Cotxe, televisió i nevera

Club Editor recupera ‘Els carnissers’, la primera novel·la de Guillem Frontera, més vigent que mai després de cinquanta anys

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Tot i que la tasca principal de la literatura no és retratar la societat en què és congriada, sovint apareixen obres que són un perfecte termòmetre de les pulsions humanes que les envolten. Aquest és el cas, sens dubte, de la novel·la Els carnissers, de Guillem Frontera (Ariany, 1945), que Club Editor recupera mig segle després de la seva aparició al 1968. Quan l’obra va veure la llum, l’autor de novel·les com L’adéu al mestre (2013) o Sicília sense morts (2015), o de la recent peça teatral La galera siciliana (2016), tenia només vint-i-tres anys i va configurar un retrat que, si fa no fa, podria ser extrapolable a la Mallorca d’avui.

Premonitoris i advertidors, uns versos de l’”Elogi dels diners” del controvertit fra Anselm Turmeda fan de portolans d’un text que gira, pràcticament, entorn de la força dels béns materials i l’osca que aquests poden arribar a fer en l’ànima humana: “Diners de tort fan veritat / e de jutge advocat; / savi fan tornar l’home orat, / pus que d’ells haja”. Els diners ho canvien tot.

La trama d’Els carnissers és força senzilla i no se centra tant en el que passa en el temps estricte de narració dels fets sinó en el flux de consciència dels personatges que hi intervenen. Dues línies s’entrunyellen i contraposen dos temps, dues generacions i dos models de vida complementaris: per una banda, un sopar entre Miquel i Coloma, nous rics dels anys seixanta que acaben de comprar una possessió després de ser-ne els amos —masovers, al Principat— durant dècades, i don Fulgenci i dona Leonor, antics propietaris de la casa i nobles vinguts a menys; per altra banda, els fills d’aquests dos matrimonis, Miquelet i Xavi respectivament, que viuen la Palma by night del boom turístic. Aquestes dues línies argumentals, que es van alternant a cada capítol, són el recurs perfecte per a retratar un dels fenòmens més remarcables de la societat de l’època: el canvi radical de valors d’una generació a una altra i l’abisma a què les aboca.

Però si un canvi prima damunt els altres a Els carnissers, aquest és el del flux dels diners: com una família pobra s’enriqueix sense cap tipus de rerefons ni mèrit ni coneixement ni cultura, i com una família noble s’acaba veient abocada a vendre-s’ho tot: “si venem altres quadros sempre hi ha avantpassats per tapar el buit”. Com bé diu don Fulgenci, patriarca de l’antic ordre, “encara que tot es perdi, hi ha un nom i una dignitat que han de surar sempre per damunt de totes les altres coses”, però això és complicat en una societat que passa a apreciar les persones només per allò que poden arribar a posseir. “Hi ha quelcom d’incommovible que està per damunt del canvi d’amos d’una possessió”, i això és, segurament, l’elegància o el decaure molt dignament en públic que ja retratà Villalonga a obres com Mort de dama (1931), que tot i transcórrer al tombant de segle XX tenia, si fa no fa, el mateix bessó. I, si bé dona Obdúlia de Mort de dama moria amb una espectacularitat brutal digna de qualsevol concert de Madonna com a símbol de la mort d’una burgesia nacional, la societat i el futur de la societat d’Els carnissers mor només d’ànima, embadalida per les riqueses que, gràcies al turisme, sap que si fa el cap viu podrà amuntegar:

“Cada dia parlaven menys d’ells mateixos. Havia aparegut un nou horitzó a la seva vida: els diners, la riquesa. Mai no havien vist tants de diners. Els diners acaparaven la totalitat dels seus pensaments, desitjos, sensacions, paraules, gestos, moviments, ideals. ¿Com disfrutar-ne? Fent-ne més. Amuntegar riquesa. Cada persona era senzillament el que podia adquirir a la botiga, era un arbre o un tros de terra.”

