Una reacció inesperada

Paul Verhoeven dirigeix ‘Elle’, una pel·lícula provocadora protagonitzada per Isabelle Huppert, que suposa un cop a la moral

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Fa uns dies, quan parlava de L’Avenir, algú em va dir que ja era hora que a Isabelle Huppert li fessin fer un paper de dona normal. De fet jo en recordo uns quants, de papers normals de l’actriu, l’he seguida força des que era joveneta. Fa poc la vam poder veure a La Ritournelle, en el paper normal d’una pagesa avorrida però no pas turmentada, tot i que és cert que aplega en el seu currículum un gran nombre de dones estranyes, cosa que d’estranya no ho és gaire pel fet que es tracta d’una actriu capaç de fer de tot i de fer-ho bé.

Ara la podem veure en un altre paper raret, Elle, una pel·lícula desconcertant, que ve acompanyada de moltes crítiques positives i sovint, així mateix, desconcertades. Si en la majoria de llibres i pel·lícules cadascú de nosaltres hi pot trobar coses diferents, en aquesta això es fàcil que s’esdevingui a l’engròs, ja que es tracta d’una història interpretable, que tant pot fascinar com inspirar rebuig. Paul Verhoeven ja és un director prou desconcertant, feia temps que no endegava un llargmetratge. Sembla que primer tenia la intenció de rodar la pel·lícula en alguna ciutat dels Estats Units, amb una actriu americana, però no va trobar la candidata adient i va optar santament per París i l’actriu francesa.

Vaig anar al cinema amb una certa prevenció, tenia por de què no m’ensopegués amb un excés de sexe i violència, però he de dir que en vaig sortir satisfeta, malgrat la perplexitat. Alguns comentaris intel·ligents sobre la pel·lícula n’han accentuat l’humor, un humor molt mal intencionat, això sí. Verhoeven, a qui vaig veure per la tele en una entrevista, crec que s’ho ha passat molt bé en imaginar les diferents interpretacions que es faran a l’entorn de la història i en les parrafades interpretatives dels comentaristes, en les quals es poden aplegar, per exemple, traumes convencionals infantils, estil del que ens va passar en la nostra joventut amb coses com ara Repulsión. Ah, aquells anys de l’art i assaig i els debats bizantins posteriors, que n’eren de divertits!

La gràcia del que ens expliquen, amb totes les seves sòrdides exageracions, rau en passar del tot dels dogmes nostrats sobre traumes, violència o feminisme. La protagonista d’Elle ho és molt, de feminista, però a la seva manera, ho és de forma individualista, ens mostra una supervivent que no s’enfonsa i que pren les regnes de la seva vida malgrat les coses que li passen, que són moltes i terribles. Això si ens les mirem de forma dogmàtica i seriosa, cosa perillosa ja que aleshores podem entrar en lectures parcials i una mica ràncies sobre la pel·lícula. És amoral, aquesta història? Bé, tot és relatiu, però el cert és que desmitifica molts aspectes relacionats amb el sexe, com ara el tema de la violació.

En el present hi ha una gran tendència a cercar explicacions a les conductes humanes, això és producte d’un excés de pes de la psicologia i de la vana pretensió de pensar que si en sabem l’explicació les podrem preveure i controlar. Aquí ens trobem amb poques explicacions profundes. Com que hi ha aspectes que no són fàcils d’empassar també he llegit en algun lloc que la protagonista és manipuladora, cosa així mateix relativa i interpretable, quan en més d’una ocasió actua amb una franquesa que fins i tot pot incomodar.

No hi ha innocents en el conjunt de personatges que envolten la protagonista. Virginia Efira, que va desvetllar passions en el seu paper de pagesa bonica i saludable a allò de la pera amb lavanda aquí sembla baixar d’Arbeca, amb perdó dels arbequins, però al final ens fa esgarrifar amb un comentari inquietant que fa a Huppert i que palesa que de tonta no en té res, més enllà de les seves dèries religioses.

L’exmarit, que protagonitza una escena gairebé còmica, sembla un bon jan fins que, com qui no vol la cosa, Huppert li recorda que la va frapper quan estaven junts. El fill sembla un desgraciadet i la seva dona una bruixa, però al capdavall les coses no són ben bé així. De tant en tant ens amollen algun comentari en la intenció de donar pistes però com que el guió fa tants viratges inesperats les pistes se’ns difuminen de seguida.

En un mon burgès -s’ha accentuat en algun comentari, de forma una mica gratuïta el component decrítica de la societat burgesa de la història- en el qual tothom té rerefons, secrets i penes ocultes, aquesta dama interpretada per Hupper en estat de gràcia i sense complexos, acaba per resultar-nos simpàtica, gairebé admirable. Ens trobem amb una dona que veu el món com és, no com hauria de ser, i s’hi adapta el millor que pot, a la seva manera. Els videojocs que propicia són una mena de mirall esperpèntic d’aquest món que l’envolta i en el qual sura, sense deixar-se vèncer per cap trasbals. Una pel·lícula aquesta que no gosaria recomanar, però que cal veure, ni que sigui per curiositat malsana. I per tornar a trobar Isabelle Huppert que no para i que demostra que pot fer tots els papers de l’auca de forma absolutament convincent.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaThriller
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES