Patchwork de vides

L’escriptor, crític i poeta Sebastià Perelló torna amb la novel·la 'Veus al ras', una reflexió sobre la veu pròpia i l’alteritat
Veus al ras Sebastia perello

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Que tot text escrit avui, i fa estona, s’emmarca dins una tradició i allò que s’ha dit i desdit abans és una idea força acceptada per bona part de la crítica literària actual. Conceptes com l’intertextualitat, l’hipertext o la reinterpretació, termes que ja compten amb dècades de tradició, són sovint l’ordre del dia. I a això és justament, entre moltes altres coses, al que sembla sembla respondre l’escriptor, poeta i crític literari Sebastià Perelló (Costitx, 1963) amb la seva nova novel·la, Veus al ras (Club Editor, 2016).

Es tracta, com afirma molt encertadament el text de la contracoberta, d’una mena de monòleg beckettià —terme amb el que l’autor no s’ha mostrat massa còmode, en tot cas—, o, com ell mateix, o la veu protagonista del text, expressa, d’una “col·lecció de detalls” que fa viatjar el lector més enllà d’espai, temps i convencions: literàries, socials, mentals, fins i tot.

En primer lloc, el que hom troba a Veus al ras és un text amb una fortíssima càrrega poètica i una forma molt cuidada, però no per això menys entenedor. La història és senzilla, aparentment: una dona espera, des de la finestra de casa seva, les visites que un home, en altres moments molt important en la seva vida, fa de tant en tant. “Un home que parla. I una dona que escolta”, ras i curt. Es planta davant la casa, parla sense que ella l’arribi a sentir, gesticula i després, feta la feina, se’n torna per allà on ha arribat. És la dona, doncs, la que li dóna la veu, la que suposa, infereix, recorda i emplena el buit d’allò que no pot sentir, la incomunicació entre els dos. És, en aquest sentit, molt il·lustradora la citació final que Perelló fa de Merleau-Ponty: “Tous ceux que nous avons aimés, détestés, connus ou seulement entrevus parlent par notre voix.” I encara més la inicial, de Pierre Michon: “Mais parlant de lui, c’est de moi que je parle”.

Sí: si bé a l’inici del text el lector pot pensar que es troba davant la història d’un home desveuat, emmudit, a mesura que avança la trama s’adona que és ella, certament, la gran protagonista de tot plegat. És d’ella, de qui parla: “Som una dona abandonada. Filla de Dido, de Medea i d’Ariadna. I carn d’espera que sap que espera, en aquest infern dolç de ser només atenció, perquè m’agrada parar esment a les coses, estar per tu i tot, i saber que només en la punta de la llengua encara em puc sorprendre a mi mateixa.”

La veu protagonista és, com ella mateixa afirma, una Ariadna, “perquè he fet un laberint de l’expectació i m’hi he perdut”. I podríem dir més: ens trobam, en part—tornant a la idea del que s’escriu en resposta a, la veu entre les altres—, davant una Penèlope revisitada. La dona que espera el retorn de l’amat i fila i fila, en aquesta ocasió a través del mot, el record i la reelaboració d’un passat incert, que torna, se’n va i es dibuixa amb pocs traços però molt encertats en l’imaginari dels personatges. És sorprenent, en aquest sentit, com la veu descriu primer els trastorns mentals de l’altre, i l’evolució que va fent respecte a aquests: primer els accepta, els comprèn, després, fins que arriba a desenvolupar-los a través de la recreació i el record. Un qüestionament de la salut mental que trobàvem, ja, per exemple, en el fantàstic recull Els miralls negres (2013), d’Antoni Vidal Ferrando.

A través d’aquest intent de refer una veu que no arriba, la dona protagonista configura, com en un patchwork d’imperfeccions, d’absències, de mancances, un autèntic retrat a traïció d’ella mateixa, que deixa difícilment indiferent: “Tu, la gran dama de les sales d’espera, aquella que no romp el silenci, que es rosega en els mots que ha après en la veu d’un que ja no diu res. Deixa’m callar, no me’n donis més, deixa’m escriure per a mi sola, que la llengua s’esmoli en mi.” O també: “la mateixa idea de viure en un interval, entre una cosa i una altra, tu quan esperes la connexió entre un bus i un altre, l’enllaç en un aeroport, tu, així, entre dos trens”.

Quan no es té veu o la pròpia és consagrada a deduir o desxifrar la dels altres, la vida és condemnada a la incertesa, al fragment. És l’espai difícil en què, si fa no fa, qualsevol lector lúcid també es podrà reconèixer. Un terreny pantanós, cairat, inestable, que sovint desemboca en frustracions i en desesperació: “Li posaria mots a la boca, voldria sentir-los perquè sé que és a mi, a qui parla, perquè en aquesta melopea hi ha allò que només em vol dir a mi, només a mi.”

Podem dir sense por que Veus al ras és, doncs, una resposta remarcable a bona part del que s’ha escrit fins avui i un bon punt de partida del que s’escriurà —o dirà— a partir d’ara. També que significa una molt bona notícia per la literatura catalana: si bé Perelló cuida el llenguatge i la forma com entre cotonets, sense caure en el preciosisme, això sí, l’autor tampoc té por de parlar de les vergonyes i les vulgaritats més quotidianes. Són nombroses les imatges de cultura pop que apareixen al text i airegen la lectura com una balconada oberta, que fan realitat altra vegada el tòpic que allò universal no parteix sinó de les veritats més locals: “La padrina, en sentir-te parlar de mortalles, deia que no en volia d’aquestes obertes per darrere, aquells bavaralls de clínica que et posen a l’hospital, encara que t’hagin d’operar de cataractes, no me’n poseu, si mor a can Planes, vestiu-me així com pertoca, perquè no vull arribar al judici final amb el cul a l’aire.”

Un tractament de la realitat que podríem relacionar, sense caure massa en l’atreviment, amb les darreres novel·les d’Antònia Vicens —o la suite de l’hospital del seu llibre de versos Sota el paraigua el crit (2013), per exemple—, els textos de Blai Bonet o el recent Trèmolo (2015), del seu company de batalles de lletres Biel Mesquida. Són textos amb aquesta frescor, i no les campanyes sovint estèrils i políticament correctes de promoció de la lectura, els que ens fan guanyar amants i lectors. Com ho fan, i no ens cansarem de repetir-ho, altres ja grans èxits dels darrers anys del Club Editor: Cor mentider (2014), la novel·la pop de Marc Cerdó, la rescatada Un film (3000 metres) (2015), de Caterina Albert, o L’últim mono (2015), de Lluís Maria Todó. Textos que enganxen, cadascun a la seva manera, i que deixen osca a l’experiència del lector.

Veus al ras, doncs, és un text molt recomanable per aquells que cerquen diversió i enginy sense renunciar a l’alta volada literària. I, sobretot, per aquells que valoren el que s’escriu tant amb el cap com amb el cor, o que hi arriba de les dues maneres. Una peça rara en el millor sentit de la paraula, feta d’apedaçats, molt més estable que moltes novel·les amb massa contraforts.

 

__________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES