Els ociosos no aniran a l’infern

Viena publica ‘En defensa dels ociosos’, un recull de textos de R. L. Stevenson que defensen aquells que volen viure feliços

 

Júlia Tardà. Barcelona / @juliatarda

¿Quants cops no hem desitjat poder abocar-nos al plaer immens de fer el que ens plagui sense qüestionar-nos si és el que s’espera que fem? I no només fer-ho, sinó fer-ho sense justificar-nos, sense ‘perquès’. Doncs arriba un manifest que ens convida a replantejar-nos si realment invertim bé el nostre temps. ¿Sabem esprémer-lo al màxim i traduir-lo en felicitat? Una reflexió critica i provocativa que ens ajudarà a deixar d’autoflagel·lar-nos quan ens sentim vitals, ociosos i fins i tot un tant hedonistes. Malgrat que aquesta podria ser una reflexió  ben recent, Robert Louis Stevenson –autor de L’illa del tresor (1883) o  L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886)– l’any 1877 ja va reivindicar l’oci com a font d’inspiració i aprenentatge en el seu article  En defensa dels ociosos, que dóna títol al llibre que Viena Edicions ha publicat recentment amb traducció de Xavier Zambrano. Una edició, que recupera aquests sis textos de l’escriptor escocès, apareguts en premsa entre el 1876 i el 1888. En castellà van ser publicats el 2009 per Gadir amb traducció de Carlos García Simón i el 2014 per Taurus Ediciones amb traducció de Belén Urrutia.

Aquest clam a favor d’afrontar la vida amb la voluntat de sentir-se viu i no només com si s’estigués de pas relliga amb les referències freqüents a la mort. Stevenson patia una malaltia pulmonar que el va dur a establir-se en zones de clima més amable que el de la seva terra natal. Una salut fràgil que motiva la seva insistència en no malgastar un temps que sap finit: “Corre pel món una mena de persones mig mortes, adotzenades, que amb prou feines són conscients d’estar vives fora de quan exerceixen alguna ocupació convencional”L’escriptor va incloure afirmacions com aquesta en el seu En defensa dels ociosos, escrit en una època en què el progrés era sinònim de treball.

No només en el primer dels articles, Stevenson rebutja els convencionalismes de l’època, també en d’altres assajos d’aquesta edició com Sobre l’enamorament o Vellesa rondinaire i joventut,  on reflexiona sobre quines haurien de ser les autèntiques prioritats de qualsevol individu que vulgui prendre les regnes de la seva existència. Sense embuts, l’autor també desmenteix veritats comunament acceptades que segons ell mereixen ser qüestionades. Vellesa rondinaire i joventut, per exemple, convida el lector a dubtar, a acceptar la complexitat de la conducta humana i a no deixar-se seduir per les mirades reduccionistes i simplistes: “En efecte, no hi ha res tan evident en la vida com que cada qüestió té dues cares. La història n’és una sostinguda il·lustració. Les forces de la natura s’encarreguen, dia rere dia, d’encasquetar-ho a bastonades a la nostra migrada intel·ligència. Mai ens aturem una estona a pensar-hi, però concedim que és un axioma”.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HumanitatsLLIBRESSociologia
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES