L’eternitat de Júlia, musa de Ramon Casas

El Cercle del Liceu exposa un centenar d’obres del pintor que mostren la inspiració de la seva parella, Júlia Peraire
'La Sargantana', de Ramon Casas, és una mostra del desig i la passió de la relació entre l'artista i Júlia Peraire.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

És un dia indeterminat de l’any 1905 a Barcelona. A la terrassa de la Maison Dorée, en el número 22 de la Plaça Catalunya, a tocar de l’antic Hotel Continental, un grup d’artistes bohemis i barbuts peta la xerrada entre begudes i el fum de les seves pipes. Una noieta jove, d’uns disset anys, s’apropa venent bitllets de loteria. És guapa, amb la mirada viva, vestida amb modèstia però sensual. Respon al nom de Júlia Peraire. De tant en tant se li apropa algun carallot i li fa un pessic. Ella, jove però amb caràcter, no ho tolera, arrenca a córrer fins a clavar-li un cop de peu al descarat. Però aquell dia indeterminat, és una mirada la que es clava en els seus ulls. Un dels artistes de la maison li compra un bitllet de loteria i li demana si ella estaria disposada a posar per a ell. I ella dubta…

Aquesta és la recreació que fa el cineasta madrileny Emiliano Cano de la primera trobada entre Ramon Casas i la seva musa en el seu curt documental Júlia. Cano va oferir una conferència al Cercle del Liceu en el marc de l’exposició Júlia, el desig. Ramon Casas, que aquesta institució ha organitzat amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa” i que es podrà veure fins el 20 de juliol. Aquesta és una oportunitat única per diverses raons. Primer, perquè suposa afegir una mica de llum sobre un personatge que és tot un misteri: poca cosa se sap d’aquesta dona que va enamorar el pintor català, tot i que va servir-li de model en més d’un centenar d’obres. Segon, perquè bona part de les obres que aquí s’exposen formen part de col·leccions privades, alguns propietats del mateix Cercle del Liceu. I tercer, perquè el visitant pot veure aquesta mostra precisament en els salons modernistes del Cercle del Liceu, un espai privat que obre les seves portes per a aquesta ocasió.

Casas i Peraire van estar junts fins que ell va morir, el 1932. Ell era 22 anys més gran que ella i la seva relació, pel que se sap, no era ben vista per la societat burgesa de llavors. Com apunta Cano, aquella societat benestant permetia Casas que fos un bohemi i fes la seva, però no que mantingués una relació amb una venedora ambulant de loteria. Però Casas era un excèntric a qui li agradava trencar convencions: va portar la modernitat de París a Barcelona, va ser el segon barceloní que va adquirir un automòbil, va tenir la relació que ell volia i va criticar aquella burgesia de la que ell formava part. En les gairebé tres dècades d’inspiració, Júlia va ser en els seus quadres senyora elegant, mare, chula, automobilista, flamenca, monja, reina dels Jocs Florals i dona sensual. De totes aquestes cares se’n poden veure diverses exemples en l’exposició, el cor del qual batega amb força en el quadre La Sargantana (així se la coneixia a ella en els seus anys de venedora de loteria), propietat del Cercle del Liceu i exposat per primera vegada en la 5a Exposició Internacional d’Art de Barcelona de 1907, un oli de pura sensualitat on Casas mostra el desig i la passió que els va unir.

En els quadres de Casas, Júlia Peraire és l’arquetip femení que marca tota una època. L’artista volia allunyar de la femineïtat qualsevol tipus d’estereotip i en moltes de les seves obres intentar copsar l’ànima de Júlia fent un retrat expressiu d’una dona alliberada, segura i moderna. En un primer grup de quadres de l’exposició, Casas immortalitza  vestits i estils a través de la representació de la seva musa, i en un segon grup, apareix com a chula, abillada amb vestits i accessoris de gust espanyol, com mantons de flors, toreres negres i vestits granats. A partir de 1913, l’artista va voler mostrar Júlia amb robes que l’acostessin al grup social que la rebutjava. És en aquest moment quan apareix vestida com a senyora burgesa, amb teles de qualitat i pells cares. En aquest recorregut per l’univers de la Peraire, s’inclouen alguns autoretrats del pintor, retrats d’altres membres de la família com la germana de la Júlia Flora o la seva cosina Pietat, algun paisatge i l’impressionant Ball de tarda, un oli de 1896 propietat del Cercle del Liceu que mostra una escena de ball i que va guanyar un concurs que convocava la institució. El jurat va declarar llavors que aquesta peça era una clara sàtira social, ja que hi apareixien dones assegudes esperant que homes rics les traguessin a ballar mentre les mares i les minyones d’elles decidien quins homes eren aptes per festejar les senyoretes.

Ara bé, una de les joies d’aquesta exposició és, sens dubte, “La Rotonda”, la petita sala dissenyada per Casas que inclou vidrieres emplomades i dotze quadres de grans dimensions que tenen a la dona i a la música com a protagonistes. El pintor va iniciar els treballs dels plafons el 1901, després de tornar de la seva estada a París durant l’Exposició Universal de 1900. Les dones que hi apareixen són burgeses modernes en diversos moments d’oci o relacionades amb alguna activitat artística, sempre distant o aliena a l’ambient multitudinari en què està immersa. Un dels estímuls d’aquesta sala, més enllà de les pintures, és el sistema d’il·luminació creat a força de bombetes ocultes en les bigues de caoba que donen caliu a l’estança però no apunten directament a les obres, la llum de les quals parteix directament de la pròpia pintura.

Val la pena apropar-se al Cercle del Liceu a gaudir d’aquesta exposició magnífica, ben plantejada per la comissària Isabel Coll Mirabent, que s’emmarca en els actes de l’Any Ramon Casas. És una mostra per fer una immersió en l’univers íntim del pintor, però sobretot és una oportunitat per descobrir Júlia Peraire en tot el seu esplendor, en unes condicions úniques i en un marc immillorable com és el Cercle del Liceu. Com diu Emiliano Cano, ella, una humil venedora ambulant de loteria de la Plaça Catalunya, va dubtar quan aquell pintor barbut i fumador li va demanar si li faria de model, però finalment va acceptar, sense saber que d’aquella manera casual acabava de guanyar-se l’eternitat.

 

________

Júlia, el desig. Ramon Casas / Cercle del Liceu (La Rambla, 65) / Fins el 20 de juliol de 2016 / www.circulodelliceo.es

Categories
ARTPinturaRetrospectives
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Quatre premis Pritzker en una sola plaça

      Antoni Garcés. Barcelona  Poques ciutats al món poden presumir de tenir en una mateixa plaça edificis de quatre arquitectes guanyadors del premi Pritzker, el Nobel de l’arquitectura. A...
  • ART

    Els inquietants móns de Giorgio De Chirico

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Parlar de De Chirico és parlar de pintura metafísica, el moviment artístic encapçalat per l’italià que pretenia explorar la vida interior d’objectes quotidians...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • ART

    El col·leccionisme d’Oleguer Junyent

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco El Museu Marès ofereix una exposició, petita i delicada, parafrasejant Ministral Masià, sobre la figura d’Oleguer Junyent (1876-1956).   Hi podem veure talles romàniques, una...