Feixisme i altres ideologies radicals del segle XX

A ‘El fascismo’, Stanley Payne compara el feixisme italià amb el nazisme, el falangisme i altres règims dictatorials
El fascismo Payne

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Ara que els partits d’extrema dreta estan revifant a Europa, val la pena fer una mirada als orígens del feixisme, especialment quan s’acostuma a titllar de «feixisme» qualsevol moviment o política radical conservadora. Una altra paraula que s’utilitza sovint per desqualificar idees, tant de dretes com d’esquerres, és la de «nazisme», la qual cosa molesta a les associacions que lluiten per la memòria de les víctimes de l’holocaust. Utilitzar termes com «nazisme» o «feixisme» per qualificar realitats actuals només té sentit si s’apliquen a moviments que són declarada o intencionadament hereus d’aquests règims. Per exemple, és difícil negar que el partit Amanecer Dorado de Grècia és una formació neonazi. Però sí que podem negar que qualsevol política xenòfoba o antisocial sigui, per sistema, netament feixista. Reprotxable sí, però el nazisme i el feixisme –que no eren la mateixa cosa- són realitats que no es donen en l’actualitat de la manera tan present i lleugera com les pronunciem.

S’han escrit diversos assajos per analitzar els moviments totalitaris al món, els seus punts en comú i les seves diferències. Especialment a Europa s’han publicat llibres que comparen els règims de Hitler, Franco, Mussolini i altres dictadures que es van esdevenir al continent, com la de Portugal, Rumania i la Unió Soviètica. Un dels historiadors que ha investigat aquests règims és l’hispanista americà Stanley Payne (Denton, Texas, 1934), les tesis del qual han quedat moltes vegades deslluïdes per haver tingut, en els darrers anys, un posicionament respecte al franquisme proper a autors com Pío Moa, és a dir condemnant el paper de la República abans i durant la Guerra Civil i mostrant simpaties cap al règim de Franco. També criticant la necessitat de recuperar la memòria històrica i altres moviments i iniciatives provinents de l’esquerra espanyola actual.

A El fascismo (Alianza), Payne fa una radiografia del que és i el que no és feixisme. Per exemple, en les primeres pàgines ens diu que si les referències bàsiques del feixisme són que era un moviment violent, brutal i dictatorial, llavors hem de considerar els règims comunistes com dels més feixistes. El feixisme italià -apunta l’autor- no es va fundar amb un conjunt oficial de doctrines, sinó que aquestes es van establir després de l’arribada de Mussolini al poder i només en part. No és fàcil fer d’aquest feixisme italià una definició prou genèrica com perquè pugui aplegar altres règims europeus. Ni tan sols dintre del paraigües del totalitarisme estarien al mateix nivell el govern de Franco, Mussolini i Hitler, especialment si tenim en compte aspectes com la concentració i personificació del poder (el culte a Hitler no era el mateix que el culte a Mussolini), la persecució i eliminació d’una cultura i unes institucions prèvies (quan Mussolini va arribar al poder, va formar govern amb polítics d’altres sensibilitats) o l’actitud imperialista (a Espanya es van donar reivindicacions de territori, però res a veure amb l’actitud colonialista d’Alemanya).

Entre les diferències que hi havia entre aquests règims cal destacar també la ideologia: ni el feixisme italià ni el falangisme espanyol tenien com a objectius fer una depuració de la raça, tot i que aquesta paraula, raça, aparegués en la premsa oficial dels moviments i en els discursos. En aquest sentit, la brutal persecució i extermini de jueus que es va produir a Alemanya no és extrapolable als països mediterranis. La relació amb la religió també era molt diferent: mentre que Hitler abominava la religió, el franquisme va acabar constituint-se com a un moviment catòlic i Mussolini senzillament es va acomodar a l’Església. La repressió tampoc va ser la mateixa en els tres països ni el número de víctimes mortals. Ara bé, també hi van haver similituds i cal recordar que tant el nazisme com el feixisme van donar suport militar a Franco, un factor clau per guanyar la guerra civil espanyola. Payne explica que la Falange va figurar en la nòmina estrangera del règim italià i que Mussolini, qui alguna vegada havia dit que el feixisme no era exportable, va voler internacionalitzar la seva política ajudant a altres moviments similars, com era el cas del falangisme.

En aquest repàs de Payne, trobem reflexions que val la pena recuperar, una de les quals, com ha quedat dit, és que generalitzar i englobar moviments dictatorials sota un mateix paraigües no és del tot encertat, a menys que es vulgui simplificar molt aquestes ideologies que llavors haurien d’incloure els règims comunistes (si parlem d’Europa, no podem obviar el brutal i repressiu règim soviètic). També cal tenir en compte que al nostre continent hi van haver altres dictadures i diverses iniciatives de petits partits per imitar Alemanya, Itàlia o Espanya (a Polònia, per exemple, es va crear la Falanga, imitació de la Falange espanyola). És cert que algunes opinions de Payne s’han d’agafar amb pinces, sobretot pel que respecta al seu retrat del feixisme italià. Si ens conformem amb les seves paraules, algun lector acabarà el llibre tenint, per exemple, una imatge molt distorsionada i benèvola del règim de Mussolini, quan cal recordar que tot i que no va arribar al poder amb un cop d’Estat i una guerra com va fer Franco (i cal recordar també que Hitler va ser posat al poder abans d’eliminar la democràcia), sí que va portar Itàlia a un carreró sense sortida a cop de violència i persecucions.

El llibre de Payne ha de servir per entendre la desigual naturalesa dels diversos règims autoritaris que es van donar a Europa durant el segle XX, apropar-nos a la gènesi d’aquests moviments i fer una mirada al mapa polític europeu durant tres dècades, aproximadament, des del final de la Primera Guerra Mundial fins el final de la segona. Però s’ha de prendre com una finestra oberta, una mirada que cal completar amb altres lectures i fonts per tenir una idea molt més completa sobre aquestes ideologies i els esdeveniments que van desencadenar. Dit d’una altra manera, aquest llibre és una invitació a fer treballar la ment de cara a aprofundir en la matèria i no conformar-nos amb simplificacions i generalitzacions. I en aquest exercici no s’ha de tenir por de posar en quarantena algunes afirmacions, començant per les que fa el propi Payne.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...