Un metge per al cos i per a l’ànima

‘Un doctor en la campiña’, del francès Thomas Lilti, és un film que estimula a estimar la vida i allò que la fa autèntica
François Cluzet i Marianne Denicourt protagonitzen la pel·lícula.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

No fa gaire deia la Premi Nobel de Literatura Svetlana Alexiévitx que a províncies tot està a la vista i es mostra amb més sinceritat que no pas a les grans ciutats. Aquest raonament, que sembla prou incontestable, sembla sobrevolar per la pel·lícula francesa Un doctor en la campiña, dirigida per Thomas Lilti. La vida a un poble rural de França es mostra molt allunyada dels ritmes frenètics de París i altres urbs del país veí. Allà, Jean-Pierre exerceix com a metge i el seu dia a dia consisteix a visitar els malalts que el truquen, la majoria dels quals és gent gran. Jean-Pierre ha passat la cinquantena d’anys i viu sol, tot i que de tant en tant el visita el seu fill. Es lleva molt aviat, la seva jornada a vegades arrenca a les set del matí i tot ho té sota control. La seva és una feina dura, estressant, cada dia amb el cotxe fent ruta, però ell ja s’ha fet a aquesta rutina.

Tot canvia, però, quan el propi Jean-Pierre, interpretat de manera brillant per François Cluzet (Intocable, Pequeñas mentiras sin importancia), és diagnosticat d’una malaltia. Això farà que hagi d’acceptar l’ajuda de Nathalie (Marianne Denicourt), una metgessa arribada de la ciutat, amb poca experiència però amb moltes ganes d’aprendre. Al principi, els dos no s’hi avenen gaire, bàsicament pel caràcter una mica esquerp de Jean-Pierre, però a mesura que passen els dies, els dos aniran arribant a un bon punt d’enteniment. Un doctor en la campiña és una comèdia dramàtica, una pel·lícula que et fa riure però que et toca la fibra. Veiem, des de fora, uns paisatges magnífics, verds, territoris idíl·lics per viure-hi, però a mesura que penetrem en l’interior de les cases o la consulta del metge, veiem alguns drames personals.

La pel·lícula no vol mostrar que la vida al camp és més dura que a les ciutats, sinó que als pobles rurals hi ha unes altres preocupacions, unes altres prioritats. Allà el metge és gairebé una institució, una personalitat a la qual recórrer davant qualsevol mal, l’home que ha tractat els avis fins la mort, que ha tractat els nens a mesura que han crescut. La relació entre metge i pacient és propera, es nodreix de confiança i l’empatia i el tracte humà és fonamental, ja que a vegades algunes homes i dones busquen sobretot comprensió i amabilitat. La medicina, en aquests casos, va lligat a la psicologia. I és així com Thomas Lilti ens ofereix una galeria de personatges entranyables, imperfectes però molt humans.

En algun moment, Jean-Pierre ofereix a la seva ajudant un exemplar d’un llibre que li agrada, el Diari d’un jove metge de Bulgákov, on el rus explica la seva experiència quan als 24 anys, acabat de sortir de la universitat, va ser enviat als deserts gelats de la Rússia rural on no arribava l’automòbil, el telèfon o l’electricitat. És la manera com Jean-Pierre recomana a Nathalie que encara ha d’aprendre molt i que allà les coses no són com a la ciutat. Un doctor en la campiña, que a França ha estat vista per un milió i mig d’espectadors, és una pel·lícula plena de tendresa, un estímul per estimar la vida i allò que la fa autèntica. Deia Petrarca que ningú és tan jove que no pugui morir demà ni tan vell que no pugui viure un dia més, així que gaudim mentre la vida i la salut durin.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓComèdiaDrama
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES