Mor Nikolaus Harnoncourt, pioner de la interpretació musical historicista

El director austríac deixa un llegat de com interpretar la música dels segles XVII, XVIII i principis del XIX

 

Antoni Garcés. Barcelona

La nit de dissabte 5 de març va morir a Viena, a l’edat de 86 anys, Nikolaus Harnoncourt, un dels directors d’orquestra més aclamats dels darrers anys i el gran impulsor de la interpretació de música amb instruments originals i criteris historicistes. Harnoncourt va néixer a Berlin l’any 1929 i va viure els seus primers anys a Graz; la seva família pertany a l’aristocràcia austríaca i això el va permetre tenir una infància benestant als anys d’entreguerres i començar a estudiar música i violoncel a Viena. Es va graduar molt ràpidament i va entrar a l’orquestra simfònica de Viena l’any 1952 amb només 23 anys.

Un dels moments més importants de la seva carrera va ser la fundació, juntament amb la seva dona, la violinista Alice Hoffelner, de l’orquestra Concentus Musicus Wien, un dels primers conjunts en interpretar música barroca amb instruments originals i intentant eliminar tots els afegits posteriors que va patir aquesta música durant el romanticisme. Harnoncourt va intentar una involució de les tècniques interpretatives, eliminant el vibrato excessiu propi del romanticisme i buscant sonoritats més seques, les que proporcionen els instruments antics com les trompetes i les trompes naturals o els timbals amb membrana de pell animal.

Harnoncourt va abandonar ràpidament el violoncel per la viola da gamba, el seu homòleg barroc, i en poc temps va decidir dedicar-se en exclusiva a la direcció del Concentus Musicus. Un altre moment clau de la seva carrera va ser quan l’any 1971 va començar juntament amb Gustav Leonhardt, un dels altres grans noms de la interpretació historicista, un projecte per gravar per primera vegada les cantates completes de Johann Sebastian Bach. Aquestes gravacions són referencials si es vol tenir una idea de com podien haver sonat les cantates de Bach quan es van estrenar, ja que per a l’enregistrament es va emprar un cor masculí i un cor de nens (com s’hauria fet al segle XVII) en comptes d’un cor d’homes i dones. El projecte es va acabar el 1990 i segueix sent avui dia un referent de com interpretar la música vocal de Bach.

Nikolaus Harnoncourt també era conegut per les seves interpretacions de Mozart, tant de la música simfònica com de les òperes, de Beethoven, Schubert, Smetana, Monteverdi, Vivaldi i fins i tot Gershwin. Va fundar el festival de música Styriarte de Graz i va dirigir el concert d’any nou de Viena en dues ocasions (2001 i 2003). El 5 de desembre de 2015 va anunciar que deixava la direcció musical dient que “les seves forces físiques l’obligaven a cancel·lar tots els seus compromisos futurs”.

Ens deixa, doncs, una persona a qui la música li deu molt, una gran personalitat que va saber imprimir a tot el que va fer la seva manera de pensar, la seva visió de la música i, el que és més important i que molt pocs poden fer, la seva ànima. Les seves versions estaven carregades de sentiment, personalitat, creativitat, sorpreses i una màxima cura pels detalls. Quan una obra estava dirigida per Nikolaus Harnoncourt es nota i això ens demostra la seva rellevància i el seu carisma, ja que sabia extreure de la música tot allò que no es veu a la partitura, tot allò que està darrere, ocult, esperant que algú ho descobreixi i ho faci visible als demés.

Harnoncourt va intentar comprendre què volia dir cada compositor en les seves obres i va inculcar això a tota una generació d’intèrprets, va impulsar la interpretació amb criteris historicistes en un moment en què no era ni un moviment minoritari i ara ens la deixa en un moment d’esplendor en el que cada vegada hi ha més orquestres d’instruments antics i més directors i cantants especialitzats en la interpretació de música del barroc i del classicisme amb les seves tècniques originals.

Categories
Amb nom propiCLÀSSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES