Néixer i morir després de la Zona

Gigamesh publica 'Stalker. Pícnic extraterrestre', una de les novel·les més icòniques i conegudes dels germans Strugatski

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Del magnífic catàleg de l’editorial Gigamesh, que inclou noms tan il·lustres com Tim Powers o Philip K. Dick, els meus preferits sempre han estat els Strugatski des de que, ja fa més d’una dècada, el segell d’Alejo Cuervo va decidir recuperar-los amb Destinos truncados. No és només que les seves novel·les es llegeixin tan bé com El jugador de Dostoievski; també em semblen descomunals, com a Dostoievski, l’habilitat amb què els germans construeixen trames i personatges i dissenyen el destí dels personatges.

Stalker. Pícnic extraterrestre és sens dubte una de les novel·les més icòniques i conegudes dels germans russos, articulada al voltant dels misteris que conté i amaga la Zona, uns terrenys on se suposa que va aterrar momentàniament vida extraterrestre. Després de “la visita” dels aliens, els habitants de la ciutat no van tardar en organitzar tan una comunitat científica que investigués les propietats dels objectes que hi van deixar com un mercat negre on comprar i vendre’ls. Ara bé, si amb això ja es podria escriure un bon grapat de pàgines, els Strugatski encara afegeixen més elements pertorbadors: què passa amb els morts, que de cop semblen inquiets i tornen a reclamar un espai entre els vius? I què passa amb els fills d’aquells que han trepitjat “la Zona”?

El Red i la seva esposa, la Guta, viuen de primera mà els misteris i les conseqüències de “la visita”. I amb motiu: en Red és un dels stalkers que s’atreveix a endinsar-se dins la Zona a buscar-hi meravelles. Ara bé, participen d’un joc que els supera. Com expressa un científic a mitja novel·la, la comunitat ha après a utilitzar alguns dels utensilis extraterrestres, i per tant han après a conviure amb ells, però segueixen sense haver entès ni quan ni com ni per què. Potser alguns se n’aprofiten i s’enriqueixen, però la majoria emmalalteixen o pitjor. I el testimoni del Red i la Guta, per no parlar del de la seva filla, la Tití, encara fa més intensa la necessitat de saber el per què de les coses, o de quina manera es poden solucionar els greus problemes socials i de salut que “la visita” ha creat.

El conflicte que han narrat els Strugatski és epistemològic, perquè té a veure amb els límits, prou difosos, d’allò que es pot percebre i entendre. Tanmateix, i simultàniament, també el podríem considerar existencial, perquè la vida, les nostres esperances, el nostre futur, tot allò que som, beu directament d’allò que som capaços de percebre i entendre. Els nostres dolors, igual que les nostres alegries, són una mateixa cosa amb allò que sabem. I els russos capten a la perfecció el moment en què, sense estar preparats, ens enfrontem a un buit de saber o a una emoció desconeguda, és a dir, a allò que no som (o no reconeixem) com a nosaltres mateixos.

La Zona és més que una “zona”; igual que Chinatown, o INLAND EMPIRE, és més aviat un mapa on explorar les possibilitats, els misteris i els patiments d’aquells que estan condemnats a viure (i a morir). Els que hi entren (i n’aconsegueixen sortir) canvien radicalment. També els que prenen la meravellosa decisió de llegir aquesta increïble novel·la.

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Fantàstica / Ciència-ficcióLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...