Andrés Pérez Domínguez: “És molt fàcil jutjar la gent des de casa o des de la terrassa d’un bar fent un cafè”

A 'Los dioses cansados', explora els límits de la condició humana amb una trama d’abusos, xantatges i angoixes personals
L’autor va passar per Barcelona per presentar la seva nova novel·la / Foto de Manel Haro

Andrés Pérez Domínguez (Sevilla, 1969) és un escriptor conegut sobretot pels seus thrillers ambientats en la Segona Guerra Mundial, com La clave Pinner (Roca Editorial), El factor Einstein (Martínez Roca), El violinista de Mauthausen (Algaida) i El silencio de tu nombre (Plaza & Janés). Ara acaba de publicar Los dioses cansados (Alianza), una novel·la negra que vol ser una mirada a l’actualitat. Protagonitzada per l’inspector Nico Gallardo, per aquestes pàgines passa una parella que fuig de l’escenari d’un accident de cotxe que ells han provocat, un empresari extorsionador, persones ofegades pels deutes, homes marcats per episodis del passat, un polític que aparentment s’ha suïcidat i una dona que vol que s’investigui aquest fet. Tota una intensa trama d’abusos, xantatges i angoixes personals.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Amb Los dioses cansados t’endinses en el gènere la novel·la negra i deixes el thriller a un costat. Canvi de direcció?

No, jo sempre escric el que em ve de gust i en aquesta ocasió el que volia era fer un retrat de l’actualitat, explicar el món a la meva manera i la novel·la negra era el gènere que millor m’ho permetia. No vol dir això que amb Los dioses cansados em plantegi fer un canvi en la meva carrera ni tampoc vol dir que aquesta novel·la no el provoqui. En qualsevol cas, això ja es veurà.

Aquest retrat de l’actualitat està focalitzat en la crisi, però seria injust qualificar aquest llibre només com una novel·la sobre la crisi?

Penso que sí, aquesta novel·la parla de moltes coses i hi ha molts personatges, cadascun dels quals té un conflicte que és universal. Seria injust parlar només de crisi, d’abusos de menors o de novel·la negra, perquè crec que aquesta és una història plena de vida, una novel·la coral que aplega moltes circumstàncies personals.

Però el personatge estrella és l’inspector Nico Gallargo.

Sí, crec que crear Nico Gallardo va ser la part més fàcil de la novel·la. Molts lectors em pregunten si jo sóc ell, però no ho sóc, encara que l’inspector té moltes coses meves i, sobretot, té la meva mirada. Nico Gallardo és un sevillà atípic per a qui no sigui de Sevilla, perquè els que són de Sevilla saben que la meitat dels sevillans són com Nico Gallardo, que no ens agrada la Setmana Santa, ni la Feria d’Abril, ni altres festes autòctones ni els tòpics sobre la ciutat. Però, tot i així, estimem profundament Sevilla. Jo penso exactament igual que ell i crec que això fa que el personatge sigui contradictori i ric en matisos. Gallardo és un tipus honest, que se salta les normes si ho considera just i això el fa atractiu. La meva visió sobre Sevilla i sobre la vida està reflectida en la seva mirada. Crec que si el personatge és carismàtic és perquè és un personatge de veritat.

I Sevilla és també una ciutat de veritat.

Sevilla és una ciutat tan bona per ambientar una novel·la com Barcelona, Madrid o Nova York. Però jo tenia clar que volia escriure sobre una Sevilla allunyada dels tòpics. És evident que jo no sóc el primer que ambienta una novel·la negra en aquesta ciutat, segurament un dels autors més coneguts que ho ha fet és el britànic Robert Wilson, amb la seva sèrie protagonitzada per Falcón, un inspector d’homicidis com Nico Gallardo, però que viu en un palauet al centre de Sevilla, té un cunyat torero i quan resol un cas se’n va a ballar sevillanes a la fira i això no és el que jo volia fer.

Més tòpics impossibles…

Cadascú té el seu estil i sap el que vol explicar. Jo tenia un personatge que torna a Sevilla perquè sap que aquell és el seu lloc, tenint en compte que torna per a redimir-se, perquè allà l’espera una filla que no sap si realment és filla seva, també té uns companys que li tenen jurada… Aquestes circumstàncies requereixen una altra Sevilla.

Gallardo no és l’únic personatge amb problemes existencials. Només començar la novel·la, ja tenim conflictes…

Sí, la novel·la arrenca quan una parella provoca un accident de cotxe que li produeix la mort a un altre conductor, però llavors decideixen fugir. Aquest inici està inspirat en Muerte de un ciclista, la pel·lícula de Juan Antonio Bardem protagonitzada per Lucía Bosé i Alberto Closas, en la que una parella atropella un ciclista i també decideix marxar i això provoca que la seva relació es vagi esquerdant. Aquest fet serveix a Bardem per fer un retrat de l’Espanya d’aquella època. És una mica el que he volgut fer, aprofitar aquest accident de cotxe per sacsejar la vida de tots els personatges i fer un retrat de l’actualitat. És el meu homenatge a la magnífica pel·lícula de Bardem.

Al sacsejar la vida dels personatges, els situes en una línia molt dèbil que separa la culpabilitat de la innocència, la bondat de la maldat…

Com la vida mateixa. Jo quan escric una novel·la, treballo molt dos aspectes: l’estructura, que d’alguna manera sorprengui, i la creació dels personatges, que han de tenir moltes arestes. Nico Gallardo, per exemple, és un bon policia, honest, íntegre, però té un costat fosc, sap que no s’ha portat bé en el passat i és una mica mesquí amb la seva filla. Benito Ferreira, en canvi, és un extorsionador, un tipus sense escrúpols, ludòpata, xantatgista, però alhora és un pare de família que es preocupa pel seu fill i vol el millor per als seus. Ni tots són completament bons ni completament dolents. Diria que Nico Gallardo i Benito Ferreira són les dues cares d’una mateixa moneda però estan en circumstàncies diferents. Em preocupo molt pels personatges perquè crec que és important que el lector tingui empatia amb tots, no cal que sigui simpatia però sí que entengui perquè actuen com actuen.

I, de pas, evitar jutjar a la lleugera algunes actituds?

És molt fàcil jutjar la gent des de casa o des de la terrassa d’un bar fent un cafè. Però què hauríem fet nosaltres si, com els personatges, haguéssim patit abusos sexuals, si no tinguéssim recursos per alimentar la nostra família, si tinguéssim una filla de la que no estem segurs que sigui la nostra filla, si tinguéssim secrets que no volem que els coneguin els nostres fills… Posar-se en la pell d’altres persones de paraula sembla fàcil, però no és. Com es diu popularment, quan algú vulgui jutjar el meu camí, li deixaré les meves sabates.

Sobretot perquè jutjar és molt fàcil quan no hem tingut la temptació al davant…

Exacte, ens hem de veure en la mateixa situació per saber realment com actuaríem nosaltres. En altres de les meves novel·les, he tractat diversos aspectes de la Segona Guerra Mundial i el nazisme, i és normal condemnar el que va fer la societat alemanya llavors, però què hauríem fet nosaltres en aquella situació? ¿De debò haguéssim estat tan valents com per revoltar-nos?

Amb tot el que hem vist des que va esclatar la crisi, la realitat li ha posat les coses més fàcils o més difícils a la ficció?

Més difícils, però alhora li ha brindat moltes més oportunitats. Diguem que ara s’ha d’anar amb més compte perquè el lector només ha de posar la televisió o llegir el diari per saber-ho tot sobre tot el que està passant i, per tant, no se li pot prendre el pèl. Però al mateix temps, un escriptor amb les antenes posades té un terreny ple d’històries al seu abast.

En el teu retrat de l’actualitat tenim policies deshonestos, empresaris extorsionadors… però no tenim polítics corruptes.

No hi ha, però és que en una novel·la no es pot ficar de tot, s’ha de fer una selecció i per a la trama que jo estava fent, no m’encaixava parlar de corrupció política. Ara bé, m’ho he passat tan bé escrivint Los dioses cansados i Nico Gallardo em dóna tant de joc, que no descarto noves aventures amb nous temes.

De fet, si no fas més aventures, decebràs a molts lectors…

Sí, encara que la novel·la s’hagi acabat, la vida de Nico Gallardo segueix, sobretot perquè, com que té moltes coses meves, em serveix per desfogar-me. A través de Nico Gallardo puc explicar de manera literària la meva visió del món, que és, en essència, el que fa qualsevol escriptor amb els seus personatges.

El fet de portar Nico Gallardo a la Barceloneta és una picada d’ullet?

En la novel·la hi ha diverses picades d’ullet, però és que Barcelona m’agrada molt com a ciutat. Ja en la meva novel·la El silencio de tu nombre apareixia la Barceloneta. M’agrada que en la meva obra hi hagi llocs que es puguin reconèixer.

Los dioses cansados dóna per a una sèrie de televisió?

M’encantaria! La televisió és un mitjà tremendament potent. Seria genial que es fes una sèrie curta de tres o quatre capítols que permetés conservar l’essència del llibre, sense ser puristes, entenent que la televisió i el llibre són mitjans diferents. Algunes vegades he tingut contacte amb productores per altres llibres meus, però de moment no s’ha concretat res.

Qui faria de Nico Gallardo?

Potser Antonio de la Torre, que és un actor meravellós. I ja posats, Alberto Rodríguez seria un director fantàstic, ho va fer genial amb La isla mínima. A més, Nico Gallardo va en bicicleta per uns terrenys que són molt propers als que apareixen en la pel·lícula.

Nico Gallardo va en bicicleta per fer-lo més proper?

Senzillament perquè jo la faig servir molt, m’agrada anar pel camp en bicicleta, m’ajuda a desconnectar i a pensar. A més, que la trama m’ho permetia i com que el personatge té molt de mi…

No sabem quin serà el futur de Nico Gallardo, però quin seria el futur ideal per a Andrés Pérez Domínguez?

M’agradaria ser un bon escriptor, simplement. No et nego que m’encantaria vendre el màxim de llibres possibles, però això no em treu la son. Hi ha gent que vol començar la cassa per la teulada i s’ha d’entendre que les vendes són una conseqüència. Quan em poso a escriure el meu repte és fer-ho millor que la novel·la anterior i emocionar els lectors. Em sento estimat i respectat. La meva feina podrà agradar més o menys, però miro de ser coherent amb mi mateix.

Tornaràs a la Segona Guerra Mundial?

Sí, potser. El novembre passat vaig estar a Moscou i Sant Petersburg perquè estic escrivint una novel·la en la que recupero Gordon Pinner, en un episodi de la seva joventut. Però com et deia, ara mateix em tira molt una nova aventura de Nico Gallardo i no sé a quina idea donaré prioritat.

 

los-dioses-cansados-andres-perez-dominguez

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negra / ThrillerPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...