Carles Porta: “La millor prevenció contra la pederàstia és que pares i fills en parlin”

L'escriptor publica 'Li deien pare', un assaig periodístic sobre el cas de pederàstia de Castelldans
Carles Porta al seu despatx, amb el cartell del film basat en la novel·la de Manuel de Pedrolo que va dirigir / Foto de M. Haro

Carles Porta (Vila-sana, Pla d’Urgell, 1963) és periodista, productor, director de cinema i televisió i escriptor. Dels llibres que ha escrit, els més reeixits són els que recollien la seva investigació sobre els crims de Tor (Tor: Tretze cases i tres morts) i Fago (Fago: Si et diuen que el teu germà és un assassí). Un dels seus darrers projectes més ambiciosos va ser dirigir Segon origen, la versió cinematogràfica de Mecanoscrit del segon origen, la popular novel·la de Manuel de Pedrolo, que havia començat a dirigir Bigas Luna abans de morir. Ara publica el resultat d’una nova investigació periodística, Li deien pare: Quan l’horror es disfressa d’amor i família (Pòrtic/Península), un recull de quatre testimonis sobre el cas de pederàstia descobert a Castelldans (Les Garrigues) el 2013. Aquest llibre li ha valgut el Premi Godó de Reporterisme i Assaig Periodístic 2015.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Després d’haver escrit sobre els crims de Tor i Fago, ¿què et va cridar l’atenció del cas del pederasta de Castelldans?

Primer, perquè és un cas molt particular. Quan la policia entra a casa de David Donet, el pederasta, es troba amb un munt de gravacions dels abusos que va cometre. Ell mateix els gravava. Segon, perquè el cas m’era molt fàcil de seguir, perquè coneixia el Mosso d’Esquadra que ho va investigar, el jutge i els advocats. Tenia un accés fàcil al cas.

En el casos de Tor i Fago, vas haver de fer una investigació molt exhaustiva del que va passar. En el cas de Castelldans potser la teva metodologia ha estat més una tasca de documentació i recreació dels fets?

Hauríem de delimitar què vol dir investigació, però aquest llibre m’ha costat dos anys. Que jo tingués una certa facilitat per accedir a les fonts no vol dir que fos molt fàcil, perquè se’ls havia de convèncer, he hagut de parlar amb una dotzena de persones, em vaig llegir un sumari de cinc o sis volums, he seguit diverses gravacions relacionades amb aquesta qüestió, he descartat cinc-cents folis de documentació i entrevistes. És veritat que en aquest cas l’objectiu no era investigar per descobrir res nou, perquè ja estava tot descobert. En canvi, tot el material recollit s’havia d’endreçar i això no ha estat fàcil, especialment amb un tema tan delicat, ja que pots quedar-te curt, caure en el morbo o, tenint en compte que es tracta d’un cas de pederàstia, més que interès, pot produir repulsió en el lector.

Sembla una feinada, sí.

El 80% del que jo explico en el llibre no havia estat explicat abans. Són només quatre testimonis, però per arribar a la conclusió de què tenia prou amb quatre, vaig haver de parlar amb moltes persones, escoltar tots els testimonis del jutjat, llegir uns quants volums del sumari, vaig parlar amb tots els advocats de quatre de les víctimes, amb veïns del poble, amb banquers… El que es coneixia dels fets era un percentatge petit, només el que es va explicar als mitjans. No se sabia res de la vida del pederasta, per exemple, tampoc res de la vida dels nens. La Fundació Juvanteny no havia parlat mai amb la premsa, el Mosso d’Esquadra tampoc havia parlat abans. ¿Qui posa la ratlla entre documentar-se i investigar? Jo busco material per escriure una història, si d’això se’n diu investigació, documentació, literatura, periodisme literari o només periodisme no és una cosa que em preocupi.

En els llibres que vas escriure sobre els casos de Fago i Tor et mostraves molt distanciat del relat. En aquest cas, agafes tanta distància, que fins i tot cedeixes la veu als protagonistes.

Quan faig un projecte, ja sigui per a un llibre o per a televisió, a mi m’agrada pensar en el destinatari, i en aquest cas jo volia que la gent entengués les dues grans preguntes que hi havia en aquest cas: per què passa això i per què passa durant disset anys seguits sense que ningú se n’assabenti. Presento quatre versions. La del Mosso d’Esquadra: com la policia ho descobreix i com ho investiga, no només des del punt de vista tècnic, sinó també humà. La versió de la víctima: com és possible que un nen d’onze anys, de qui s’abusa durant anys, no digui res, com s’ho pren, què en pensa quan això es destapa, com se sent. La del pederasta: per què ho fa, què pensa una persona que fa això, si és conscient de què està cometent un crim, què pensa quan està a la presó. Finalment, la versió de l’especialista, la persona responsable de l’entitat que enviava els nens a la casa d’acollida de David Donet i ho havia de controlar tot: què en pensa, com va rebre tot això, si es podia haver evitar o si pot tornar a passar.

Quatre versions que fan un relat realment dur.

Em va semblar que la manera més honesta i directa de reflectir tot això era que cadascú d’ells parlés en primera persona i que després el lector obtingués les seves conclusions. Tenia poques ganes d’intervenir en el relat, tot i que és obvi que ho he fet perquè l’he escrit jo, però no he utilitzat cap adjectiu o paraula que sigui meva, cadascuna de les paraules que hi ha en els relats són dels protagonistes. Jo he endreçat, donat ritme narratiu i afegit un component literari, perquè era necessari, no es pot reflectir el llenguatge oral tal qual i ja està.

Una de les característiques dels teus llibres és que saps reflectir el món interior i la personalitat de cadascun dels implicats. Això es deu a una gran capacitat d’observació o a l’empatia?

Potser sí que tinc capacitat d’empatitzar, però si tens molt clar què és el que vols transmetre, no és tant complicat aconseguir-ho. Jo vaig arribar a un pacte amb el pederasta: jo no el jutjaria ni el justificaria, però ell no em podia mentir, si no volia parlar d’alguna cosa, que no ho fes, però no em podia mentir, perquè jo no volia ser transmissor de mentides. Dit això, pensa que jo no parlo amb el pederasta només aquestes 40 pàgines del relat, sinó 300 pàgines, 7 vegades, 3 hores cada vegada, a la presó. I l’escolto, l’escolto, l’escolto… I aquest senyor va explicant, després trio, perquè el meu objectiu no és el pederasta, sinó el lector, i al lector no cal cansar-lo amb un excés d’informació. Imagino que tot aquest procés és més fàcil amb empatia.

En cada investigació que fas mantens una relació força llarga amb cada persona amb qui tractes. Quan acabes un llibre, ¿els implicats entenen que la relació ha acabat o veuen en tu alguna persona que els pot entendre?

Mantinc contacte perquè si dedico tantes hores a escoltar una persona, és normal que s’acabi creant un vincle, que pot ser millor, pitjor, més durador o no, però aquest vincle després no el pots trencar com si res, perquè si ells han fet l’esforç de parlar-me durant hores, després no els puc deixar de banda sense més. No som amics ni íntims, però mantens una mínima relació.

Els abusos de David Donet van durar disset anys. Ara s’ha denunciat els abusos dels maristes, que van passar durant trenta anys. ¿Les institucions realment poden fer més del que fan per evitar que això passi?

És molt complicat controlar això i és evident que han fallat coses. Ara el síndic, Rafael Ribó, surt parlant de protocols, però ¿pot garantir ell que si s’apliquen els protocols, això no tornarà a passar? Sobre això dels maristes encara s’ha de saber què va passar realment, fins a quin punt els propis maristes van ocultar els fets, per exemple. ¿Ha fallat la fiscalia? Segurament, però si la víctima no denuncia, ¿què ha de fer el fiscal? Si no hi ha denúncia de la víctima, ¿què es pot fer en una qüestió tan íntima? ¿S’ha d’actuar d’ofici? ¿I què passa si la víctima no vol? No és tan fàcil entrar en la intimitat d’una persona.

Entenc…

El mestre dels maristes feia 30 anys que cometia abusos. Les institucions han fallat d’una manera o altra, és evident, però, ¿i les famílies? ¿On eren els pares d’aquests nens? ¿On era la comunicació d’aquests pares amb els seus fills? És fàcil culpar el govern o les institucions, que no dic que no tinguin la seva part de culpa, però, ¿tota la culpa? ¿El senyor Rafael Ribó es capaç d’afirmar amb rotunditat que si s’aplica el seu protocol mai més tornarà a passar un cas com aquest? No m’ho crec!

Sembla difícil, sí.

Ell mateix diu que el protocol implica actuar com a prevenció, però, ¿què vol dir prevenció? ¿Qui s’atreveix a dir que un professor serà un pederasta en el futur i retirar-lo de la circulació? En el cas de Castelldans, David Donet va passar un munt d’avaluacions molt estrictes, les de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència, que fan una feina excepcional amb les acollides, les famílies i les adopcions, són duríssimes. Les avaluacions de la Generalitat en general també ho són, però ningú va detectar res.

I als nens no se’ls avaluava?

Els nens abusats van estar en mans de diferents institucions i els tècnics d’aquestes institucions parlaven amb ells individualment i tampoc no van detectar res, perquè els nens no van dir res. I els nens van estar malalts i anaven al metge i els metges tampoc van detectar res. Anaven a escoles i cap mestre va detectar res. Alguns estaven en tractament psicològic i cap psicòleg va detectar res. I tot això és culpa del govern? Si això ens deixa tranquils, podem culpar al govern.

Llavors no es pot fer cap prevenció?

La millor prevenció és que pares i fills en parlin, que els mestres i els alumnes parlin. Ara que s’ha descobert el cas dels maristes, la gent en parla, i això és bo, perquè per deixar de parlar sobre un problema, aquest no desapareix. La pederàstia és un crim social, perquè a vegades les víctimes tenen por i vergonya de la reacció de la societat. Les víctimes tenen por de què la societat els tracti com a dèbils. El culpable és el pederasta, però el conjunt de la societat ha de reflexionar també.

En aquests casos que es destapen anys després dels fets, quan una persona denuncia, després els altres ho fan també. ¿Les víctimes necessiten que algú doni el primer pas?

Els mitjans de comunicació tenen un paper molt important en això, perquè d’alguna manera es posicionen a favor de la víctima, hi ha una protecció, i això afavoreix que altres víctimes també denunciïn. La primera denúncia dels maristes era de l’any 2011, però no és fins que surt a tots els mitjans, que altres afectats també ho denuncien.

Veurem quines conseqüències té tot això…

Pensa que el pederasta dels maristes es declara culpable i el jutge el deixa en llibertat. Hauríem de veure què ha assumit aquest home, fins a quin nivell, quin tipus d’abús. Perquè determinats abusos se solucionen amb condemnes mínimes d’arrest domiciliari. Si la víctima ara diu que el mestre li va fer una fel·lació, ara mateix és la paraula de la víctima contra la del mestre. Com es demostra això? No és tan fàcil. El cas del David Donet era molt fàcil perquè tot estava gravat en vídeo i allà no hi havia discussió possible. Però això dels maristes ja veurem com acabarà…

És més còmode escriure sobre un crim o delicte quan ha passat un temps, lluny del soroll mediàtic?

Com a periodistes hauríem de fer una reflexió sobre si la informació a dojo, al moment, està prou contrastada, si és prou bona, i si això millora prou la nostra comprensió del tema. O si l’únic que fa és soroll. Es com un riu, que quan baixa ràpidament, amb força, no et deixa veure el fons. Per veure’l, necessites que les aigües estiguin calmades. Llavors, veuràs si el fons està net, si no ho està, el grau de profunditat. És inevitable que hi hagi la immediatesa i que es publiquin coses que als dos dies poden variar, és el dia a dia, és així, és un món molt ràpid i les xarxes socials el fa més ràpid.

Es dóna prioritat a oferir la notícia més ràpida i no la més completa i contrastada…

Els periodistes hem de ser més responsables que mai, lluitar per la credibilitat, però el que passa és que tu publiques alguna cosa, i si és una bajanada no passa res perquè d’aquí a dos dies ningú se’n recorda. I això és un drama. Jo prefereixo treballar un cas dos anys després de què hagi passat, perquè ho puc fer amb tranquil·litat, puc parlar quinze hores amb algun implicat, cosa que un periodista del dia a dia no pot fer.

Quan els mitjans de comunicació retraten els criminals, tendim a pensar que al darrere hi ha maldat, mala intenció… En els casos que tu has investigat (Fago, Tor i Castelldans), t’has trobat que darrere d’un criminal hi pot haver fragilitat i traumes personals més que no pas maldat?

La maldat existeix, igual que la bondat, però generalment tots aquests casos vénen precedits d’una cadena d’errors molt llarga. En el cas del pederasta, ell s’adona ràpid que no està fent bé, però el desig el fa continuar, i quan ho has fet quatre vegades, ja no et sap tan greu com la primera, ho converteixes en un hàbit, els nens no es queixen, la gent no se n’adona. Hi ha maldat? Probablement, però ell actua per un egoisme malentès. La vida és molt complexa i la maldat encara més.

Quin és el gran crim del segle XX que t’hagués agradat investigar?

Potser el paper del rei en el 23-F o el cas de l’oli de colza que va provocar una pila de morts als anys 80.

Quan surt un crim comès contra un nen, ens sentim commocionats. Però amb la crisi dels refugiats, han desaparegut 10.000 nens, que no se sap on estan. ¿La commoció no hauria de ser més gran?

Als refugiats no els coneixem, sembla que no siguin dels nostres. Són persones, però no són de la nostra comunitat, vénen de llocs on hi ha un drama darrere un altre. En canvi, ens bolquem si desapareix un nen de la nostra comunitat, perquè sentim que el tenim a prop, el coneixem. Li donem més canxa a un assassinat comès al nostre país que a una matança de Boko Haram, que ha causat 300 morts. La proximitat és important. Després la identificació, si tenim possibilitat de trobar un culpable, és més fàcil implicar-se, però en el cas dels refugiats, qui és el culpable?

Bona pregunta.

Ho som tots? Ho és una màfia? Una o moltes? ¿El senyor Aznar i companyia que van començar a bombardejar Iraq, creant un efecte en cadena que encara dura? ¿Nacions Unides i Estats Units, que no acaben amb el conflicte d’Israel i Palestina que contamina tot l’Orient Mitjà? ¿Els petrodòlars d’Arabia Saudí que són els amos de l’univers i ningú diu que és una dictadura absoluta? Si no els coneixem, no són dels nostres i no tenim culpables, és més fàcil no sentir-se implicat.

Passant a temes més esperançadors, tornaràs a dirigir cinema després de l’experiència de Segon origen?

I tant, no puc dir res, però dirigir és apassionant. He conegut un món magnífic i una gent magnífica i hi tornaré. Els propers dos o tres anys farem dos o tres coses grosses, però ara no puc donar detalls.

 

li deien pare

Categories
EscriptorsLLIBRESPeriodismePeriodistesPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • El comissari Méndez, després de González Ledesma

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Confesso que em vaig acostar a aquest llibre amb sentiments contradictoris i alguns prejudicis. Això de les continuacions i recuperacions de personatges de...
  • Una Islàndia freda i remota

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc L’editorial Salamandra manté la seva aposta per l’autor islandès Jón Kalman Stefánsson (Reikiavik, 1963) amb la publicació de la tercera entrega de la...
  • Els passatges són màquines del temps

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal El primer que cal dir de Barcelona. Llibre dels passatges (Galaxia Gutenberg) és que es tracta d’un volum singular, una mena d’híbrid que podríem...
  • Les criades de Jacob

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Sempre és una bona notícia quan un llibre que -aparentment- estava oblidat, de sobte torni a la primera línia. Moltes vegades és el...