Ànimes engabiades que criden per poder volar

‘El crit de l’ocell domèstic’ és un recull de relats de Maksim Óssipov sobre la vida i els somnis personals a Rússia

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Club Editor ha publicat recentment en català i castellà El crit de l’ocell domèstic, de l’autor rus Maksim Óssipov (Moscou, 1963), una veu totalment desconeguda al nostre país, però que arriba amb l’aval de la guanyadora del Premi Nobel de Literatura Svetlana Alexiévitx. Óssipov va estudiar medicina i es va especialitzar en cardiologia. Als anys 90 va fer un viatge d’estudi als Estats Units, però va decidir tornar-ne per viure i exercir a Rússia, on va fundar una editorial especialitzada en llibres científics. A partir del 2005, per tal de recuperar el contacte directe amb els pacients, abandona Moscou i s’instal·la a províncies, on uns anys més tard, comença a escriure els seus primers relats.

Diu Alexiévitx que a províncies tot està a la vista i es mostra amb més sinceritat, tant la naturalesa humana com allò que succeeix a l’altra banda de la finestra. Aquesta afirmació precisament es correspon amb el que traspua a El crit de l’ocell domèstic. El llibre recull diversos relats on els personatges, gent senzilla de províncies, són víctimes d’un sistema que els devora; no només els engoleix, sinó que a més els fan sentir que aquesta sistemàtica aniquilació de l’ànima humana entra dintre de la normalitat. Això és el que li passa al viatger del primer relat, un metge i professor que puja a un tren a Moscou per anar a Petrozavodsk, un trajecte de 14 hores que ha de compartir amb gent de tota mena. Al seu camarot viatgen dos homes als que la policia estomaca de valent quan el protagonista avisa de què un d’ells ha pogut baixar en una estació i no ha arribat a temps de tornar a pujar. Quan el tren arriba al seu destí, el personatge vol denunciar aquest abús a la comissaria, però es troba amb una reacció que no s’espera.

També li passa al protagonista del darrer relat, Aleksandr Ivànovitx, director literari d’un teatre a Eternitat, una colònia minera que va tenir el seu moment d’esplendor però ara està gairebé morta perquè no és rendible i el govern no tindrà pietat a l’hora d’esborrar-la, sense importar-li gaire el futur de la població que hi resideix. En una recent visita d’Alexiévitx a Barcelona, mostrava la seva por de què Rússia tornés al passat, però el seu discurs, com de fet passa en els textos d’Óssipov, mostrava que el passat no ha mort del tot. Els personatges d’aquests relats exploten les seves passions, els seus universos personals, uns paradisos existencials on es refugien i troben consol davant d’un sistema repressor, corrupte i, en molts casos, poc humà. Si el món d’Aleksandr Ivànovitx és el teatre, el del protagonista del segon relat és la medicina: li apassiona la seva feina d’atendre i ajudar la gent a l’hospital, però malauradament necessita una altra tasca per poder arribar a fi de mes, una feina que no li agrada, que el cansa: acompanyar malalts a l’estranger en avió. Aquests universos personals donen ales als personatges, però sempre acaben topant amb la gàbia i fins i tot les aus domèstiques necessiten volar per viure dignament.

El llibre proposa així un retrat de la vida russa des de Stalin a Putin, que ha transcorregut, com diu la contraportada, “preciosa a escala individual, terrible a escala col·lectiva”. El crit de l’ocell domèstic podria emmarcar-se en la tradició d’autors eslaus que des dels temps de Stalin han escrit pàgines i pàgines que, amb més o menys encert, han anat reflectint el seu desencant cap al sistema soviètic o post-soviètic: Bulgakov, Platónov, Zamiatin… o els més recents Sorokin i Alexiévitx. Per tant, la voluntat de denúncia (o de posar en evidència una realitat crua) no és la novetat, sinó que la novetat ha de ser la manera com l’autor la fa: l’argument, l’estil, la capacitat de traspassar la realitat a la ficció amb grapa, l’empremta personal. En aquest sentit, trobo que la prosa d’Óssipov no és tan letal com la de Platónov; les seves històries no estan tan carregades de mala baba com les de Sorokin; no hi ha l’enginy de Zamiatin ni la profunditat d’Alexiévitx. Tampoc la contundència de Bulgakov. Tinc la sensació de què l’estil d’Óssipov es queda en un mig camí per on altres autors ja han trepitjat amb anterioritat.

Cert és que comparar no és necessari, que el valor d’un llibre no ha de dependre de la qualitat d’altres, però qualsevol lector és la suma de tot el que ha llegit i a aquestes alçades de la literatura russa, les bales d’Óssipov arriben amb poca càrrega quan altres ja han fet diana. Les seves històries no em sorprenen, els conflictes dels personatges no mostren la complexitat que altres autors han reflectit en els seus llibres i, malauradament, el ritme d’algun d’aquests relats fa que la lectura sigui un pèl feixuga. Formalment, són textos ben trenats, es troben frases punyents i els personatges són entranyables, però crec que a l’autor li manca contundència, mala baba, rotunditat. Li ha faltat anar una mica més enllà.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESRelats
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES