Anhels d’èxit i literatura

Sexto Piso publica ‘Los viernes en Enrico’s’, novel·la inacabada de Don Carpenter, completada per Jonathan Lethem
Javier Guerrero ha fet la traducció.

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La història de la literatura és plena de descobertes, fracassos, èxits, oblits i resurreccions. L’any 2009 als Estats Units es va recuperar la primera novel·la de Don Carpenter, Dura la lluvia que cae, un llibre de l’any 1966. El llibre es va publicar més endavant en castellà, amb un relatiu bon acolliment de públic i crítica literària. Però Carpenter va ser durant molts anys un escriptor aparentment de segona, llegit de forma devota tot i que minoritària. Als seixanta-quatre anys, el 1995, amb un munt de problemes greus de salut, es va suïcidar. Uns quants anys després de la seva mort s’ha publicat aquesta novel·la, inacabada, que no podem saber tan sols ni si el mateix autor hauria volgut donar a conèixer, sobretot quan en llegir-la copsem la crítica profunda, tot i que amable, amb la qual descriu el món literari i els professionals de l’escriptura i del món de l’edició.

Jonatham Lethem, un altre escriptor més jove, la va arrodonir i concloure tot i que no podem saber ben bé en què consisteix la seva aportació, de la qual ens parla en un epíleg al final del llibre. Sigui com sigui i amb tots aquests condicionants és una gran sort que Los viernes en Enrico’s (Sexto Piso) hagi vist la llum i hagi aconseguit una certa promoció. Lethem és un seguidor i admirador de Carpenter, al qual reivindica, i per això podem pensar que en aquest acabament del llibre hi ha posat coneixements literaris i amor per l’escriptura.

Los viernes en Enrico’s pot desconcertar en alguns moments, començant pel seu mateix títol. És un llibre de personatges, hi ha uns relatius protagonistes i es pot considerar al mateix temps una història coral. Als personatges els anem retrobant al llarg dels anys, la majoria són escriptors o tenen relació amb el món de la literatura i les seves vides, atzaroses, amb alts i baixos, en recerca constant, es creuen, s’ajunten i se separen. Hi recuperem molts elements dels anys seixanta, Kerouac, l’ambient beat, el recurs dels escriptors novells a publicar en revistes diverses que oferien contes breus i oportunitats de supervivència.

Des del present ens pot amarar la nostàlgia vers una època en la qual la literatura tenia més pes i més prestigi. És clar que allò és Amèrica i, si bé pots passar-les magres en intentar publicar, si tens sort i entres en determinats circuits els diners cauen a dojo, ni que sigui de forma puntual o intermitent. I fins i tot encara que no et publiquin, tant sols amb què et comprin els drets d’autor, una narració, el que sigui, ja comptes amb uns diners remarcables, que permeten tirar endavant. És clar que tot té les seves servituds, arribar a guionista en el món del cinema et pot fer ric però pot prostituir la teva activitat creativa. Un cop t’has venut el comprador pot fer el que sigui amb tu i amb la teva ambiciosa novel·la. Un bon inici desvetlla moltes expectatives però vol dir poca cosa, de fet.

Los viernes en Enrico’s, més enllà dels seus condicionants lligats a l’època que reflecteix i al país en el qual es desenvolupa l’acció, té molts elements que ens aboquen a la realitat del present i dels escriptors. Hi ha escriptors que neixen i escriptors que es fan? Existeix allò de l’escriptor de raça? L’excés d’entrega a una activitat com l’escriptura justifica l’abandonament de la nostra gent, de la família, de la tranquil·litat? Sobta com la gran majoria dels personatges de la novel·la es droguen, beuen, viuen una sexualitat intensiva i desinhibida, tenen un tarannà lligat a aquells anys en els quals la llibertat personal semblava no tenir limitacions. Kira, la filla de la parella protagonista, ni fuma ni beu, forma part d’una nova generació encara imprevisible, que toca molt més de peus a terra i que s’adona ben aviat de les grandeses i misèries dels seus progenitors i els seus amics.

En iniciar la lectura d’aquest llibre, potser no del tot rodó donades les circumstàncies de la seva publicació, ens adonem ben aviat de què estem davant d’una molt bona novel·la, d’aquelles que sap greu acabar. L’autor és pietós amb els seus personatges, són fills del seu món, de les seves circumstàncies, resulten lúcids i coherents fins i tot quan deixen de ser-ho. Carpenter estima la seva gent imaginària, formen part del seu propi món, ell també va ser un escriptor de pocs lectors, un autor de guions lligat al món del cinema, sap de què parla i no carrega en cap moment les tintes. Res no és culpa de ningú, cadascú és fill de la seva família o de l’absència de família, de la seva educació, de la seva època.

Ni tan sols la guerra, present en els malsons d’un dels personatges principals, ni les experiències a la presó d’un altre qui, a més a més, ha sofert una infantesa solitària i marginal, són reflectides amb cruesa ni excessiu amargor. Passa el que passa i no hi podem fer res. Hi ha l’escriptor que triomfa de forma inesperada i el que s’adona de què no és tan bo com volia ser i no pot defugir una certa enveja quan a persones del seu entorn els va molt millor. La temptació dels diners, un element que no podem bandejar ja que resulta necessari i ens ofereix un cert consol davant del fracàs, resulta sovint indefugible.

Sempre hi ha esperança malgrat tot al rerefons d’aquesta història, afectes sòlids, amistats recuperades, moments feliços en els quals podem pensar que tot podria ser d’una altra manera. La vida és com és i Carpenter aconsegueix mostrar-nos aquest passeig per la vida i la literatura d’una forma tan profunda i acurada que la seva escriptura sembla planera sense ser-ho. Amb els mateixos elements podíem haver-nos ensopegat amb una història dura i depriment però  hi trobem llum i tendresa, ambdues matisades per això que en diem realitat i que no sempre és pietosa amb l’espècie humana.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES