El malson estalinista

A ‘La facultad de las cosas inútiles’ Yuri Dombrovski retrata el patiment de tota una generació sota el socialisme soviètic

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

La troballa d’unes joies de dos mil anys d’antiguitat agafa per sorpresa a l’equip arqueològic d’Almá-Atá, que fins ara ha excavat sense èxit. Zibin, un humanista sense experiència encarregat de dirigir la feina no posa prou atenció al descobriment i es dedica a beure i a pensar en dones. Ara bé, el misteri arqueològic dóna pas al malson estalinista quan les joies desapareixen i s’acusa Zibin d’activitat contrarrevolucionària i terrorista.

Així comença La facultad de las cosas inútiles de Yuri Dombrovski (1909-1978) una novel·la devastadora que ajuda a entendre el moll del sistema judicial i penitenciari en època de Stalin. Zibin i els seus companys són sotmesos a diversos interrogatoris. L’estructura sencera del poder estalinista els vol arrancar, al preu que sigui, una confessió de culpabilitat. Malauradament, tan els instructors judicials com les seves víctimes veuran que la veritat (quina? La falsa veritat comunista? La falsa veritat que volen imposar? La falsa veritat dels acusats?) se’ls escapa entre els dits tot i la duresa dels mètodes d’extorsió. Una burocràcia perfectament construïda, on no hi ha espai per al respecte (i encara menys per a la compassió!), es converteix imperceptiblement en un laberint, en una presó, de la qual no poden escapar ni acusats ni acusadors.

Dombrovski va publicar La facultad després de treballar-hi durant deu anys; poc després va ser apallissat per uns desconeguts i va morir a causa de les ferides. Si La facultad de las cosas inútiles ja és, de per sí, l’anàlisi d’un home increïblement lúcid i punyent, capaç de veure una estructura i un ordre en les tenebres de la seva època, guanya encara més pes si l’entenem com el testament, com l’última paraula, d’un home que va sobreviure a una dictadura cruenta i que va morir denunciant-ne els crims. La descripció que fa de la seva societat és dura però no desproveïda d’amor; alguns dels moments més reeixits són precisament aquells on la vida i la mort són contemplats amb una actitud distant, atenta i comprensiva. El de Dombrovski és d’aquells casos en què com més endins, com més avall, arriba la mirada, més amunt, més clarament, més lluminosament es veuen les coses. Són particularment brillants, a part dels personatges (que estan molt ben descrits) les reflexions de tipus històric, religiós i polític, d’extensió considerable però molt reveladores.

Una de les preguntes que afronta la novel·la té a veure amb el dret i la justícia. Moltes vegades se’ns cau la baba quan parlem de drets humans i de justícia, pensant que són condicions sine qua non de qualsevol existència, i en donar-les per suposades no veiem que molt difícilment estan operatives, ni tan sols (o sobretot no) en les nostres vides. Una de les grandeses de Dombrovski és haver deixat per a la posteritat un document quasi històric que descriu molt bé la banalitat, la superfluïtat, dels nostres somnis de dret i justícia. S’equivoca qui cregui que el “mal estalinista” ho era més per “estalinista” (o comunista) que per “mal” a seques. Al contrari; la nostra societat hipercapitalista i ultraliberal ens ensenya dia rere dia que a diferència del que crèiem no vivim en estats de dret i que el poder (la història) i els nostres drets (les nostres vides, la vida del planeta) viuen, literalment, en dimensions diferents.

¿Es pot culpar a una parella de gossos si, després d’haver-los engabiat junts, i de camí cap al botxí de la gossera, comencen a mossegar-se mútuament? L’anècdota, referida per un personatge de la novel·la, ens fa pensar que el problema no és de cap “naturalesa animal” -els éssers humans fem el mateix que els gossos- sinó sistèmic; el propi sistema (fet per humans!) és allò que ens mata. La facultad de las cosas inútiles (publicat en castellà per Sexto Piso amb traducció de Marta Rebón) descriu a la perfecció algunes de les pitjors queixalades del sistema estalinista. És feina nostra descobrir, fora del llibre, quines són les violències amb què se’ns mossega a nosaltres.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...