es donés suport al president. Aquesta va ser una reacció en favor de la democràcia, tenint en compte que Erdogan va ser escollit democràticament, o bé una reacció en favor de la manera com Erdogan entén l’Islam?

No ho sé, i amb això s’ha d’anar amb compte. Erdogan és islamista, però el seu gran enemic, Gülen, també ho és, com molts dels jutges que han anat a la presó després del cop d’estat. Erdogan ha aprofitat aquest fet per eliminar tots aquells elements que eren contraris al seu partit, especialment la part de l’exèrcit, on ell no té tant de poder, que li resultava més incòmoda. Les llibertats individuals a Turquia han fet un pas endarrere, les presons estan plenes d’escriptors i periodistes i això és molt preocupant.

Deies que Europa havia aïllat Turquia, però Europa no viu aïllada també?

Sí, Europa s’ha pensat com una illa, com un espai tancat. Això vol dir que tot el que queda fora és rebutjat i és difícil tenir relació amb allò que has deixat fora. Una cosa és l’intercanvi econòmic, que sembla no tenir problemes per produir-se, però si parlem de valors democràtics o de l’estat de dret, és més difícil compartir-los si vius aïllat. Europa s’ha vist sempre com una fortalesa econòmica i cultural, però no hem d’oblidar que la cultura europea està formada també per elements que han vingut de fora.

Tenint en compte que a Europa viuen milions de musulmans, no seria normal pensar que l’Islam es també part de la identitat europea?

A Europa hi ha països que són musulmans, com Albània o Bòsnia, i és difícil negar que siguin europeus. De totes maneres, quan diem, per exemple, que a França hi ha cinc milions de musulmans, a què ens referim? A què hi ha cinc milions de creients o a què hi ha cinc milions que nosaltres diem que ho són? Potser musulmans practicants són un milió o dos. Quants catòlics practicants hi ha a França? Com ho comptes? Pel nombre de francesos que s’han batejat? I dintre dels que s’han batejat, tots són creients? És molt difícil quantificar-ho.

A Barcelona hi ha un debat des de fa uns anys de si s’ha d’aixecar una gran mesquita o no. Les reticències són lògiques?

A Barcelona hi viuen molts musulmans i sembla lògic pensar que hagin de tenir una gran mesquita, com en altres ciutats europees des de principis del segle XX. No veig per què això ha de ser un problema, perquè mesquites n’hi ha. Quin és el problema, doncs? La capacitat per congregar més gent? L’impacte a nivell urbanístic?

Tornant al llibre, el teu protagonista, Franz Ritter, és musicòleg. Què t’aportava la musicologia que no ho tingués una altra professió?

Perquè volia explorar la vesant musical de l’orientalisme i és més fàcil fer-ho amb un musicòleg com a protagonista. Coneixem molt bé l’orientalisme en pintura o en literatura, però no tant en música.

Per aquesta raó, el personatge havia de viure a Viena…

Exacte, perquè Viena és una de les capitals musicals d’Europa i perquè abans era considerada una de les portes a Orient. Era l’indret perfecte per començar el viatge.

Un viatge que recorda a Les mil i una nits.

Sí, Brúixola són moltes nits en una. A més aquesta idea del conte amarg, de la relació entre Scheherezade i el sultà Shahriar, pot recordar a la història de Franz i la Sarah.

En la novel·la cada pàgina té molta informació, és un relat ple de referències. L’escriptura ha degut de ser complexa.

Jo sempre faig un mapa previ amb cada capítol, pensant què apareixerà en cada viatge, quines seran les anècdotes i quins els personatges històrics, així que quan em poso a escriure ja sé cap a on vaig.

El fet que l’Acadèmia Goncourt hagi premiat aquesta novel·la, que vol trencar amb els clixés sobre l’Islam, en un moment com aquest, et fa pensar que hi ha la intenció de posicionar-se contra la islamofòbia de l’extrema dreta francesa?

L’any passat es van publicar a França moltes novel·les que parlaven del món musulmà o del món àrab, i de les relacions amb l’Islam. És un tema que sempre ha estat en l’aire, però sí que després dels atemptats contra Charlie Hebdo, l’interès s’ha revifat. Suposo que l’Acadèmia Goncourt ha estat sensible a aquest tema a l’hora de fer la primera selecció de novel·les, però no crec que després el premi tingui res a veure amb això, perquè el jurat són deu persones que voten i no sé quins criteris aplica cadascú.

El que és segur és que el Premi Goncourt t’ajudarà a vendre uns quants milers més d’exemplars. T’agrada pensar que la teva Brúixola pot fer que molts lectors s’orientin una mica més respecte a aquest tema?

Sí, la voluntat política de Brúixola és animar als lectors a mirar a Orient més enllà de les flames i la violència, que hi pot haver un altre tipus de relació entre est i oest. I a tenir una percepció diferent de l’altre i de nosaltres mateixos, de la cultura que ens ha format. El Premi Goncourt és un focus molt potent per a un llibre, almenys a França, i això ajudarà.

Ja has pensat què faràs amb els 10 euros del premi?

No, perquè és un taló que ve emmarcat, així que no puc fer res. El guardaré!

 

brujula

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...
  • Els passatges són màquines del temps

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal El primer que cal dir de Barcelona. Llibre dels passatges (Galaxia Gutenberg) és que es tracta d’un volum singular, una mena d’híbrid que podríem...
  • Les criades de Jacob

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Sempre és una bona notícia quan un llibre que -aparentment- estava oblidat, de sobte torni a la primera línia. Moltes vegades és el...