Resulta també molt interessant —i demolidora, a estones— la lectura dels passatges protagonitzats per Miquelet i Xavi, dos joves perduts en ells mateixos en part per culpa dels seus progenitors. Miquelet, que troba que els obrers “cada dia estan millor. Tots tenen cotxe, televisió i nevera”, també és crític amb la família de què prové:

“Mumpare i mumare només han viscut la seva vida per fer diners, i han sacrificat na Magdalena convertint-la en una mòmia que tot el sant dia fot el ridícul davant quatre estrangers bajanots, dient “typical spanish”, “typical Majorca”, “very very, mucho very”… ¡Very merda! I tot per fer diners.”

Xavi, al seu torn, l’heureu sense pràcticament res que heretar del seu passat noble, és també crític amb les persones del seu —antic— estament. Persones igualment materialistes que fins i tot empren els seus mateixos familiars com a moneda de canvi:

“Aquesta gent és porca. Els insultes i per no perdre les formes consenten que te colguis amb les seves filles. Per a ells és important que les dones no els fotin les banyes. Però ho és molt més que no se sàpiga. S’estimen més ser banyuts que no xerrats.”

Però malgrat l’esperit crític tampoc encarna, Xavi, un model gens redemptor. El jove, pres de les comoditats i de la manca d’iniciativa a què l’han avesat els seus avis, conceb la vida com una mena de joc, les lluites més quotidianes com una provatura de qui és l’enfant més terrible: “En aquesta punyetera ciutat, un s’hi avorreix com un mussol. L’any que ve me matricularé a Barcelona, i així almenys podré anar a les vagues i barallar-me amb els grisos”. Córrer davant els grisos com qui fa, ara, la cursa d’El Corte Inglés.

Així mateix, i a banda de la reeixida contraposició de generacions a partir d’aquests dos grups de personatges, que reben visites diverses com membres del clergat, en el cas dels pares, i algun amiguet impertinent, en el dels joves, cal destacar un tret formal que sembla ésser també hereu de Villalonga, però que viu una certa evolució. És tracta del plantejament proustià vers el record i el pes que aquest pot tenir en el fets de l’ara, que Villalonga, obsessionat pel subconscient, ja va passar pel seu sedàs amb una ironia i un savoir dire pràcticament insuperables. Amb Els carnissers, Frontera va un pas més enllà i combina fragments amb un narrador més o menys omniscient amb altres fragments en forma de monòleg interior, que són els que despullen veritablement les misèries —quantes!— dels personatges. Sobre aquest aspecte, podem remarcar l’excel·lent anàlisi que fa Nanda Ramon al postfaci d’aquesta edició, un text altament recomanable i que contribueix a contextualitzar les coordenades de l’autor, de la peça i del seu moment de creació.

Finalment, i com a anècdota, és força divertida la manera amb què Frontera elabora un aiguafort amb moviment, amb lluentors i fosques, de la societat mallorquina —i més concretament, palmesana— de l’època. De la seva visió crítica, que segons pensam encara dura i s’ha endurit fins als nostres dies, no se’n salven, ans el contrari, ni els literats:

“Mira quins són els ídols dels mallorquins. Comença: Josepet Melià, el polític que en deis d’esquerres; els dos poetets: en Jaumet Pomar i en Guillemet Frontera. […] I alguns que comencen, després foten el camp a Madrid o a Barcelona. O els intocables: en Villalonga, en Llompart, en Vidal Alcover. O en Blai Bonet pels qui no són de la ceba. Pocs i desavinguts.”

Els carnissers és, doncs, una peça clau per a entendre la literatura mallorquina de la meitat del segle XX. No debades, juntament amb 39º a l’ombra d’Antònia Vicens, guanyadora del Premi Sant Jordi de novel·la un any abans, fou de les primeres obres de l’anomenada Generació dels 70, que tan bé mostrà els horrors d’aquell turisme tan de coloraines. La base i el tret de sortida, en certa manera, de la literatura amb voluntat verament literària i crítica envers la tribu autodestructiva en què vivim.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...