Franzen retrata la complexitat de les relacions humanes

L’autor americà publica ‘Puresa’, una comèdia negra protagonitzada per una noia que busca el seu pare
Ferran Ràfols i Enrique de Hériz han fet la traducció al català i castellà respectivament

 

Nur Costa. Barcelona / @nurcosta

Franzen és un escriptor nord-americà que va guanyar el National Book Award el 2001 amb la seva tercera novel·la, Les correccions, però la fama li va arribar sobretot amb la seva quarta novel·la, Llibertat. Puresa (Salamandra/Empúries) és la seva darrera obra publicada, en la que Internet és el personatge dolent. Jonathan Franzen té talent com a escriptor, això no ho dubta ningú que l’hagi llegit. El tema transversal, a banda de les moltes relacions interpersonals entre els personatges, és el de com Internet ha canviat el periodisme i la societat jove, principalment millennial i la manera com els usuaris, a nivell personal, utilitzem les xarxes: la falsa o aparent transparència que mostrem, el secretisme, què escollim compartir o no a la xarxa. El sentiment de sentir-se atrapat o inclús encallat, ja sigui en una feina, en una parella, en un cos… Voler arribar a alguna cosa més i no saber per què ens sentim agafats pel coll, plens d’inseguretats i pors.

L’inici de la novel·la és molt prometedor. Hi ha diversos personatges i penso: bé, això la farà ser rica en relacions interpersonals. Se’ns presenten obstacles quotidians a una noia jove, la Pip, en els seus vint-i-pocs anys. Però a mesura que vas avançant la lectura, te n’adones que tot tracta de l’Andreas Wolf: fundador del Sunlight Project. La inseguretat i l’ego del principal personatge masculí acaben creant una organització destinada a buscar la veritat, la llum, o quelcom del món actual. Una organització en la qual tots els membres actuen per a un millor bé final. Pip, la protagonista, acaba treballant com a becària per a la seva organització. Pip és el diminutiu de Purity (Puresa), i se li atribueix, òbviament, un simbolisme que no comparteix—o això creu la protagonista, que ho repeteix nombroses vegades—ja que és una bala perduda, que no mereix perdó.

Però les motivacions dels personatges principals tracten de sexe, bellesa i gelosia, de les quals, en totes tres, hi surten perdent les noies. Perquè la bellesa és el principal atribut de les dones per triomfar, el llibre està poblat per dones que són o bé increïblement belles, com l’Annegret o l’Anabel, específicament poc atractives per al narrador, com Moosewood Lucy, la mare de Tom, o bé com la Pip o la Leila, que no són cap meravella però si te les mires d’aprop, acaben sent maques. I aquest patró em preocupa: els personatges femenins careixen d’ego, posseeixen o manquen de bellesa. Res més. En canvi, els personatges masculins, tot i tenir les seves inseguretats i pors, tenen ego.

Em preocupa pensar que totes les veus dels personatges del llibre semblen sorgides de la ment d’un home. Totes les dones s’odien entre elles. O tenen enveja i se senten amenaçades i insegures. Això no és cert per a les dones. Em dol pensar que es consideri Puresa com un retrat de la societat actual, perquè crec que deixa molt a desitjar en aquest intent de retratar-la, no em sembla just. I la manera en què l’autor intenta demonitzar Internet al llarg de la novel·la, tampoc. En resum, la novel·la és reiterativa i pesada, és un constant obrir portes a possibles relats que podrien sorgir entre personatges, però no acaben de succeir mai, qui sap perquè.

Les primeres cent pàgines, narrativament, han estat les millors, sobretot el relat inicial en el que Pip es troba en els seus primers obstacles de la vida quotidiana. Però això és tot: la resta és un navegar a la deriva. Val la pena, almenys, provar aquestes cent primeres pàgines i després podeu abandonar-la si no us convenç. També està bé observar què sentiu en cada moment que l’autor descriu un personatge femení. Em sentiria aïllada si fos l’única que pensa que es passa de superflu. De totes maneres, m’ha fet pensar i he après molt. Com per exemple, que en Franzen no sap escriure escenes de sexe.

No crec que Puresa, que tindrà una sèrie televisiva protagonitzada per Daniel Craig, pugui considerar-se com la novel·la nord-americana més important del 2015. N’h ha moltes d’altres que han sabut captivar amb menys de 200 pàgines. Per a mi, es podria resumir en una frase: tots esperem solament que ens diguin que som bones persones. Res ens fa més feliços que pertànyer a un grup, a una comunitat. I això pot malbaratar-se. Amb o sense Internet.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...