Les petites grans virtuts de Natalia Ginzburg

Àtic dels Llibres publica en català ‘Les petites virtuts’, un recull de textos de l’autora italiana sobre diferents aspectes de la vida
les petites virtuts natalia ginzburg def

 

Nur Costa. Barcelona / @nurcosta

Aquest 2016 fa cent anys que va néixer Natalia Ginzburg (1916-1991), una de les veus més peculiars de la literatura italiana, motiu pel qual l’editorial Àtic dels Llibres publica en català, amb traducció d’Elena Rodríguez, Les petites virtuts, una de les seves obres més conegudes, que va veure la llum per primera vegada l’any 1961 (l’any 2002 va publicar-la Acantilado en castellà, amb traducció de Celia Filipetto). Es tracta d’un recull de textos que es van publicar en revistes i diaris italians. Ginzburg, comparteix onze relats sobre la immensitat de les petites virtuts de la vida. Ens parla de totes aquelles coses que més importen: l’amistat, l’amor, els fills, l’ofici d’escriptor. I el meu preferit: el silenci.

Ginzburg és una gran observadora, una dona perspicaç i delicada. Mentre escriu, passeja per les cambres de la seva memòria. Un dels meus capítols preferits és el que comença dient: “el meu ofici és escriure, i ho sé molt bé des de fa molt temps”.  A més, concreta que “el meu ofici és escriure històries, coses inventades o coses que recordo de la meva vida, però, en qualsevol cas, històries, coses en els quals no entra la cultura, sinó només la memòria i la fantasia”. Ens explica que “anava sempre a la recerca de personatges, observava la gent al tramvia i pels carrers, i quan trobava una cara que em semblava adequada per a un relat, hi teixia al voltant detalls morals i una petita història.” Però tota passió té els seus obstacles: “de diners no me’n dóna molts; de fet, cal compaginar-los amb una altre feina per poder viure […] és un ofici bastant difícil, però és el més bonic que existeix al món.”

Ginzburg es mostra moralista a vegades, donant consells sobre l’educació dels fills: cal educar els fills en les grans virtuts, i bandejar-ne les petites. Així, per exemple, no se’ls hauria d’ensenyar l’estalvi sinó la indiferència cap als diners; no l’astúcia, sinó la franquesa; no el desig d’èxit sinó l’amor a la vida. En altres ocasions existencialista, parlant de la guerra i la postguerra. Se’n llegeix la seva part més analista en el capítol “Ell i jo” en el qual contraposa la seva personalitat amb la del seu marit. L’autora aconsegueix transmetre, amb un llenguatge senzill però amb molta profunditat, la bellesa de les seves anècdotes, de la petita història personal.

L’últim capítol comença dient que no hem d’ensenyar les petites virtuts als nens, sinó les grans. Diu que regalar als nens una guardiola i ensenyar-los a guardar els diners enlloc de gastar-los té un efecte contraproduent: acaben preferint els diners a les coses, perquè els diners representen el desig, mentre que els objectes somiats perden la gràcia un cop els hem comprat. No només era generosa amb els diners, sinó també amb l’escriptura: “quan algú escriu un relat, ha de ficar-hi el millor que té i que ha vist. Els detalls es gasten, es fan malbé si els guardes a dins molt de temps sense utilitzar-los”.

Les petits virtuts és una delícia de llibre i el millor de tot és que, tot i tenir a vegades aquest to moralitzador, no ens alliçona amb el que hem de fer, sinó que comparteix allò que ha descobert ella i li ha anat bé per seguir endavant. Per seguir estimant la vida amb una mirada de sorpresa i meravellada fins i tot en els aspectes més grisos de la quotidianitat. I com a lector, et veus obligat a fer-te preguntes i a qüestionar quines són realment les coses importants i quines són les prescindibles i insignificants.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HumanitatsLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES