El paper de la Sección Femenina de Falange durant el franquisme

La historiadora britànica Kahtleen Richmond analitza la història d'aquesta organització des de la seva fundació fins el 1959
Las mujeres en el fascismo español

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

La dictadura franquista va tenir diverses etapes i totes han estat àmpliament estudiades. Un dels punts d’inflexió més importants d’aquest llarg període del segle XX espanyol va ser l’allunyament ideològic entre el règim i el falangisme, als anys quaranta, una vegada els grans totalitarismes europeus van caure. Un dels temes de debat encara sobre la taula és si el franquisme era o no un règim feixista, i encara que hi ha opinions per a tots els gustos, la postura que sembla més sòlida és la de què Franco no era feixista, però li venia bé servir-se de la Falange, el partit únic que sí tenia una ideologia propera al feixisme italià. Una vegada acabada la Guerra Civil, els falangistes van tenir càrrecs d’importància en el règim, però poc a poc es van adonar que el partit no tenia un poder real que determinés el camí que havia de prendre el govern espanyol en el futur. El partit únic, Falange, va haver d’assumir el seu paper secundari com abans ho van haver de fer els carlistes i les altres forces que van formar la FET y de las JONS. Ara bé, dintre del falangisme hi van haver veus crítiques contra el paper que adoptava el partit en el règim, especialment els més fidels a la ideologia de José Antonio Primo de Rivera, el fundador de Falange.

Una de les persones més fidels a José Antonio va ser la seva germana, Pilar Primo de Rivera, qui va liderar la Sección Femenina de la Falange des de la seva fundació, el 1934, fins la seva dissolució, el 1977, quan es posaven les bases per a la democràcia. El fet que una organització falangista aguantés durant tota la dictadura és, sense dubte, motiu d’estudi. I això és el que va fer, de manera parcial, la historiadora britànica Kathleen Richmond, qui va publicar les seves investigacions en el llibre Las mujeres en el fascismo español (Alianza, 2004). L’estudi és parcial perquè només arriba fins el 1959, la qual cosa no implica que deixi d’oferir-nos una mirada força completa a la història de la Sección Femenina, ja que el paper que va tenir en la societat va ser més rellevant durant els anys trenta i quaranta. Ara bé, una vegada el lector s’endinsa en la biografia d’aquesta organització, és normal trobar a faltar informació sobre l’etapa que va de 1960 a 1977, especialment pel paper que va tenir Pilar Primo de Rivera, una dona convençuda de la necessitat de la seva tasca, qui no admetia competència (fet que es demostra amb la seva lluita personal amb Mercedes Sanz Bachiller, fundadora de l’Auxilio Social) i que va lamentar durant molt de temps la disminució de recursos per part del règim.

Com explica Richmond, en els seus orígens la Sección Femenina tenia com a objectiu recollir diners i donar suport als falangistes detinguts i a les seves famílies, així com cosir escuts i banderes, ajudar activament en la difusió de propaganda del partit i guardar armes de foc a les seves llars. Una vegada detingut Primo de Rivera i il·legalitzada la Falange per part del govern republicà, l’organització es va implicar més a mida que els falangistes van desencadenar actes de violència contra el Frente Popular. Segons els primers estatus de la Sección Femenina, la missió era ajudar “a los militantes nacionalsindicalistes en la lucha contra la Antiespaña”. La voluntat de Falange, per la seva banda, era garantir la primacia de la família i tornar la dona al seu lloc tradicional de la llar. Richmond recull la dada de què el 1936, la Sección Femenina comptava amb només 2.500 afiliades, xifra que al final de la guerra va augmentar a 580.000.

Segurament, però, les dues tasques més conegudes de l’organització liderada per Pilar Primo de Rivera era, per una banda, la de, durant el conflicte, seguir els soldats colpistes després d’haver conquerit un territori per oferir serveis assistencials d’infermeria i alimentació a la població, així com reparació d’uniformes, atenció a orfes i refugiats i enviament de queviures i correspondència als soldats que estaven al front. A mesura que aquests avançaven, la Sección Femenina augmentava la seva base provincial. L’altra tasca va ser, una vegada acabada la guerra, la d’encarregar-se de l’educació i la cultura de la població femenina per garantir que les dones tornaven al seu àmbit tradicional de la llar. Això implicava -com escriu Richmond- construir un ideal de feminitat en el qual les dones podien sentir-se realitzades sense qüestionar l’autoritat masculina. És en aquest sentit que la Sección Femenina era el punt de referència de la puresa doctrinal falangista i l’organització que amb més fidelitat aplicava la ideologia de José Antonio Primo de Rivera.

Las mujeres en el fascismo español és un estudi força exhaustiu sobre la Sección Femenina i el paper de Pilar Primo de Rivera. Richmond analitza els seus orígens i normatives, la seva estructura jeràrquica, el suport que donaven als falangistes en els aspectes assistencials i propagandístics, les tasques socials i educatives que portaven a terme, les seves publicacions més importants, el seu creixement i el seu posterior declivi, almenys fins el 1959. Segurament el títol del llibre és molt més genèric que el que ofereix el contingut, ja que més que un assaig sobre les dones en el feixisme espanyol (tenint en compte tot el que abraçaria aquest tema), és una anàlisi sobre l’univers de la Sección Femenina en concret, tal com indica el subtítol, i la seva implicació en la societat.

Un bon complement per a aquest llibre, podria ser la lectura del volum de Carmen Martín Gaite Usos amorosos de la postguerra española (Anagrama), on l’autora analitza com, a través de diverses vies com la premsa, es feien arribar consells a les dones, no només en termes amorosos i de relacions de parella, sinó també en qüestions de la llar, esbargiment i feminitat. Es podrien afegir altres assajos sobre el paper de la dona en la societat franquista, però seria només per si el lector vol tenir una visió més ampla sobre aquest tema. El llibre de Kathleen Richmond és un excel·lent retrat no només de la Sección Femenina, sinó també de la ideologia falangista respecte a les dones i, en conseqüència, sobre el sistema patriarcal que defensava i que, de fet, es va imposar a Espanya. Molt recomanable.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES