Un Verdi absent al Liceu

El Gran Teatre de La Rambla obre temporada amb un ‘Macbeth’ en escala de grisos, el primer dels tres Verdi programats

 

Antoni Garcés. Barcelona

Giuseppe Verdi era un gran admirador de Shakespeare i és en les òperes basades en obres del dramaturg anglès on Verdi fa un treball més intens en els personatges i el drama, on la música pren una dimensió diferent amb la intenció de reforçar el drama i abandonant els canons del Bel Canto de Bellini i Donizetti. La primera versió de Macbeth es va estrenar a Florència l’any 1847 i ja va suposar un punt d’inflexió en la carrera de Verdi. El compositor va buscar uns cantants que no tinguessin les veus més boniques ni les més clares; la tragèdia de Shakespeare plena de màgia i crims demanava a Verdi escriure per a unes veus incisives, que transmetessin aquest caràcter despietat de Macbeth i sobretot de la seva dona, Lady Macbeth. També tenen una atmosfera especial els cors de les bruixes que Verdi volia que fossin, segons paraules seves, vulgars, extravagants. L’any 1865 es va estrenar a París una segona versió, aquest cop en francès i amb algunes modificacions que intentaven fer algunes escenes més dramàtiques i buscar un millor final. Aquesta versió es va traduir a l’italià i és la que es representa habitualment.

La proposta del Gran Teatre del Liceu queda molt lluny del que hauria de ser una inauguració de temporada d’un teatre de la importància del Liceu ja que amb un equip de cantants inacceptable per a un teatre de primer nivell és molt difícil assolir l’excel·lència en una òpera que demana a crits uns cantants que puguin fer front a l’exigent tessitura i als requeriments dramàtics dels personatges. El Macbeth del baríton italià Luca Salsi va ser el millor del segon repartiment sense cap mena de dubte. Salsi canta un Macbeth correcte amb bons moments i uns aguts segurs però la coloratura sovint és difusa i cap al final de la representació ja es podia apreciar un esgotament que a la primera representació no deixa de ser preocupant. La veu de Tatiana Serjan és insuficient per fer front al paper de Lady Macbeth. La zona central de la veu és molt rica i broda el paper a nivell dramàtic però les coloratures són sempre aproximades i en els grans aguts, essencials en aquest personatge, la projecció no és bona cosa que fa que s’endarrereixi i sigui difícil escoltar-la.

El Banco del baix Alessandro Guerzoni és totalment inacceptable arribant al ridícul en les dues àries que té aquest personatge; Guerzoni afina molt poques notes i la seva interpretació no té res a veure amb el cant verdià, part del públic el va protestar després de la seva segona ària i al final de la representació. Tampoc va estar a l’alçada el Macduff del tenor Teodor Ilincai amb uns desagradables galls abans de l’emissió de moltes notes que no va quedar clar si eren intents d’emular el plor desconsolat o la seva forma d’emetre les notes. Correctes el Malcom del tenor Albert Casals, el metge de David Sánchez i Marc Canturri com a servent i molt bé la Dama de la soprano Anna Puche amb uns aguts segurs i imponents als concertants que tanquen els dos primers actes.

El cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Conxita Garcia va estar molt bé amb un so emotiu al famós “Patria Oppresa” i unes intervencions contundents als concertants; la secció femenina va fer una bona interpretació dels cors de les bruixes als que els va faltar una mica de la vulgaritat que buscava Verdi. L’orquestra simfònica del teatre va oferir una interpretació correcta sota la direcció d’un poc adequat Giampaolo Bisanti. El director italià ens va presentar una versió tova, lenta i sobretot molt poc verdiana en una lectura ràpida i superficial de la partitura que sense aquella tensió i aquella força tant característica de Verdi va semblar més aviat una òpera més del bel canto d’algun compositor indeterminat, i és que això amb Verdi i especialment amb Macbeth és intolerable ja que la partitura orquestral és la base d’aquest drama i Verdi va voler que intensifiqués l’argument en comptes de només acompanyar-lo.

El millor d’aquest Macbeth és la posada en escena de Christof Loy de fortes referències cinematogràfiques i amb un decorat simple i bonic en blanc i negre. Sense canviar l’argument, Loy ens transporta al saló d’un castell en un temps difícil de determinar on es desenvolupa l’argument de forma clara. És la segona temporada seguida en què el Liceu programa tres òperes de Verdi i de moment només ens emportem decepcions, esperem que el proper Rigoletto trenqui aquesta dinàmica.

 

_________

Macbeth / Guiseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Giampaolo Bisanti / Direcció del cor: Conxita Garcia / Intèrprets: Luca Salsi, Alessandro Guerzoni, Tatiana Serjan, Teodor Ilincai, Albert Casals, David Sánchez i Marc Canturri / Direcció d’escena: Christof Loy / 8 d’octubre de 2016 / www.liceubarcelona.cat

Categories
ClàssicaESCENAMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES