Sempre hi ha un taló d’Aquil·les

La traductora Núria Busquet s’inicia en la poesia amb 'Arca mínima', obra sobre la carn, l’esquelet i el que hi ha entremig
Arca minima Nuria Busquet poesia

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Núria Busquet Molist (Cardedeu, 1974) és ja prou coneguda en alguns cercles de la literatura catalana com una entusiasta de l’art i de la festa. Traductora amb una trajectòria incansable i organitzadora del Festival PAM! (Poesia a Manta!) de Cardedeu, entre moltes altres coses, Busquet surt ara de l’armari literari amb Arca mínima (Edicions Tremendes, 2016), un recull de poemes que el lector sent com una veu amb pòsit, un crit a través dels anys, una cançó fresca.

L’obra consta de cinc parts —“Estulta guerra”, “Clofolla definida”, “Desnuaments”, “Mètodes de deducció” i “Arca mínima”—, un estudi preliminar en quatre hipòtesis i un epíleg, i juga aquí i allà amb el contrast i els punts en comú entre la poesia i la ciència, entre la realitat i la literalitat, entre l’ànima ideada i el cos que viu.

Com passa sovint amb els primers títols de poesia d’un autor, l’Arca mínima de Molist és a les mans del lector una obra-ceba, amb capes, treballada. Són nombroses les temàtiques que, aplegades sota el que podríem anomenar el mite de la balena, entren en joc en aquest llibre de poemes en què els adjectius, comptats i sospesats, apareixen en itàlica —“La nuesa del poema. / Tot allò que fa / superflu / l’adjectiu”—, en què les citacions —Hughes, Von Trier, Dante, Amelia Biagioni, Houllebecq, la Bíblia— són més que ecos en el text.

L’epicentre conceptual d’aquesta obra, com dèiem, és el cos de la balena. El cos de la balena com el cos de l’altre i com el propi camp de batalla. Entorn d’aquest(s), Busquet elabora tot un seguit d’hipòtesis inicials: és la carn, que ens defineix, o l’esquelet? O bé la seva suma? Què és el que ens conforma? De què estem fets? Som, finalment?

En uns poemes molt ben acompanyats per les il·lustracions de Carles Azcón, Busquet ens mostra la seva part més vulnerable —“Sempre hi ha un taló d’Aquil·les, tros de pell que no exposaves”—, que tot i ser feta de pell troba precisament en la pell la pròpia disfressa, la via perfecta per a “esdevenir l’altra que ets”: “La disfressa és la pell que ja tenies, amb preguntes i respostes incrustades”. Hi trobam, en aquests versos dèrmics i palpables, ressons d’algunes poètiques catalanes d’alta volada, com Felícia Fuster, Maria Mercè Marçal, Mireia Calafell, Maria Antònia Massanet, Odile Arqué o Mireia Vidal-Conte. No debades, vers a vers, paraula rere paraula, la poeta va deslligant nusos per a endinsar-se de ple entre les ones i convertir-se en aquesta massa ingent de carn, esquelet i humanitat que és la balena. És, aquest, un espai en què passat i concessions no hi tenen lloc: “Primer nus a deslligar: la comprensió de mare. «Incondicional» té un gènere concret”.

Cal destacar, també, el pes reflexiu que apleguen algunes de les proses de la tercera part del volum, “Desnuaments”. Textos que ens recorden joietes aparegudes els darrers anys, com La nosa de Marc Romera o part d’Afollada, de Laia Martinez i Lopez, i que tenen com a bessó la identitat, el canvi, el mudar de jo:

 

“Dius «què sóc?» i ella respon «el que tu vulguis». «Doncs seré allò que jo vull», t’enrioles mentre hi parles, i llavors es va sentint, rebotint en el teu buit, «no cal ser res, no cal ser res, no cal ser res». // I vet aquí com aprenem a nuar-nos amb les paraules.”

 

O bé:

 

“Estem nues. Com els dits, com els testos, sense flors i sense anells, mare fredes en la nit del segon part. Com les bèsties famolenques aferrades a les barres del bressol dels nostres cossos, a la creu dels nostres pares, epidermis mutilades per les teles d’uns cilicis que no vam crear nosaltres.”

 

Emperò tota identitat existeix en tant que es diferencia d’una altra, i Busquet ho evidencia en poemes en què rebutja el passat heretat a cop de tradició i xantatge, com en el poema ja citat dedicat a la mare incondicional, o bé la figura nemèsica del mascle. Busquet es defineix i pugna, s’encara al “Beuratge amarg de cada nit / home-Déu oratge mascle / tsunami d’univers serè”, a la “salabror constant del mascle”. És amb aquest, també que té lloc part de la batalla: “dessagnar-se / desmembrar-se / fer del cos / camp de batalla / devorar restes de dubte / perbocar-se en cada buit / ser esquelet i seguir viu / remuntar sobre la carN”.

Amb aquesta Arca mínima, el volum d’un mol·lusc, una caixa de ressonància com una tradició llegida, honorada i trencada, Núria Busquet acaba d’entrar a la poesia catalana com una veu a tenir en compte, que diu molt i té molt a dir des de la provisionalitat de la itàlica, des del biaix del jo i del no-sé-qui-sóc-jo-però-sé-que-sóc, des de la lluita que ofereixen els versos que són tan indefensos i letals com la mateixa humanitat. “Dins l’obscur nedar constant / —amant en fuga— / en arca mínima, mor la / balena, i es debat / a la deriva / a plena Llum / per desfer-se’ns a la platja.” La sublimació d’un cos en procés de putrefacció i renaixement constant, principi i fi d’una vivència alliberadora.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES