Josema Yuste: “Fer riure a la gent és un orgasme de l’ànima”

L’actor i humorista, ex membre de Martes y Trece, dirigeix i protagonitza la comèdia ‘Taxi’ al Teatre Condal
Fotografia de Javier Naval

Josema Yuste (Madrid, 1954) porta quaranta anys fent humor, des que el 1976 va conèixer Millán Salcedo i Fernando Conde, amb els quals va formar el trio Martes y Trece, que després de la sortida de Conde, va continuar com a parella còmica. A partir de 1984 van ser coneguts sobretot per presentar els especials televisius de cap d’any, una tasca que va durar fins el 1997, moment en el qual el duet es va separar. Des de llavors, Josema Yuste no ha parat de treballar, tant a televisió, cinema i teatre. Ara, arriba al Teatre Condal de Barcelona per presentar Taxi, comèdia que dirigeix i protagonitza, posant-se en la pell d’un taxista casat amb dues dones que veu com la seva vida tranquil·la s’esvaeix quan un accident fa que es desencadenin una sèrie de situacions absurdes.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Taxi arriba ara a Barcelona, però ja ha passat per altres ciutats. Estàs satisfet amb l’experiència?

Molt, m’està aportant una immensa felicitat, perquè jo, des de molt jovenet, anava al teatre i em fascinava, molt més que el cinema fins i tot. Llavors jo veia molts vodevils, perquè en la dècada dels 70 i 80 a Madrid se’n feien molts, eren molt típiques aquest tipus de comèdies d’embolics i malentesos. Després, per les nits somiava en fer algun dia un vodevil, una comèdia sense més pretensió que entretenir al públic. Per fi he trobat el moment per dirigir i interpretar-ne un i això m’il·lusiona molt.

Per què et vas decidir per Taxi?

Vaig buscar un autor expert en comèdies d’embolics i vaig donar amb el dramaturg Ray Cooney, que ja el coneixia perquè era l’autor de la comèdia Sé infiel y no mires con quien, que es va representar a Madrid durant disset anys consecutius. D’ell, però, no tenia constància de Taxi, una comèdia que es va representar a Londres als 80 durant onze anys consecutius. Vaig llegir la història, que és molt senzilla, i vaig veure que m’oferia un bon coixí argumental per introduir molts gags, que era el que jo volia. Vam parlar amb el seu agent, vam negociar i em va donar permís per introduir els gags que volgués sempre que no trenqués el fil argumental, la història del taxista casat amb dues dones. D’aquesta manera, he pogut fer personatges més extrems, més còmics, i això vol dir també fer equip, és a dir que el públic es pugui riure amb mi, amb Felisuco o amb qualsevol altre personatge.

Passejant Taxi per Espanya, ¿tens la sensació de què una obra fa riure de la mateixa manera independentment de la ciutat on es representi?

Espanya és un país molt divers i per això és important que la comèdia sigui senzilla, que la pugui entendre tothom, i això implica posar gags com més generals millor. Ara bé, hi ha acudits que és millor no dir en segons quines ciutats i els canvies per uns altres, però això són petits detalls. En general, riuen de la mateixa manera a Barcelona, a Màlaga i a Madrid. Corregeixo: no riuen igual, però sí riuen en els mateixos gags.

Explica-m’ho.

És  a dir, depenent de la personalitat de la gent, potser que en una ciutat trobin més divertit un gag que en una altra. A Cádiz, Málaga o Sevilla és fàcil que la gent sigui més extravertida i, en canvi, al nord d’Espanya no ho és tant. No sé si és cosa del clima, però no riuen amb la mateixa intensitat.

¿Tens clar que l’humor segueix sent el teu terreny?

Absolutament! A mi el que m’agrada és fer riure al públic, sento autèntic plaer fent-ho. Gairebé et diria que fer riure a la gent és un orgasme de l’ànima! Gaudeixo molt fent el pallasso, i això que en la meva vida normal sóc un home força seriós, no sóc de fer gaires bromes.

¿Una crisi com la que estem vivint fa que sigui més complicat fer riure a la gent o és més fàcil perquè el públic necessita trobar motius per riure?

Hi ha llocs on és més fàcil i n’hi ha d’altres on és més complicats. Per exemple, si actues en un lloc on la gent està especialment afectada per l’atur o la corrupció política, costa més treure’ls-hi un somriure.

Portes dècades dedicat a fer riure, ¿però si penses en la teva etapa de Martes y Trece tens la sensació de què la societat és ara més susceptible i, per tant, s’ha d’anar més en compte?

Tot s’ha de situar en el seu moment i ara hi ha gags que no podríem fer, però jo tinc la consciència molt tranquil·la, perquè Martes y Trece mai va voler fer humor amb mala intenció, per fer mal. Al contrari, era un humor blanc, espontani, absurd. Potser llavors érem més innocents i no érem conscient d’algunes coses.

¿T’imagines fent en l’actualitat el gag de Martes y Trece “mi marido me pega”?

No, ni aquest ni altres. Jo recordo que abans no hi havia tants casos de violència domèstica, ara la gent s’ha tornat boja o hi ha més agressivitat. Potser hi ha factors que condicionen molt, per exemple ara és més fàcil accedir a les drogues i a l’alcohol, substàncies que poden fer les persones més agressives.

¿Josema Yuste és una persona que prefereix no haver de mirar al passat i mirar constantment al futur?

Sempre! És possible que alguna vegada em repeteixi, però no s’ha de viure del passat, no cal recordar el que has fet perquè això arriba un moment que no serveix per a res, sinó per alimentar el teu ego i la teva ximpleria mental. Cal viure el present i planificar el futur quan toca.

Et cansa que et preguntin per Martes y Trece?

No, al contrari, ho entenc perfectament. El dia que no em preguntin per Martes y Trece, pensaré que alguna cosa rara passa. Sóc conscient de què Martes y Trece és encara la meva carta de presentació.

Una carta de presentació que segur podries aprofitar per guanyar diners més ràpid entrant a Gran Hermano VIP. En canvi, prefereixes el teatre, un terreny que sempre és més complicat…

El teatre és una tasca digna que la gent valora, que dignifica la feina de l’actor. És cert que a Gran Hermano VIP es poden guanyar fàcilment 30.000 euros a la setmana i per guanyar això en teatre, haig d’estar uns quants mesos. Però és molt més enriquidor això i no és que sigui comparable, però puc assegurar que mai entraré en cap reality show d’aquest tipus.

Fer teatre és més difícil del que sembla?

És complicat, per exemple quan t’apugen l’IVA al 21%. Entenc que s’apugés l’IVA en segons quines coses, perquè vivíem una situació de crisi molt dura, i fins i tot podria entendre que durant un any s’hagués apujat l’IVA cultural al 21%, sempre que al següent s’hagués abaixat al 12% i al següent al 10%, però no mantenir el 21% d’aquesta manera, perquè això implica menys produccions, menys feina per als actors i al final més atur en el nostre sector, que és petit, però que també suposa la seva aportació al PIB. A mi m’agradaria fer una comèdia francesa que em té enamorat, però són necessaris nou o deu actors i no és viable ni tan sols omplint el teatre. I quan és viable, el benefici és molt petit. El mal que ha fet l’IVA cultural és brutal.

Gràcies a Internet, l’humor està més viu que mai, però precisament Internet pot fer humorista qualsevol persona que tingui habilitats a l’hora d’expressar-se a Twitter o YouTube. ¿Internet és una competència o un aliat per als humoristes professionals?

Tot té la seva part positiva i negativa. És molt bo que la gent practiqui l’humor, però no ens ajuda tant la saturació. Et trobes acudits a tot arreu i cada cop hi ha més monologuistes que fan espectacles molt econòmics, això fa que el públic tingui més opcions d’escollir i que es saciïn molt ràpid quan volen humor. Ara bé, aquesta és una competència sana i hem de saber conviure.

L’humor és una cosa molt seriosa?

Sí, sens dubte i la gent és conscient d’això. Qui no són conscients són alguns mitjans, alguns crítics i alguns productors i directors. La comèdia omple teatres, quan ofereixes un producte que fa riure, la gent respon. Però dintre mateix de la nostra professió hi ha un sector que no sé si dir més elitista o purista que ens tenen una mica apartats. La comèdia és un gènere més lleuger, és cert, però si és tan fàcil, que surtin a l’escenari a fer-ne.

¿No trobes a faltar imitar personatges, tenint en compte que la política i el món de les celebrities actualment t’ho posaria molt fàcil?

Jo ja vaig passar aquella etapa i ara no m’ho demana el cos, però potser un dia m’ho demana i faig un espectacle. De fet, em ronda pel cap alguna idea, que no seria un monòleg, sinó una proposta molt personal, però ja et dic, ara mateix no ho necessito i em sento molt còmode fent comèdia.

Però si haguessis d’imitar algun personatge, a quin escolliries?

M’agradaria imitar a Pablo Iglesias, crec que en faria una bona paròdia.

Quin és el personatge imitat o interpretat que més t’ha aportat en la teva carrera?

Hi ha dos personatges molt importants per a mi que mai se’ls ha vist. Un és la veu del geni d’Aladín, que vaig doblar al castellà i l’altre és la senyora que trucava a Encarna Sánchez en el gag de l’empanadilla. Aquests personatges m’han aportat, fins i tot, les millors crítiques. I dels que sí s’han vist, destacaria el de Grétula, una mestressa de casa d’un país de l’est molt freda que bevia molt vodka, un paper de l’obra Una pareja de miedo que vaig fer amb Florentino Fernández a Madrid.

I quin personatge t’ha donat més maldecaps?

Sempre hi ha algun que se’t resisteix, això és més habitual en les imitacions, però pensa que a Martes y Trece no fèiem imitació pròpiament, sinó paròdia. Per tant, si no se’ns donava bé la imitació, ens defensàvem amb la exageració, la caricatura, portant el guió al nostre terreny. Jo lluito molt amb els meus personatges, i si em trobo amb algun que és impossible, ni ho intento.

Una raó per anar a veure Taxi al Teatre Condal?

La gent ha d’anar a veure Taxi senzillament perquè moriran de riure.

Categories
ActorsESCENAPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES