Històries d’amor a Barcelona

'Rumbos', de Manuela Burló Moreno, són diverses històries d'amor creuades en l'interior de sis vehicles en una nit d'estiu
Karra Elejalde fa de taxista.

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

És possible que hi hagi qui pensi que les històries breus de Rumbos, que es desenvolupen en l’interior de diferents vehicles, narrades en temps real, una hora i mitja, al llarg de la qual un programa de ràdio imaginari però semblant a tants altres (amb la veu de Julia Otero, que fa de fil conductor del conjunt) resulten poc originals. Però la vida és poc original i plena de casualitats atzaroses, què hi farem. Les històries a dins de cotxes conformen tot un gènere així com aquelles que tenen alguna relació amb el mon radiofònic nocturn. La ràdio és un mitjà que s’ha anat adaptant als nous temps, fa companyia i qui l’escolti de matinada s’ensopegarà amb programes com el que en aquest cas esdevé un element més de la narració.

Rumbos té limitacions evidents però compta amb virtuts que fan que se segueixi amb interès: una bona fotografia nocturna en aquesta gran ciutat que és Barcelona però podria ser qualsevol altra, un guió ben lligat, potser massa i tot, amb un final excessivament contundent, i, sobretot, un conjunt d’actors i actrius que fan creïble el que s’esdevé, tot i que no sempre resulti versemblant. La directora ha recuperat Pilar López de Ayala, la qual no sabíem ben bé on era i que dóna una mena de màgia al conjunt amb el seu vestit vermell, perduda en la solitud nocturna d’una nit d’estiu en la qual el xicot, Miki Esparbé, l’ha plantat, amb excuses diverses i autojustificacions que, com en el cas de Nora Navas, la dona d’un taxista, es redueixen a allò tan vulgar de què n’han trobat un altre. Karra Elejalde és el pobre taxista desgraciat que durant la nit passarà de la inefable felicitat casolana a la tragèdia personal inesperada.

Rafael Ordorika i Ernesto Alterio condueixen una ambulància i acabaran per cloure la història en un desenllaç entre tancat i obert, en el qual lliga tot mentre el primer passa de la inquietud a l’esperança i el segon, de l’alegria vital al desengany tràgic. Els dos joves, Emilio Palacios i Christopher Torres, defensen prou bé els seus papers de jovenets inconscients i amb ganes de diversió malgrat que ja veiem venir que la cosa no pot acabar bé.

Els amants, com jo mateixa, de les històries tendres amb final feliç, no podran evitar entendrir-se amb la narració protagonitzada per Carmen Machi i Fernando Albizu, tot i que sigui una història recurrent, ja que les trobades entre madurs solitaris tristos i prostitutes comprensives i amb un cor com un camió no resulten ja cap novetat. Però el fet és que els dos actors estan excel·lents, ens fan riure i plorar i al capdavall convé de tant en tant que ens commoguin amb amors tardans i desenllaços esperançadors. En resum, tot plegat ens porta a allò tan repetit de què el que no passa en un any passa en un dia, en una nit, en aquest cas.

La pel·lícula l’ha realitzat una persona jove, Manuela Burló Moreno, que s’ha iniciat  a fons en el curtmetratge, cosa habitual en el món del cinema i que és a més a més l’autora del guió. Aquest rodatge professional en el gènere breu es palesa en aquesta pel·lícula i això, que podria ser una limitació, afavoreix el ritme general d’aquesta història coral, no del tot rodona però distreta i emotiva en molts moments. Burló tan sols havia dirigit fins ara un altre llargmetratge, Como sobrevivir a una despedida, que, de fet, va ser un encàrrec mentre que en aquest cas es tracta d’un projecte absolutament personal. Caldrà seguir la trajectòria de Burló Moreno amb atenció a partir d’ara ja que amb totes les matisacions crítiques que puguem fer a Rumbos resulta evident que estem davant d’una directora amb coratge cinematogràfic, intuïció, preparació i grapa professional.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES