Adan Kovacsics: “En els darrers anys estem oblidant la raó per la qual Europa es va unir”

L’escriptor i traductor nascut a Xile publica ‘El vuelo de Europa’, un recull de relats a cavall entre l'existencialisme i l’absurd

Adan Kovacsics, nascut a Santiago de Xile (1953), és fill d’immigrants hongaresos. Ha traduït al castellà autors com Karl Kraus, Joseph Roth, Stefan Zweig, Imre Kertész i Béla Hamvas, entre d’altres.  La seva tasca de traducció ha estat reconeguda amb diversos premis, el més destacat dels quals és el Premio Nacional de Traducción que atorga el Ministeri de Cultura. És autor dels llibres Guerra y lenguaje (Acantilado), Karl Kraus en los últimos días de la humanidad (Ediciones UDP) i ara d’El vuelo de Europa (Ediciones del Subsuelo), un recull de relats que exploren el sentit i l’absurd de la condició humana amb el rerefons d’una Europa imaginària, onírica i decadent, suspesa entre el passat i el futur. En aquests textos un home apareix i desapareix com una enigmàtica presència enmig d’un grup d’estiuejants a prop dels Alps, un corresponsal de guerra fa un discurs a un grup de viatgers sobre les seves tribulacions, un missatger escriu una carta sobre la seva crisi existencial, un comercial coneix una peculiar senyora que prefereix viure exiliada i algú que ha guardat rigorós silenci de cop i volta es posa a parlar sense parar.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Tinc la sensació que aquests relats que has escrit connecten molt amb la literatura que has traduït…

Bé, entre la meva tasca de traductor i la d’escriptor hi ha vasos comunicants, hi ha una relació contínua. És a dir, com a escriptor em nodreixo d’allò que tradueixo i com a traductor em nodreixo de l’escriptura. A més, degut a la meva formació centreeuropea, alimentada per tots els anys de traducció, els meus escrits estan plens de referències a altres autors.

De fet, llegint els relats, un pensa en Thomas Mann, Stefan Zweig, Hermann Broch, Thomas Bernhard…

Suposo que perquè en els meus relats hi ha també una voluntat de teoritzar… La meva formació té molt a veure amb la reflexió. Diguem que no sóc un narrador pur. En aquest sentit, per exemple, m’agrada pensar en els llibres en formes musicals. Aquests textos són relats, però a l’escriure’ls també penso en els moviments d’una peça simfònica o una sonata, per exemple. L’estructura dels meus llibres ve donada més per estructures musicals que per literàries.

Quina música recomanes escoltar mentre es llegeixen aquests relats?

Gustav Mahler sempre! També Bartók, Bach…

Quin diries que és el fil que connecta els relats del teu llibre?

El crepuscle, la decadència, una atmosfera, un tipus de personatges…

Percebo en el teu llibre un deix romàntic.

Sí, hi és. És una de les raons de ser d’aquest llibre, elaborar el fons romàntic que tinc des de la joventut. Sempre m’he ocupat dels autors romàntics, especialment dels alemanys com Novalis, i també d’altres autors que els situen en l’espectre romàntic però no ho són, com Hölderlin. Diguem que aquest llibre passa comptes, de manera bondadosa, amb aquell món romàntic.

El romanticisme ha mort o encara es viu?

Jo crec que encara hi és present, tot i que ha passat per diferents substrats com el realisme.

El teu romanticisme connecta amb el realisme?

La intenció d’aquest llibre és evitar el realisme, la racionalització, seguir lògiques que no són les de la realitat, basar-me molt en el funcionament del món dels somnis… D’alguna manera, en aquest llibre sóc també deutor del surrealisme. El lector troba elements simbòlics, onírics, surrealistes…

Fa pocs dies, l’escriptor alemany Bernhard Schlink va visitar Barcelona i va dir que no creia que existís una literatura europea. Estàs d’acord?

Diria que no existeix una literatura europea, certament. Pensa que alguns autors centreeuropeus que he traduït s’han nodrit d’escriptors llatinoamericans com García Márquez, Cortázar o Onetti. Quina relació hi ha entre l’hongarès Péter Esterházy i un autor espanyol? És difícil destil·lar un element comú per dir que existeix una literatura europea. Ara bé, també és cert que a Europa hi va haver un moment en el qual sí va poder existir una literatura europea, parlo de finals del segle XIX, quan estaven Ibsen, Tolstoi, Dostoievski… Hi havia enormes nexes i confluències entre ells, es paraven atenció. Això crec que en part ha desaparegut. Això, crec, va durar fins la Primera Guerra Mundial.

El llibre es titula d’El vuelo de Europa. Quina és l’Europa que sobrevola el llibre?

Una Europa imaginària. Per exemple, l’Europa del primer relat és una Europa ancorada en el passat, però a mesura que avancen els relats, es va mirant més cap al futur passant per aquest nou feixisme que està apareixent en aquests moments.

Feixisme?

Sí, estem veient en els darrers anys un auge dels nacionalismes i un procés d’oblit de la raó de ser de la unió d’Europa. Quan va acabar la Primera Guerra Mundial, va sorgir un moviment paneuropeu que creia que la manera d’evitar guerres era unir-se. Això va tornar a donar-se després de la Segona Guerra Mundial. I ara estem oblidant perquè ens vam unir després de 1945. I ho fem perquè cadascú mira només per les seves particularitats i busca unes solucions que no són possibles. Per altra banda, la por que té la gent davant de determinats circumstàncies com la crisi, fa que la població tendeixi cap els autoritarismes.

Davant de l’auge dels nacionalismes i de l’exaltació de les identitats de cada país, Stefan Zweig somiava amb que els europeus podríem tenir una sola pàtria: les lletres. Això segueix sent un somni?

Sabent com és el ciutadà europeu mitjà i l’evolució de la història, jo li veig poques possibilitats a això, perquè la realitat és que les lletres, tot i que continuaran existint, sobreviuran en cercles petits. A més, les classes dirigents, polítiques, socials, econòmiques no tenen cap interès cap a la cultura. En altres èpoques era diferent, els dirigents, fossin millors o pitjors, s’interessaven per la cultura. Amb aquest panorama, ¿podem imaginar que les lletres algun dia seran la pàtria de tots els europeus? Ho veig complicat. En canvi, sí podem afirmar que les lletres no entenen de fronteres, la gent s’interessarà sempre per la cultura d’altres països.

A Guerra y lenguaje analitzaves la relació entre el llenguatge i el poder, és a dir, com el poder utilitzava el llenguatge amb fins propagandístics. En l’actualitat el llenguatge és més corrupte que mai?

Jo el que veig és que ara hi ha una separació molt preocupant entre llenguatge i experiència. Parlem un llenguatge que ens ve donat: paraules, frases, pensaments que ens vénen a través dels mitjans de comunicació, de la política, d’eslògans i oblidem que el llenguatge ha de respondre sobretot a allò que nosaltres sentim i hem viscut.

I els mitjans de comunicació no fan a vegades un ús poc ètic del llenguatge?

Sí, el distorsionen, el simplifiquen, el maltracten. Pensa que el tòpic és creació del periodisme. És un exemple de com el llenguatge passa d’un costat a l’altre sense haver-lo reflexionat, comprovat, viscut.

Però això no es fruit també del consum ràpid al que ens hem acostumat? Per exemple, passa amb l’art, quan veiem determinades obres en un museu perquè ens diuen que s’han de veure, però no les passem pel nostre filtre.

Exacte, no ens aturem davant les obres permetent que ens parlin. Tot això és preocupant. En un dels relats es diu que estem vivint en l’època de la imatge, però al mateix temps hi ha una proliferació de paraules que és insofrible. És a dir, hi ha una proliferació d’imatges i de paraules que fa que quan ens vingui una imatge al cap, automàticament ens vinguin també una sèrie de paraules, i això fa que no ens aturem a valorar aquesta imatge. Al mateix temps, a vegades ens envien un missatge acompanyat d’una imatge per impactar i no permetre’t pensar sobre el que t’estan dient aquestes paraules.

Llavors allò de què una imatge val més que mil paraules és incorrecte, no?

Totalment, val més una paraula que mil imatges!

Parlant del valor de les paraules, a Espanya s’ha lluitat molt per reivindicar la importància de la figura del traductor. S’han aconseguit millores?

Hi ha una negació sobre la feina del traductor. Es procura que no existeixi, és un personatge molest. L’ideal per a molts és que no hi hagués cap intervenció entre l’original i el lector. Això és una realitat general a tot el món. Un altre tema són les tarifes, a Espanya les condicions van millorar fins que va esclatar la crisi, des de llavors hem tornat a la precarietat. A Holanda, Noruega o Alemanya la situació és molt millor que a Espanya, però Espanya no és el pitjor país, a l’Europa de l’Est, per exemple, és molt depriment. La part positiva és que ara a Espanya es reconeix una mica més la feina del traductor: posen el nostre nom als llibres i moltes vegades també en les crítiques. És un gran pas endavant.

 

el-vuelo-de-europa-adan-kovacsics

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES