Una simfonia francesa

El director rus Aleksandr Sokurov estrena el seu nou film ‘Francophonia’, un recorregut per l'art i la història del Louvre

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Arriba a les nostres pantalles la darrera pel·lícula d’Aleksandr Sokurov, Francophonia, un ambiciós projecte co-finançat pel Louvre en què el director rus elabora un recorregut per les obres més importants del museu francès mentre ens explica la lluita per la seva custòdia durant la Segona Guerra Mundial. No és la primera vegada que Sokurov treballa amb una gran institució artística: recordem L’arca russa de 2002, un passeig per l’imponent Hermitage de Sant Petersburg rodat d’una sola tirada i fins el moment la pel·lícula més popular del director. Com en aquella, es difonen, a Francophonia les diferències entre documental i ficció, entre realitat i poesia; com en aquella, la història també cobra vida i es barreja el passat amb el present. Però allà on L’arca russa comptava amb un sol concepte (el rodatge continuat i sense talls) i una imatge (l’arca com a cofre que guarda el més preuat de la cultura russa a través dels anys) Francophonia vol ser i fer moltes coses, amb resultats desiguals.

Mentre llegim els crèdits, tot just començar la pel·lícula, unes veus en off ens situen: un capità de vaixell, amic de Sokurov, custodiarà algunes obres del Louvre en un viatge transatlàntic; simultàniament, el propi Sokurov acaba de tornar de rodar a Europa i no està gaire convençut del resultat. El capità Dirk haurà de lluitar contra una força de la naturalesa sense que pugui explicar el motiu; per la seva banda, el director rus seguirà indagant en l’art i la seva relació amb el poder (el poder és el protagonista de la seva tetralogia sobre Hitler, Lenin, Hirohito i Faust) entenent el poder -en la història- com una força tan poderosa i incomprensible com un oceà. Cadascú posarà a prova les seves pròpies energies i els límits d’allò que és humà: tan important és definir la figura humana com les forces que la recorren i la deformen.

A partir d’aquí s’aniran intercalant imatges del vaixell en la tempesta (recordant els documentals poètics que Sokurov ha dedicat als soldats russos), reflexions sobre la història i la cultura russes (Tolstoi i Txèkhov obren, com qui diu, la pel·lícula), mapes i explicacions de com va néixer el Louvre, escenes de ficció explicant les relacions entre Vichy i els nazis, els efectes que això va tenir en l’obra artística guardada en el museu… La varietat de temes, de perspectives i de materials fílmics podria ser el punt fort de l’obra si no hi faltés, a parer meu, un fil conductor més resistent. Per exemple, les figures de la Musa i de Napoleó que ens acompanyen pel Louvre i que resumeixen els dos grans temes (l’art i el poder) són un gest de complicitat més que un suport argumental fort; els diàlegs entre Sokurov i el capità Dirk són d’un dramatisme molt forçat i no van més enllà de la seva premissa; les descripcions de les atrocitats nazis (molt anti-rrusses!!) es queden en pamfletàries; la ficció intercalada només serveix per distreure, lluny dels resultats de la tetralogia del poder. I, enmig, Sokurov sembla perdut i distret, i només aconsegueix parodiar la seva nostàlgia i el to elegíac habituals.

Així com Faust, la seva pel·lícula prèvia, suposava una reinvenció i una ampliació de la seva sèrie sobre dictadors, obrint portes a temes i reflexions noves, és fàcil veure Francophonia com un recull de temes i formes típics dels seus documentals, sense que en aquest cas hagi estat capaç, però, de resoldre-ho amb soltesa. Ni tan poètica com algun dels seus millors retrats, ni tan informativa com un documental de Discovery Channel, aquesta Francophonia sembla un compromís resolt amb pressa, una obra feta amb el pilot automàtic que no fa justícia ni a les obres del Louvre ni a la carrera del seu director.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaHistòric
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES