Així va arribar al poder Mussolini

Emilio Gentile analitza a 'El fascismo y la marcha sobre Roma' l'ascens al poder de Mussolini i el naixement del feixisme
Luciano Padilla ha fet la traducció.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Emilio Gentile, professor emèrit de la Universitat La Sapieza de Roma, és un dels experts més importants del feixisme italià i seus són diversos llibres de referència sobre la matèria, com Fascismo: Historia e interpretación, El culto del Littorio o La vía italiana al totalitarismo. Encara que no està disponible en castellà la totalitat de la seva obra, sí que podem trobar traduïts alguns dels seus treballs més importants. L’editorial Edhasa ha publicat recentment El fascismo y la marcha sobre Roma: El nacimiento de un régimen, on Gentile fa un repàs als orígens del feixisme i a com Mussolini va aconseguir arribar al poder.

Gentile comença el seu relat amb una anècdota molt reveladora del que és la història política del segle XX i, de fet, la història de la humanitat: quan Vladimir Ulianov, la matinada del 24 al 25 d’octubre de 1917, és aturat als carrers de San Petersburg per soldats russos pensant que anava begut i finalment el deixen marxar. Aquest Ulianov havia decidit que aquell era el moment adequat, l’instant perfecte i fugisser, per donar el cop definitiu a la seva revolució. D’aquella manera, Ulianov, conegut com a Lenin, cap del partit bolxevic, arribava al poder. ¿Què hagués passat si Lenin hagués estat detingut pels soldats i no hagués arribat al seu destí? Al llarg dels segles, molts esdeveniments i canvis de règims polítics s’han produït per accions fortuïtes i decisions poc meditades. ¿Hauria sobreviscut, per exemple, el partit nazi si Hitler no hagués estat nomenat canceller el 1933 pel president d’Alemanya, Paul von Hindenburg? Segons Gentile, Mussolini va saber interpretar, com Hitler i Lenin, que el seu moment havia arribat i que si el deixava escapar, potser no tindria cap més oportunitat per aconseguir els seus objectius.

Explica l’autor que Mussolini va aparèixer en l’escena política italiana el 1912, quan era un periodista de 29 anys, sent director de la publicació Avanti!, exponent del corrent revolucionari que aquell any havia assumit la conducció del partit socialista. Encara que al principi de la Primera Guerra Mundial Mussolini era antimilitarista i partidari d’una posició neutral, ràpidament va canviar de parer i es va passar a l’intervencionisme convençut de què la guerra acabaria amb els autoritarismes europeus i possibilitaria la revolució social al continent. En aquesta febre, el 1914 va abandonar la direcció de l’Avanti! per crear el seu propi diari, Il Popolo d’Italia, la qual cosa va fer que fos expulsat del partit socialista acusat de traïdor i de vendre’s al capitalisme per interès personal. Cinc anys més tard, el 1919, quan era un home totalment aïllat de la política, fundaria els fasci di combattimento, un nou moviment molt minoritari de caire purament feixista amb el suport dels futuristes, d’intervencionistes i veterans provinents de l’esquerra revolucionària republicana, que comptaria poc més tard amb el seu propi setmanari, Il Fascio. La intenció d’aquest partit era ser un antipartit, republicà i anticlerical, per combatre el socialisme amb un pla de reformes institucionals, econòmiques i socials. Aviat van fer notar les seves intencions i la seva violència destruint la seu de l’Avanti! socialista a Milà, tot declarant que per a ells, la guerra encara estava viva.

Partidaris de l’acció directa i de recuperar la grandesa de la pàtria italiana, en les eleccions de 1919 els fasci no van superar ni tan sols els 5.000 vots, cosa que va portar a Mussolini a plantejar-se deixar el periodisme i la política i dedicar-se a l’aviació o la literatura, encara que no ho faria. Mussolini, com analitza Gentile, no era qui més passions aixecava dintre del feixisme i, de fet, ell ni tan sols va voler ocupar la secretaria general. Qui més seduïa llavors era l’escriptor Gabriele D’Annunzio, que el setembre de 1919 havia ocupat amb un grup de legionaris la ciutat de Fiume per reivindicar la seva annexió a Itàlia. Un any més tard de la derrota electoral, Mussolini abandonaria el programa radical, republicà i anticlerical i es va presentar com a defensor de la burgesia i del capitalisme contra qualsevol intent de revolució social, un camí cap al no-res mentre a Itàlia triomfava un feble partit socialista que era incapaç de salvar el govern de la seva precarietat i de les idees antiparlamentàries i antidemocràtiques que poc a poc anaven creixent.

A partir de mitjans de 1920, vista aquesta precarietat del govern i les tensions internes del partit socialista, els feixistes començarien a destruir les organitzacions socialistes i proletàries en un moment d’exaltació del fanatisme polític i tensió de guerra civil. Mussolini va considerar llavors que aquell era el moment adequat per rellançar el feixisme. En pocs mesos, el partit va passar de 1.065 afiliats el novembre a 187.588 el maig de l’any següent. Per a ells, qualsevol tipus de violència era lícita per tal de lliurar la pàtria dels enemics interns i van portar a terme accions de repressió, d’humiliació de l’adversari, obligant-los en alguns casos a veure oli de ricí, devastació de seus d’organitzacions d’altres partits, obligació a conseller comunals a renunciar dels seus càrrecs, crema pública de diaris i llibres i en alguns casos fins i tot assassinats. És en aquesta etapa que es van començar a inventar rituals i símbols per tal de construir un estil feixista en les seves manifestacions, desfilades i funerals. Mentrestant, les forces de l’Estat no actuaven amb la contundència necessària a vegades per incapacitat, altres per por a què la repressió feixista fos encara pitjor, altres amb l’esperança de convèncer als feixistes de deposar les armes i altres per creure que la solució no passava per la policia sinó per la política, una actitud que van aprofitar els violents per denunciar la debilitat del govern. Davant d’aquesta situació, els feixistes van reclamar el poder marxant cap a Roma.

La solució a aquesta crisi, segons alguns polítics, era implicar al partit de Mussolini en el govern i acabar així amb la violència, la qual cosa suposava acceptar algunes de les seves demandes, una situació que fins i tot convencia al rei Vittorio Emanuele, qui va negar-se a signar l’estat de setge quan els feixistes ocupaven Roma amb l’esperança de què tot es resolgués per la via pacífica. I el que va passar és que la marxa dels camises negres sobre Roma, amb insurreccions durant diversos dies en altres ciutats italianes, va acabar triomfant. Davant la impotència del govern i el creixement de les forces feixistes, finalment el rei encarregava formar govern a Mussolini.

El fascismo y la marcha sobre Roma es un llibre exhaustiu que mostra la personalitat del duce i analitza els fets més destacats del seu ascens al poder. Encara que Gentile se centra exclusivament en el feixisme italià, la lectura d’aquest assaig serveix per entendre les diferències amb altres dictadures europees, com l’alemanya o l’espanyola, un fet necessari tenint en compte que en l’actualitat es tendeix a simplificar la naturalesa d’aquests règims. De lectura amena, ple de detalls i fonts històriques, Gentile ens ofereix un retrat complet i profund sobre un període fonamental de la història del segle XX.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Memòria col·lectiva que cal conservar

      Laura Baeza. Alacant / @Lau_BaezaA A les pàgines d’Una librería en Berlín (Seix Barral) coneixem la història real de Françoise Frenkel, un dona jueva apassionada per França i la...
  • Un calidoscopi de formes imperfectes

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Natalia Ginzburg (1916-1991) fou sempre una dona compromesa, una intel·lectual de primer ordre, i una de les veus més singulars de la literatura...
  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...