Les històries són criatures salvatges

‘Un monstre em ve a veure’, de Patrick Ness, torna amb força a les llibreries i al cinema de la mà del director J.A. Bayona
Una de les il·lustracions de Jim Kay que acompanyen el text de Patrick Ness

 

Maria Nunes. Sant Sebastià / @mnunesal

Patrick Ness va escriure Un monstre em ve a veure (Sembra en català amb traducció de Ferran Ràfols i Reservoir Books en castellà amb traducció de Carlos Jiménez) a partir d’una idea original de l’autora de novel·les juvenils Siobhan Dowd, desapareguda prematurament a causa d’un càncer. Les esplèndides il·lustracions de Jim Kay que acompanyen el text li afegeixen una dimensió i una força especialment dura i bella alhora. La novel·la, aclamada per la crítica i reconeguda amb diversos premis internacionals, ha estat portada a la pantalla pel director Juan Antonio Bayona, amb guió del propi Patrick Ness, i presentada en el recent Festival Internacional de Cine de Donostia.

D’entrada cal dir que Un monstre em ve a veure és una novel·la per a joves (el que en anglès n’anomenen young adults) però és també un relat per a qualsevol que s’hagi de guarir del monstre de la por, i del dolor de la pèrdua. El protagonista, Conor O’Malley, és un noi de tretze anys, que viu amb la seva mare malalta de càncer. El pare viu als Estats Units, on hi té una nova família i no està disposat a acollir-lo. Amb l’àvia no s’acaben d’entendre. No té pràcticament amics i a l’institut és objecte d’assetjament per part de tres pinxos de la seva classe. En Conor té un malson recorrent i cada nit, exactament a les 00:07, un enorme teix que hi ha plantat al cementiri, s’alça de les seves arrels i se li apareix…

El paper guaridor de la ficció

Tot utilitzant l’antic i eficaç recurs de la ficció dins la ficció, en les seves visites nocturnes, el monstre arbori li explicarà tres relats a manera de paràbola, en els quals no puc deixar de trobar-hi un cert regust dickensià que m’agrada molt. En els tres relats hi ha una progressió en què la ficció cada cop es va aproximant i fusionant més amb la realitat d’en Conor. Finalment, el monstre li exigeix que sigui ell, en Conor, qui hi afegeixi un quart relat: el de la seva veritat. El de la veritat més íntima que el faci assumir la realitat i el deslliuri del clos de solitud i culpabilitat que l’oprimeix. “A vegades la gent necessita mentir-se a si mateixos més que a ningú altre”. “Les històries són importants[…] Poden ser més importants que cap altra cosa. Si expressen la veritat”.

L’arbre d’Un monstre em ve a veure no és qualsevol arbre, és un teix (taxus baccata), i això és important. El teix s’associa amb cultes pagans ancestrals a un significat místic i sagrat, els fruits i les llavors són altament verinosos però alhora contenen una substància, la taxina, que s’utilitza en tractament de quimioteràpia. D’altra banda i en general, l’arbre és el símbol de l’ésser humà en la seva dualitat material i espiritual.  En aquest cas, però, el teix no s’alça per guarir la mare d’en Conor, sinó per guarir-lo a ell, perquè, simbòlicament, el monstre és la por, el dolor, la mort. Són les nostres pròpies pors el que ens devora. Com deia Kavafis dels monstres, «és la teva ànima que els dreça davant teu».

Un detall curiós i significatiu és l’homenatge que Patrick Ness tributa a la memòria de Siobhan Dowd: el teix centenari de la història existeix en realitat situat en el cementiri al costat de la parròquia de St. Margaret’s Church, a Binsey, Oxford, on Siobhan Dowd és enterrada. Les imatges de l’arbre i de l’edifici de la parròquia són exactament les que apareixen a les il·lustracions de Jim Kay i als fotogrames del film de J.A. Bayona.

 

monstruo

El film

Pel que fa la pel·lícula que ha dirigit Juan Antonio Bayona, cal destacar la fidelitat al text, el guió cinematogràfic és del mateix Patrick Ness, cosa que garanteix una història de gran qualitat i d’un potencial humà enorme. El que fa però, crec, que tot aquest enorme potencial arribi a l’espectador és el ritme narratiu i sobretot les esplèndides interpretacions dels actors. En particular la del joveníssim Lewis MacDougall que commou interpretant el paper de Conor i que duu a les espatlles el pes del film. “La seva àvia no era com les altres àvies”, ens diu Patrick Ness, i per interpretar el paper d’aquesta àvia que no és com les altres, qui millor que l’esplèndida Sigourney Weaver que dóna vida al personatge d’una dona amb caràcter i alhora sensible i vulnerable, que transforma la pantalla cada cop que apareix.

Els efectes especials mereixen un capítol a part. Impecables i efectistes però indispensables per escenificar la història, encara que potser pel meu gust se n’abusa una mica. Els creadors digitals han reproduït amb fidelitat les il·lustracions de Jim Kay a l’hora de crear el monstre de l’arbre que camina, i, s’ha de reconèixer que són un perfecte reclam per atraure espectadors cap a una història que val la pena pels valors humans que comunica.
Els tres relats del monstre són explicats mitjançant el recurs d’unes bellíssimes il·lustracions animades que reforcen l’aspecte dels contes tradicionals i del paper preponderant que els relats tenen en la trama argumental. Un monstre em ve a veure és, en suma, un producte de cinema comercial de gran qualitat al servei  d’una història brutal i commovedora.

Dues recomanacions, de fet, tres. En primer lloc, si no ho heu fet encara, llegiu la novel·la, i llegiu-la en l’edició il·lustrada. En segon lloc, si aneu a veure el film –no us decebrà-, que sigui en versió original per no perdre’s les veus dels actors, molt en particular, la de Liam Neesson que posa veu al monstre del teix. I, finalment, no us deixeu el mocador a casa perquè Un monstre em ve a veure emociona de valent.

Categories
CinemaCINEMA I TELEVISIÓDramaFantàsticFantàsticaINFANTIL I JUVENILLLIBRESLlibres
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Memòria col·lectiva que cal conservar

      Laura Baeza. Alacant / @Lau_BaezaA A les pàgines d’Una librería en Berlín (Seix Barral) coneixem la història real de Françoise Frenkel, un dona jueva apassionada per França i la...
  • Un calidoscopi de formes imperfectes

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura...
  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...