Niccolò Ammaniti: “L’esperança és el que ha salvat la humanitat en els moments més foscos”

A ‘Anna’, l’autor imagina que un virus mata els adults del món deixant la supervivència dels nens en les seves pròpies mans
L’autor va fer-se conegut fora d’Itàlia amb ‘Jo no tinc por’, novel·la portada al cinema / Foto: M.T. Slanzi

Niccolò Ammaniti (Roma, 1966) és un dels autors italians més coneguts dintre i fora del seu país. Autor de diverses novel·les, la seva carrera va fer un salt important amb Jo no tinc por (Empúries/Anagrama), que va ser portada al cinema per Gabriele Salvatores el 2003, un èxit que va consolidar amb Com Déu mana (Empúries/Anagrama), obra guanyadora del Premi Strega el 2007, el guardó estrella de les lletres italianes. A Anna (Angle/Anagrama) Ammaniti imagina un món postapocalíptic en el qual, degut a un virus, els adults han mort. Queden els nens, que han de lluitar per sobreviure seguint les seves pròpies regles, tenint present que quan esdevinguin adults el virus els causarà la mort. L’Anna és la protagonista, qui ha d’ocupar-se del seu germà petit Astor, i portar-lo de l’illa de Sicília a la península, per veure si al continent queden adults vius.

 

 

Manel Haro (@manelhc) i Nicola di Padova. Barcelona

Com en altres novel·les teves, has recorregut a personatges adolescents, però aquesta vegada has decidit que la història fos una distòpia…

Sí, però no perquè m’interessés escriure una novel·la de fantasia. La pregunta que em feia era com s’ho farien els nens petits per viure en un món habitat només per ells, sense adults. És a dir, si eliminem els adults del món i, per tant, tot el seu patrimoni cultural i educatiu, ¿com s’organitzarien? Els personatges són nens entre quatre i setze anys, que havien viscut en bones condicions, que no havien de prendre grans decisions més enllà d’assumir les que prenien els seus pares. En canvi, si els pares no hi són, ¿com actuen? ¿S’organitzen en una monarquia o en una república? ¿Són capaços d’anar de caça? ¿Els més grans ensenyen a llegir als més petits? Totes aquestes eren preguntes a les quals volia donar resposta amb la novel·la.

La novel·la l’ambientes a Sicília. Tractant-se d’una distòpia, no era més fàcil situar-la en una gran ciutat com Roma o Milà?

Vaig escollir Sicília, perquè és una illa grandíssima en la qual hi ha paisatges molt diversos: muntanyes, boscs, valls, zones àrides gairebé desèrtiques… És com un petit continent en miniatura. D’altra banda, a l’estar separada del continent, els personatges no saben què passa a l’altre costat de l’estret i això permet a la història arribar a un punt en el qual els personatges decideixen travessar el mar i anar a veure què passa al continent. Necessitava una illa perquè implicava aïllament. Un altre aspecte era que donat que aquest tipus d’històries estan sempre ambientades en una metròpoli i en un escenari del nord d’Europa o a Estats Units, vaig trobar interessant posar els personatges sota el sol, la calor, veient la natura creixent al seu voltant. En aquest sentit, Sicília està al cor del Mediterrani i m’oferia unes possibilitats molt interessants.

En la situació que viuen els personatges, el millor és recordar el passat o oblidar-ho i començar de zero?

Els personatges que han sobreviscut han de deixar enrere la memòria dels seus pares, dels afectes, de les lleis que regulaven el món abans. Bona part dels nois viuen en una situació d’anarquia, prenen creences animistes, alguns miren de trobar un sentit a la situació a través de cultes inventats per ells mateixos, esperant que d’alguna manera acabi el malefici que hi ha sobre la Terra. L’única que en el fons viu de la memòria, que creu que la memòria és important, és Anna, la protagonista, qui s’aferra al quadern que ha deixat escrit la seva mare abans de morir.

On li fa recomanacions pràctiques per fer-li la vida més fàcil…

La mare creu que la memòria, la cultura, no serveix només per gaudir de les coses boniques i interessants que hi ha al món, sinó que també serveix per veure que persones abans que ells han hagut d’afrontar les mateixes situacions. La mare li diu que recordi que hi ha un patrimoni cultural que li pot servir per tirar endavant. La cultura és la memòria, els llibres, les històries, però també les instruccions mèdiques, la cultura científica que necessita per sobreviure. L’Anna és l’única que imagina un demà, un després, i és per això que necessita recordar com eren les coses abans.

El personatge de Maria Grazia, la mare de l’Anna, és una mare de la vella escola, perquè prefereix donar a llum en una piscina inflable a casa seva, imposa una regla als fills per veure la televisió dos cops a la setmana…

En realitat Maria Grazia és una mare d’aquelles passades de moda que és com una mena de branca de l’actitud New Age. La cultura dels hippy dels anys 70 ha canviat completament, les persones que abans vivien segons uns ideals moderns, paradoxalment, ara respecten més els vells mètodes. El que diu i fa Maria Grazia ho fa perquè s’ha apuntat a una moda, com els vegans o les dones que decideixen no depilar-se més i que els seus fills no han de veure la televisió. Aquest segment de la població creixerà cada cop més en contrast amb els que viuen connectats als telèfons i les xarxes socials.

Si t’haguessis de posar en la pell de Maria Grazia, quines serien les recomanacions que deixaries als teus fills davant d’una situació com la que narres?

Més o menys les mateixes. Em semblen les recomanacions més plausibles, les més pràctiques. En allò que escriu Maria Grazia no hi ha una teoria, sinó que hi ha allò que té una utilitat, allò que ella imagina que pot servir. Anna esdevé madura en el moment en el qual comprèn que pot superar el quadern mateix i que pot començar a anotar les seves pròpies recomanacions.

Infravalorem la capacitat dels nens en general?

No crec que els infravalorem. Jo començo a sentir-me vell, estic fet a vells hàbits i sobretot a tot allò que he viscut de nen, però sí crec que la relació que hi ha entre pares i fills està canviant pel que fa als nens petits. Els pares estan cada cop més preocupats, plens d’angoixes, porten els nens al metge tres cops per setmana, no els deixen estar per terra perquè tenen por que agafin qualsevol cosa. Estem en una mena d’esterilització de la infància, però no em preocupa gaire. El que sí em preocupa és quan els nens passen a ser adolescents i necessiten compartir amb tothom les seves emocions, les seves idees i les seves fotos a través de les xarxes socials. Sóc molt crític amb això.

Un dels reptes dels protagonistes és aprendre a sobreviure, a trobar menjar on sigui, una situació que respon al gènere fantàstic en la novel·la, però que d’alguna manera és la realitat que viuen molts nens al món.

Les condicions als països del tercer món són situacions anòmales que fan que d’una molt curta infància es passi ràpidament a ser adults, sense tenir adolescència, un període fonamental d’aprenentatge, de relacionar-nos amb altres persones. A l’escola, per exemple, aprenem a enfrontar-nos a situacions futures amb un professor que és una mena de líder que ens avalua i allà convivim amb nois i noies més grans que nosaltres. L’escola és un estrany zoo de gent física i psicològicament molt diversa. Jo crec que la infància a Occident és un període gairebé autístic en el qual vivim en una situació de protecció, en una família que ens diuen què hem de fer i què no hem de fer, i el contacte amb altres nois no és tan determinant com ho és en l’adolescència. Els nens del tercer són substancialment ignorats durant la infància i quan tot just esdevenen hàbils per fer qualsevol cosa, comencen a treballar. En la novel·la també hi ha una situació límit, però més aviat el que passa és que els nens es troben en situació de total llibertat, poden fer allò que volen i sobretot poden escollir la seva pròpia ètica i moral.

Els nens tenen un virus latent que esclata quan són adults, per tant saben que moriran quan això passi. Han de viure amb la consciència de la mort, una consciència que en realitat sempre es mira d’allunyar dels nens.

Per als nens i per als adults de fins els 25 anys, aproximadament, la idea de la mort no els pertany, la troben massa allunyada. El mateix passa amb la vellesa. Estan convençuts de què són immortals i els nens petits poden viure històries de mort terribles però no sentir-ne gaire el seu pes, a menys que es quedin orfes, perquè pateixen la mancança dels pares. Si algun jove llegeix aquesta novel·la no percebrà cap por a la mort, segurament estarà més interessat en la història d’amor entre l’Anna i el Piero.

Els nens de la novel·la no perden en cap cas l’esperança ni la ingenuïtat. ¿Són aquests els dos tresors més preuats de la infància?

Jo tinc un problema i és que tendeixo a construir personatges que tenen poca esperança. En els altres llibres que he escrit, els personatges eren nois condicionats per la relació amb els seus pares, els quals empenyien els seus fills cap al mal. Els nois havien d’alguna manera de trencar la cadena que els lligava. Això és perquè sempre he estat interessat a reflexionar sobre la nostra vida en el moment en el que comencem a tenir la idea d’una moral i una ètica nostra, personal. És a dir, m’agrada preguntar-me quan allò que som és el llegat que hem rebut, que ens han ensenyat, i quan és quelcom original nostre. Quan allò que ens passa en el dia a dia contrasta amb el que ens han dit els nostres pares. Els personatges que invento són sempre nens amb poca esperança als quals se’ls obre una bretxa per la qual entren en l’adolescència. En aquest cas, però, ha estat diferent.

Molt diferent, de fet.

En aquest llibre volia escriure sobre un personatge que tingués moltíssima esperança, que cregués més que ningú en el futur i per aconseguir-ho necessitava que partís del grau zero. El grau zero és el món que l’ha posat allà, un món sense esperança. Estic convençut que l’esperança és allò que ha salvat la humanitat en els moments més foscos; pensa, per exemple, en els que van sobreviure als camps de concentració, que no es van suïcidar perquè tenien esperança. L’esperança forma part del nostre ADN. Volia que la protagonista estigués en aquesta situació zero, però abans havia de decidir si tindria més esperança un home o una dona, per això vaig escollir una noia, perquè elles són més capaces d’ajudar, de mantenir-se fermes en l’esperança.

Aquesta és la teva novel·la que més s’apropa al gènere Young Adult?

No ho sé, a Itàlia l’han llegida de manera transversal, però una novel·la sobre l’adolescència sempre desperta interès en el públic més jove, encara que sota el meu parer aquesta no té la mitologia o les típiques simplificacions de l’èpica Young Adult. A Anna els nens no tenen un objectiu que hagin de superar per després ser feliços, sinó que només han de mirar de sobreviure sense grans problemes, sense debatre’s entre el bé i el mal. Vaja, no crec que sigui una novel·la Young Adult, sinó que pot ser llegida per tots els públics. Tinc molta curiositat per veure què passarà amb la novel·la a Espanya.

Llavors entre El senyor de les mosques de William Golding i Els jocs de la fam de Suzanne Collins, la teva novel·la estaria més a prop de la primera?

Sí, molt més a prop a El senyor de les mosques, que, de fet, va ser una de les primeres lectures que em van inspirar a pensar en una història d’aquest tipus, no tant per les condicions semblants -uns nens en una illa-, sinó més per la part en la qual ells han de construir la seva pròpia religió de butxaca en un moment en el que no hi ha cap certesa sobre el futur.

Pel tipus d’història que has escrit, la novel·la podria fer el salt a la gran pantalla…

Hi ha un projecte per a una sèrie de vuit capítols a la televisió italiana. Ara mateix estic treballant en el guió, i he hagut d’incloure coses que no apareixen en la novel·la, com nous personatges.

Has acabat d’escriure sobre l’adolescència?

Penso que sí, encara que amb cada novel·la dic que ja he acabat de fer-ho. Sí que puc assegurar que el proper llibre no serà sobre l’adolescència, els protagonistes seran tots adults. Serà una novel·la escrita amb Antonio Manzini, un autor de novel·la negra. Som molt amics, vam escriure junts alguns relats i ara volem escriure una història criminal junts.

Alguns autors italians han escrit sobre la decadència de Roma i de la societat italiana. Creus que Roma millorarà amb l’elecció de Virginia Raggi com a alcaldessa de Roma i el govern de Matteo Rezzi?

No crec que res pugui canviar en un temps breu, sobretot pel que fa a Roma. No hi ha ningú en aquests moments que pugui gestionar amb solvència una ciutat amb els problemes que té Roma, perquè és una ciutat que ha estat destruïda en els últims anys per diversos escàndols de corrupció. Roma ha patit una degradació enorme i el deute de l’ajuntament ha augmentat de manera espectacular, així que la nova alcaldessa tindrà moltes dificultats. No crec que el Moviment 5 Estrelles pugui fer-ho millor que altres partits, però cal esperar a veure què passa.

Perquè si el virus que mata tots els adults en la teva novel·la succeís de debò, Berlusconi sobreviuria, no?

Berlusconi sobreviu a tot! Ara ha patit una operació al cor i sembla que està bé. De totes maneres, els italians volem el millor per a ell, com a un avi. Després d’anys detestant-lo, ara ha perdut tot el seu pes polític, el seu partit s’ha desinflat, i fins i tot, personalment, el puc veure com un ésser simpàtic.

 

anna niccolo ammaniti

Categories
EscriptorsFantàstica / Ciència-ficcióLLIBRESPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Vicenç Pages Jorda Exorcismes

    Els relats de Pagès Jordà

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Ignorant com sóc, pensava que aquest llibre nou llibre de Vicenç Pagès Jordà era l’estrena com a autor de relats...
  • Andre Malraux La reina de saba

    L’arriscat viatge de Malraux

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco André Malraux (París, 1901-Créteil, 1976) va ser un personatge inclassificable i polifacètic, capaç de mitificar-se i reinventar-se a ell mateix....
  • junichiro tanizaki la clau

    El plaer de la degradació

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Succeeix en moltes parelles que a mesura que passen els anys de relació, la rutina acaba afectant la passió, la...
  • En aquell cel brillen estels desconegut stalker red

    Patiments del tercer món

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Al llarg de la història de la literatura hi ha hagut escriptors de renom que han fet servir un pseudònim...