Paola Lo Cascio: “Espanya no va fer el trencament institucional amb el franquisme que sí van fer Alemanya i Itàlia amb el nazisme i el feixisme”

A 'La guerra civile spagnola', l’autora fa una mirada a la Guerra Civil amb especial atenció a la intervenció italiana
Fotografia de Manel Haro

Paola Lo Cascio (Roma, 1975) és Doctora en Història. Els seus camps de recerca són la història dels partits i de les cultures i institucions polítiques. Actualment és investigadora postdoctoral de l’Institut de Ciências Sociais de la Universidade de Lisboa i docent a la Universitat de Barcelona. És autora de l’assaig La guerra civile spagnola (Carocci), que va publicar a Itàlia, una història de la Guerra Civil Espanyola amb una mirada especial a la intervenció de les tropes de Mussolini en el conflicte.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Per què cal seguir publicant històries de la Guerra Civil Espanyola?

Perquè encara que la història s’estudia seguint una metodologia científica, no deixa de ser una contínua reinterpretació dels fets. En aquest sentit, crec que tota aportació suposa una nova mirada i això sempre val la pena. En el meu llibre hi ha recerca, però l’esforç més gran ha estat de síntesi, de reorganització de la informació que tenim i en tota reorganització hi ha interpretació.

Totes les mirades valen la pena?

Com en tot, hi ha historiografia bona i historiografia dolenta. Jo sempre dic al meus alumnes que la neutralitat o l’objectivitat no existeixen. Un sempre posa de la seva part. La bona historiografia ha de ser capaç de comprendre tots els enfocaments que es donen, i en el cas de la Guerra Civil és un plaer, perquè hi ha molta cosa publicada, moltes perspectives. Haig de dir que crec que hi ha més bona historiografia que dolenta.

Has escrit el teu llibre en italià. Tindria cabuda en castellà o català?

El vaig fer en italià per dues raons. Una de tipus personal, perquè sóc italiana, d’una generació que ens creiem això de ser europeus, i hem anat a treballar fora del nostre país, però tenia pendent publicar en italià. Per altra banda també penso que en italià existeixen poques síntesis de la Guerra Civil, mentre que en el panorama historiogràfic espanyol n’hi ha moltes.

A Itàlia interessa la Guerra Civil Espanyola?

Sí, és molt curiós que un conflicte que dura tres anys en un país concret generi tant interès a tot arreu. Hi ha gairebé tanta bibliografia sobre la Guerra Civil com sobre la Segona Guerra Mundial. A Itàlia interessa la Guerra Civil, però no es parla gaire de la participació dels feixistes italians en el conflicte, quan per als feixistes la guerra espanyola va ser considerada gairebé com una guerra italiana. Només cal llegir les cròniques de l’època. Aquest era un tema que m’interessava, perquè no hi ha gaires llibres sobre la participació italiana en la Guerra Civil Espanyola.

La historiografia ha estudiat abastament les interrelacions entre el franquisme, el feixisme i el nazisme?

Hi ha estudis molt útils que reflexionen sobre si hem de parlar de feixisme en singular o en plural, si podem considerar el feixisme com un moviment abstracte en el qual podem incloure el franquisme i el nazisme. Aquests estudis fins i tot han tingut en compte altres disciplines, com la ciència política. Ara bé, moltes vegades el que es fa és definir les característiques d’un feixisme abstracte i després mirar si els diversos totalitarismes hi encaixen o no. El que s’hauria de fer és més aviat posar en discussió els diversos moviments, veure com s’influencien entre ells.

Llavors quan parlem de feixisme, ens hem de referir només al que passava a Itàlia?

Sí, encara que si parlem del cas d’Espanya, hem de recordar que hi havia diverses sensibilitats que van formar part del franquisme i una d’elles era una tendència feixista. Hi ha historiadors, com Ismael Saz, Ferran Gallego o Javier Rodrigo que estan treballant per analitzar la relació entre franquisme i feixisme.

Per què la memòria històrica sembla més fàcil a Alemanya i Itàlia que a Espanya?

A diferència del que va passar amb el feixisme a Itàlia i amb el nazisme a Alemanya, aquí no hi va haver una ruptura institucional. A Espanya vam tenir un dictador que va morir al seu llit, vam tenir una força antifranquista al carrer que no tenia prou força per tombar el règim i finalment vam tenir una reforma pactada cap a la democràcia. A Itàlia, per exemple, els primers governs de concentració democràtica després de la mort de Mussolini eren declaradament antifeixistes. Aquí això no va passar, no hi va haver un abans i un després que suposés una ruptura institucional clara amb el passat.

Franco mor el 1975, la dictadura es manté viva fins el 1977 i un any després es signa una Constitució que manté com a Cap d’Estat Juan Carlos I, que havia estat designat successor pel mateix Franco.  Sembla increïble que no es pugui tocar aquesta Constitució quaranta anys després.

Aquell va ser un clima d’equilibris molt fins. Jo, com a ciutadana, puc opinar i dir que el meló constitucional s’hauria de poder obrir perquè la gent decidís si vol una república o una monarquia. Ara bé, hi ha una bona part de la societat i dels polítics, no només el Partit Popular, que encara veuen en la monarquia un element d’estabilitat. El que no ajuda són els escàndols que han sorgit darrerament de la Casa Reial, perquè si la monarquia ha de témer alguna cosa és el seu propi desgast. Diguem que als Borbons els hi fa més mal Urdangarín que una recollida de signatures al carrer.

Cal esborrar tota petjada del franquisme dels nostres carrers?

A Itàlia es veuen alguns símbols als carrers i a ningú se li acut tirar-los a terra, perquè hi va haver una ruptura institucional i s’entén que l’art i la toponímia feixista forma part de la història. Ara bé, si no es fa una ruptura institucional, tot allò és reivindicable políticament, per tant es genera el debat de què hem de fer amb tota aquesta simbologia. Si a Espanya hi hagués una reforma constitucional que inclogués una condemna del franquisme, segurament el debat de si els símbols han de ser esborrats o conservats perdria força. A més, tots aquests símbols quedarien com un registre històric, com si fos un museu, i sortiria del terreny de les possibles reivindicacions.

Si hi hagués aquest trencament institucional amb el franquisme, desapareixerien partits polítics vigents com Falange Española de las JONS?

A Itàlia també hi ha hagut partits que han recollit l’herència de la República Social Italiana, el feixisme s’ha presentat a les eleccions. No podem ser ingenus i pensar que després de 1945 no va quedar cap feixista a Itàlia, però la República Italiana que es va crear després de la Segona Guerra Mundial va generar una narrativa de legitimació institucional en la qual el feixisme va quedar fora. En canvi, a Espanya reivindicar el franquisme encara pot ser considerat correcte per alguns partits.

Per què a Alemanya preocupava tant que els drets del Mein Kampf, el llibre de Hitler, quedessin lliures i, per tant, es pogués tornar a publicar?

Primer perquè el nazisme és un trauma molt fort, encara que hagi estat condemnat i, segon, perquè a Alemanya hi ha un bon nombre de grups neonazis formats a partir de la dècada dels noranta.

Per què a Espanya s’ha recuperat la literatura d’escriptors republicans però s’ha deixat perdre la literatura dels autors propers al franquisme o al falangisme?

El falangisme va ser fins i tot una illa de creació vanguardista i tenien revistes molt modernes. Quan el franquisme va acabar hi va haver un pacte de deixar enrere el passat, de no obrir velles ferides. Suposo que si ara es reivindica la literatura d’un determinat autor proper al falangisme, implicaria parlar també de les seves idees, separar l’àmbit polític del literari és complicat a Espanya, cosa que en altres contextos sí seria possible perquè la part política no seria reivindicable. De totes maneres, sembla que la història d’Espanya abans dels anys seixanta no existeix, és com si les arrels de la nostra societat les haguéssim de trobar en l’època del desenvolupament econòmic dels seixanta, és a dir en l’Espanya de Cuéntame. En quant a Catalunya la cosa és més complicada.

Com?

A Catalunya s’ha creat el relat de què aquí no hi havia franquistes, ni falangistes, ni col·laboracionistes, bàsicament perquè tot això és considerat una realitat més aviat espanyola i no catalana. Aquets tema ara genera debat i només cal llegir el llibre de Jordi Amat, El llarg procés, que reivindica la cultura dels anys cinquanta i seixanta i es pregunta si no hauríem de donar el mèrit als col·laboracionistes de mantenir viva una cultura que, d’altra manera, es podria haver perdut.

Alguns d’aquests col·laboracionistes serien Josep Pla o Carles Sentís…

El cas de Sentís és diferent, perquè ell treballava directament per al règim, la seva carrera passava pel franquisme. No era un intel·lectual prestat a la política, sinó que era primer polític, un funcionari, i després un intel·lectual.

 

lo cascio

Categories
EscriptorsHistòriaLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES