Cadascú té el penis que es mereix

Lucia Pietrelli es consolida com a narradora amb 'Cadenes' (Premi Joanot Martorell), novel·la coral sobre fronteres i limitacions

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Lucia Pietrelli (Candelara, 1984) ja s’ha convertit, sens dubte, en una de les més agradables sorpreses —i rareses— de la literatura catalana. Nascuda a un poble menut d’Itàlia, a la costa adriàtica, trasplantada a Madrid, després a Barcelona i després a Mallorca, amb el conseqüent trasplantament de llengües de l’italià al castellà i al català, Pietrelli és autora d’una obra híbrida, sense fronteres, o que, justament perquè se situa al bell —bell!— mig de la frontera té una visió privilegiada. La poeta, novel·lista i traductora ha publicat, en menys d’una dècada, set reculls de poemes, la majoria premiats, i tres novel·les, guardonades totes tres. La darrera porta per títol Cadenes (Edicions 62), i ha estat mereixedora del prestigiós Premi Joanot Martorell 2015 de narrativa.

Per començar, allò que cal remarcar d’aquesta novel·la breu però contundent, que va molt més enllà de la trama de novel·la policíaca de la que parteix aparentment, és l’avinentesa del títol que la presenta: són cadenes allò que uneix els personatges entre ells i amb ells mateixos, és una espècie de cadena allò que fa que el text serpentegi als ulls del lector en una trama tan elaborada com sorprenent. També hi trobam, naturalment, cadenes conceptuals: aquelles que lliguen l’individu i el priven de ser un mateix, de trobar-se, com en la característica feina d’Andrea —dependenta en una botiga de disfresses—, la protagonista assassinada, envoltat de màscares i enganys complaents.

Destaca, en primer lloc, la cadena que empresona la protagonista en el propi cos: el gènere, la maternitat, la dificultat d’acceptar-se a un mateix. Què delimita el cos de l’ànima? Què diferencia un cos d’home i un de dona, si és que les possibilitats només són dues? No són per res, aquestes, preguntes noves en la producció de Pietrelli, una autora que en alguns dels seus llibres de versos fins i tot reivindicava el seu hermafroditisme. En tot cas, és interessantíssim el discurs que l’autora basteix entorn de la corporeïtat i, més concretament, de la feminitat, ja que “tot s’assembla molt quan es tracta de cossos” i “cadascú té el penis que es mereix, amor”. Sentències xocants però que van més enllà de l’impacte inicial, que deixen osca i que, com un llevataps d’ànimes, qüestionen i fan trontollar etiquetes i convencions. Cadenes, doncs, ens presenta un univers ambigu, híbrid com tota la producció i la figura pietrelliana, en què res no és clar i per això tot és literatura, pregunta, bellesa, poema o personatge obert en entranyes: “Un dia li vaig preguntar per què la seva mare havia decidit posar-li un nom masculí. […] La meva pregunta va fer que es posés seriosa: «Que no ho saps encara? Sóc un home. Si no, no necessitaria maquillar-me tant i disfressar-me…». Vaig esclatar a riure, però la seva mirada no es trencà i la conversa es donà per acabada.”

Així mateix, una altra cadena que sembla travessar el text de dalt a baix, lligada als turmells de tots els personatges talment aparicions fantasmals, és la de la salut mental. Altra vegada: on es troba la frontera? Qui és sa, qui malalt? Quins són els límits de la realitat? Preguntes que, a risc de semblar tòpiques —ja disculpareu aquest lector, incapaç de presentar-ho tan bé com la Pietrelli—, són claus en aquesta obra d’enginyeria literària, en què el llenguatge és essencial a l’hora de suggerir, construir, bastir, per finalment destrossar.

D’aquesta manera, els personatges que crèiem sans, sencers, en un punt es converteixen en presències pertorbades i pertorbadores, i aquells que habitaven la carcassa del foll al final poden arribar a tenir la lucidesa de l’àvia trabucada de La casa de Bernarda Alba lorquiana. Sembla ésser, en certa manera, que les paraules actuen a Cadenes com a fines membranes que delimiten i ajunten significacions, que en una mateixa lectura suggestiva signifiquen una cosa o l’altra: com diu l’autora, “tal volta, les paraules, com les persones, no són intercanviables”. Destaquen, tant pel que fa a l’ús magistral del llenguatge com al qüestionament de les fronteres de la salut mental a què fèiem referència, els passatges dedicats a Miquel, l’home que se sent incapaç de pronunciar tota seguida la paraula «realitat»: “Sé que tinc diversos problemes i que encara no sóc capaç de solucionar-los. El primer és que penso a llançar-me sempre que em trobo en un balcó, però aquest no és el més greu. Un altre és que no entenc on acaba la meva percepció malalta i on comença la re-real-itat.”

Finalment, hi ha un altre tema que sobrevola les pàgines de Cadenes a la manera d’una papallona fosca o un voltor: la fascinació envers la mort. De vegades vestida de curiositat, altres directament de necrofília, aquesta fascinació ja era present a l’obra narrativa de Pietrelli, sobretot a Qui ens defensarà (Lleonard Muntaner, 2014), una història d’amor més enllà de la mort, així com també a Nissaga (Moll, 2013), primera novel·la de l’autora, en què els personatges poden ser amazones o parir objectes inerts com infants de guix, ídols de la putrefacció. La mateixa Pietrelli afirmava, ja als inicis de la seva carrera com a poeta, que tota obra és pòstuma.

Així doncs, el que el lector troba a Cadenes és una visió captivadora de com l’ésser humà, fora però també dins de la pròpia consciència, pot arribar a sentir-se atret per la mort: la seva idea, sí, però també la seva manera d’envair i transformar un cos. Així, Andrea, el cadàver protagonista de l’obra, és considerada “guapa a la seva manera, viva i morta. Guapa fent pastissos a la cuina i guapa estirada a terra amb tota la sang vessada”, en un ambient en què apareixen afirmacions màgiques i obscures a parts iguals, com que “si fos pels cabells i per les ungles, seríem éssers immortals” o que  “a cada constel·lació li pertoca la pròpia estrella morta”.

En definitiva, amb Cadenes Lucia Pietrelli fa una passa més en la seva tasca de crear una obra unitària, centrada en unes mateixes preocupacions —la frontera i els límits dels cossos, de la realitat, del llenguatge— que de cada vegada, com el tornado que s’autoindueix, assoleix una més alta volada, literària, filosòfica, transcendent. En un dels passatges més corprenedors del text, l’autora de Violacions (Moll, 2011), Esquelet (2013) o Mort d’un aviador tartamut (2013) afirma: “Em violen un ull, em violen la parla. […] La majoria de violacions no maten, però ja veus… fan fort el camí següent”. Si ha de ser així, desitjam a Pietrelli un destí ple de reptes, violacions i aprenentatges enfortidors, i esperam l’aparició de noves joies com aquestes Cadenes del llenguatge, del cos i del pensament. Brava!

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • amor y basura ivan klima

    Escombrats pel sistema

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig descobrir l’escriptor txec Ivan Klíma (Praga, 1931) amb el seu llibre d’articles L’esperit de Praga, que va publicar Quaderns Crema en català...
  • trapologia max besora i borja bagunya def

    El culte de la música ‘trap’

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Tanco Trapologia (Ara Llibres) amb la sensació que he après molt, fet que feia temps que no experimentava. La música trap és quelcom...
  • El meu amor sputnik haruki murakami

    La part de tots nosaltres que la vida ens roba pel camí

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig descobrir Murakami amb Tòquio Blues, com tants milers de lectors. Llavors treballava jo a una de les llibreries FNAC de Barcelona, tothom el demanava, les...
  • poesia completa edgar allan poe def

    La poesia d’Edgar Allan Poe

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Edgar Allan Poe és un d’aquells autors dels quals biografia i obra caminen de la mà. L’escriptor estatunidenc  és un referent del món...