Ni musulmans ni vegetarians

Joan Jordi Miralles torna al teatre amb 'Els nens feliços', un text àcid i crític amb la hipocresia de la societat catalana

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

El teatre és, potser després del conte, la germanastra maltractada i lletja de la literatura. O, si més no, així és com el tracten alguns. Tot i així, el teatre és potencialment una de les armes més efectives per al canvi social i, a Catalunya, ha arribat a esdevenir un dels pocs reductes en què la normalització lingüística s’ha convertit més o menys en realitat. Polítiques de banda, o entrant encara més en les polítiques —culturals, en aquest cas—, cal felicitar doblement el segell independent barceloní Males Herbes: per una banda, per haver inaugurat la col·lecció de textos teatrals “Petjades”, que juntament amb la de Lleonard Muntaner Editor, Arola i Comanegra pot contribuir a pal·liar aquesta mancança a casa nostra; per altra banda, per haver-ho fet amb una obra i un autor que auguren, ja d’entrada, una merescuda ovació: són Els nens feliços (2016), del dramaturg i novel·lista Joan Jordi Miralles (Osca, 1977).

Miralles, que es va donar a conèixer sobretot amb la seva darrera novel·la, Una dona meravellosa (LaBreu, 2014), torna ara al teatre amb una peça que no només no deixarà ningú indiferent, sinó que remourà consciències i ferirà sensibilitats. Dues fites que sembla, en certa manera, que l’autor sempre ha perseguit.

L’acció està dividida en tres escenes o actes, i se centra en els personatges del senyor Dalmases, un retrògrad racista i intolerant que es cultiva entre passejades pel barri i clubs de lectura, la seva dona Salut, que el suporta com pot mentre llegeix el diari, i el seu fill Jaume. També fan acte de presència el senyor Sugranyes i la seva dona Berta, matrimoni amic de la família fins que es demostri el contrari. El cas és que Jaume, el fill dels Dalmases, s’ha separat i es veu obligat a tornar a casa dels seus pares, reobrint ferides antigues i que probablement no s’acaben de tancar mai: les que uneixen, separen i mortifiquen pares i fills.

En efecte, Els nens feliços és una obra sobre la família i sobre les societats catalana i europea, en plena decadència, però parla sobretot de la paternitat i de la infància. Les relacions entre pares i fills, protagonistes d’obres tan remarcables com La germandat del raïm (1977), de John Fante, Agost (2007), de Tracy Letts, o L’últim mono (2015), de Lluís Maria Todó, són també l’eix vertebrador d’aquesta peça, que fluctua entre la comèdia, el realisme, el drama social i el teatre de l’absurd o de l’exageració més lúcida. Una temàtica que Miralles ja havia tractat, sobretot des de l’òptica infantil o dels adolescents, a la post-apocalíptica i impecable L’úter de la balena (Premi Vila de Lloseta, Moll, 2010). Ho corroboren les dues citacions amb què Miralles acompanya el text a l’inici, i que, un cop acabada una primera lectura, donen aixopluc a l’obra i en reforcen el sentit: “Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans”, diu l’aparentment innocent Antoine de Saint-Exupéry, mentre que Thomas Bernhard, autor fetitxe de Miralles, present sobretot a la seva altra obra de teatre publicada, Això és Àustria (Premi de teatre mediterrani Pare Colom, Lleonard Muntaner, 2012), ho rebla amb més contundència: “Els pares es permeten el luxe de tenir fills i els maten”.

Però si una cosa destaca al text de Miralles aquesta és la construcció de personatges, que és profunda i s’intueix molt treballada, tot i basar-se, alhora, en els tòpics més arrelats —i no per això menys reals— de la nostra societat. En aquest sentit, cal remarcar el personatge del patriarca, el senyor Dalmases, que a l’inici de la peça narra, entre glops i glops de vi, com un grup de joves li clavà una pallissa:

“M’he empassat el vòmit. Feia temps que no tastava res de tan agre. Però també hi he notat el gust de la sang. Aleshores he pensat que m’havien clavat una bona pallissa, que m’havien fet una cara nova. I fins i tot he rigut. En tots els anys que tinc no m’havien clavat mai una pallissa. Mai. Ni tan sols quan era un marrec. I ves per on el dia que me la claven, tot just després de vomitar i de tastar la pròpia sang, em poso a riure. Com un home feliç.”

Ens trobam davant un personatge intolerant, conservador, tancat en si mateix, amb un discurs etnicista —“Pot ser de l’Empordà o de les Terres de l’Ebre, valencià o menorquí, però sé reconèixer un autèntic català d’un que no ho és”— i contra qualsevol diferència respecte del seu model de vida i de moralitat: vegetarians, moros, joves, llatins, castellanoparlants. Dels marietes i les avortistes no en diu res, sorprenentment. La seva veu és la que domina tota l’obra, en monòlegs força narratius i amb una remarcable càrrega de crueltat i amargor, en què les obsessions, fílies i fòbies als que Miralles ja ens té avesats fan acte de presència:

“No sóc pas vegetarià ni res d’això, bé que ho saps. M’encanten els cadàvers dels animals. Però hi ha una cosa que detesto per damunt de tot i és la gent que porta abrics de pell. No puc amb això. No puc. Saps quantes llúdries es necessiten per confeccionar un d’aquests abrics? T’ho pots creure? Saps per quin motiu necessiten espellussar-les vives? T’ho imagines? T’imagines que t’escorxen viva i veus com t’ho fan? I després et deixen així, amb la carn tèbia i palpitant, mentre et mors de fred i d’infeccions?”

Una reflexió obsessiva que ja presentava el senyor Fulquet, l’escriptor messiànic entorn del que girava l’argument d’Això és Àustria:

“La nostra literatura ha estat convertida en un garbuix de papers que només serveix per cremar. Milers i milers d’arbres talats per no-res. Plantacions i plantacions d’arbres exterminats per al simple plaer d’uns infeliços que anhelen veure els seus noms impresos damunt la cel·lulosa, en els lloms i en lletres d’or, exposats en els prestatges.”

Així mateix, i més en un segon pla, podríem esmentar també els altres personatges, que si bé no tenen un protagonisme tan gran a l’obra perquè el senyor Dalmases sembla monopolitzar el clima d’opinió, són autèntics caramels per al lector i per a l’espectador potencial. És en aquest punt que apareix Salut, la seva dona endinsada en les pàgines de mots encreuats dels diaris, que de tant en tant deixa anar sentències que roben l’alè com una lleugera “hi haurà crisi fins d’aquí a vint anys” o bé la clàssica de dona masclista “l’histerisme és la millor arma que tenim les dones”. També hi ha en Jaume, fill del matrimoni, marit i pare fracassat, que segons el seu pare “no n’ha sabut mai, de comunicar-se. Els seus silencis sempre han estat ambigus i interminables”. Però si una descripció colpeix el lector en tot el text aquesta és la que el senyor Dalmases dedica a la Berta, l’amiga de tota la vida, que és alhora una persona insuportable: “Hi ha campions olímpics de natació, d’atletisme, de gimnàstica, d’esgrima, d’halterofília… Si vomitar merda i engegar el ventilador fos un esport olímpic com qualsevol altre, la Berta en seria la campiona absoluta sense cap mena de dubte”.

Finalment, i per a trobar només un emperò a la peça, una reflexió: si bé és cert que el teatre ha de buscar, sempre que l’autor ho vulgui, l’espontaneïtat en el llenguatge oral, hi ha algunes expressions que no són genuïnes en la nostra llengua i que no semblen, a primer cop d’ull, del tot necessàries ni per a l’argument ni per als personatges. Calcs del castellà que desentonen, en certa manera, amb la força de la llengua de Miralles quan es manté, creiem que expressament i de manera conscient, fidel a la normativa. Així, en comptes que algú es donés de morros contra una porta, en boca de la Berta, podria fotre’s de lloros, mentre que en català, de cap manera —i no caiguem, en això, en els tòpics!— les bromes no es gasten sinó que es fan. Per altra banda, les lagartes a què també fa referència la Berta podrien ser, sense perdre gens ni mica de força, harpies, meuques o un ampli ventall de qualificatius que estam segurs que l’autor domina millor que nosaltres.

No desvetllarem gaire més sobre l’argument d’aquesta peça, que per altra banda reposa sobre un esquema aparentment senzill: una nit en parella, un dia en família i un sopar amb amics. Tampoc parlarem del final, que és directament pertorbador i capaç de superar qualsevol expectativa. Senzillament, convidarem els amants de la literatura hater, de la literatura amb missatge, de la literatura crítica, constructiva o no, a degustar aquest deliciós sopar en què hi acaben apareixen tots els personatges de l’auca, i que sorprenen justament per la identificació que, terriblement, hi pot arribar a mantenir l’espectador. Un sopar exquisit malgrat els seus comensals: “És una sort que no siguem musulmans ni vegetarians”.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESTeatre
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES