Un viatge al Settecento

CaixaForum Saragossa exposa 45 pintures dels museus de Berlín que mostren els motius artístics del segle XVIII italià
Giovanni Antonio Canal, Canaletto. 'L'església de Santa Maria della Salute vista des del Gran Canal de Venècia'. Abans de 1730. Oli sobre tela.

 

Manel Haro. Saragossa / @manelhc

¿Us imagineu ser testimonis d’una regata de gòndoles en un canal de Venècia mentre la gent observa des de les finestres d’edificis i palaus? Tota la ciutat engalanada, homes i dones reunits per celebrar l’emocionant esdeveniment. Sentir el soroll dels rems contra l’aigua i els crits dels venecians animant, l’explosió de colors i olors, els sentiments d’una població entregada i l’esforç dels gondolers per guanyar la prova davant del pont de Rialto. Cal una mica d’imaginació, però això és possible a CaixaForum Saragossa, on s’exposa una selecció de 45 obres del Settecento procedents dels Museus Nacionals de Berlín.

L’escena imaginada és la que va pintar Antonio Diziani (Regata al Gran Canal de Venècia) entre els anys 1758 i 1764. Durant el segle XVIII aquest era un dels grans esdeveniments a la ciutat, ja que gràcies al particular traçat dels seus canals la feia idònia per a la celebració de diverses activitats aquàtiques. El visitant d’aquesta exposició pot veure aquesta i altres obres del Settecento amb peces de pintors com Canaletto, Francesco Guardi, Giovanni Paolo Panini, Giuseppe Maria Crespi, Sebastiano Ricci i Giovanni Battista Tiepolo, obres que es mostren dividides en quatre àmbits, el primer dels quals està centrat en les vistes urbanes o vedute, un dels gèneres pictòrics més típics del segle XVIII italià.

En aquella època Itàlia estava fragmentada en divuit estats independents, cadascun dels quals es mostrava orgullós de la seva història i identitat cultural, cosa que va motivar la proliferació de vistes urbanes i paisatges (vedute), degut també a la gran demanda entre els viatgers i admiradors de l’art italià. Aquests compraven quadres com ara nosaltres comprem postals. Algunes d’aquests ciutats eren parada obligada dels grans recorreguts artístics europeus, però va ser a Venècia on es va desenvolupar l’escola més important. De tots els paisatges possibles, el Gran Canal era el preferit ja que aplega els edificis de major simbolisme polític i religiós i degut al seu recorregut, es podia pintar per trams o formant diverses vistes (dos exemples d’això són els quadres de Francesco Albotto Vista del Gran Canal a Venècia amb Ca’Pesaro i Vista del moll del Bacino de San Marco). A banda dels canals venecians, però, també va interessar l’antiguitat clàssica gràcies a la revalorització de l’art de Grècia i Roma. Això va fer que cobressin importància les pintures que mostraven visions de la natura i de les ciutats on apareixien ruïnes clàssiques, en molts casos situant les escenes entre la realitat i la invenció. Una mostra d’això és la Fantasia arquitectònica de Canaletto o el Paisatge fantàstic amb ruïnes clàssiques de Giovanni Paolo Panini.

Un altre àmbit de l’exposició és el de la representació de l’home. Al segle XVIII els burgesos van ascendir en l’escala social i es van incorporar al mercat de l’art. Els seus encàrrecs van explotar noves àrees d’expressió, especialment en el que es refereix als retrats. Lluny del barroquisme presents en els retrats de l’alta noblesa, poc a poc es va apostar per un tipus de retrat més senzill, que apropés el personatge a l’artista, i a vegades, fins i tot es creaven retrats inventats amb finalitat decorativa, com és el cas de l’Home amb vestit oriental de Giovanni Domenico Tiepolo. Aquesta proximitat va fer que també comencessin a aparèixer representacions d’allò quotidià, tant per mostrar gent humil com per ensenyar el que passava a l’interior d’estances de palau.

El tercer àmbit és la representació d’històries i emocions. El reconeixement d’un pintor depenia, entre altres coses, de la seva capacitat per narrar grans històries i en aquesta cursa, els artistes intentaven superar els seus predecessors. Els temes d’aquestes històries eren bíblics, mitològics o literaris, basat en textos que gaudien de gran autoritat. Això implicava que les escenes representades havien de mostrar una gran qualitat expressiva amb personatges que fossin capaços de transmetre grans emocions. Un exemple és el quadre Betsabé en el bany on Sebastiano Ricci retrata una escena bíblica però carregada d’erotisme i sensualitat. En aquesta part val la pena aturar-se en el torbador Seguici de noces d’Alessandro Magnasco, una de les personalitats més singulars de la Itàlia del Barroc, qui va preferir els temes de significats foscos com els tribunals inquisitorials, les escenes violentes i satíriques i els paisatges tenebrosos.

Finalment, l’exposició mostra la representació de la imatge religiosa. Durant el segle XVIII a banda de les pintures fetes per encàrrec de col·leccionistes privats, també eren important les obres destinades als temples religiosos, tenint en compte que Itàlia era el centre del món catòlic. Des del Renaixement, les esglésies eren un camp de competència entre artistes, que pugnaven per mostrar les seves habilitats i capacitat expressiva. La Verge Maria de Giovanni Battista Pittoni i el San Roc de Tiepolo són dues de les obres que aquí es poden trobar. Així doncs l’exposició és una oportunitat per conèixer les diferents cares del Settecento, més enllà dels coneguts paisatges dels canals venecians. La mostra només estarà a Saragossa (fins el 13 de novembre) i no tindrà itinerància per la resta de l’Estat.

 
____________

Settecento / CaixaForum Saragossa (Av. Anselmo Clavé, 4. Saragossa) / Fins el 13 de novembre de 2016 / Entrada: 4 euros (gratuïta per a clients de La Caixa) / multimedia.lacaixa.es

Categories
ARTPinturaRetrospectives
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES