Xavier Montanyà: “La justícia va fer de Vinader un cap de turc per frenar un periodisme que arribava massa lluny”

Xavier Montanyà explica en un llibre la trajectòria de l'artífex del periodisme d’investigació Xavier Vinader
Xavier Montanyà publica 'El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta'

Quan el realitzador Àngel Leiro proposa a Xavier Montanyà recuperar la figura del periodista Xavier Vinader per a un documental per a la televisió pública catalana, no ho dubta ni un moment. Montanyà -periodista i autor de reportatges i llibres d’investigació i director de documentals televisats- veu l’oportunitat d’explicar la trajectòria de Vinader com raja, abordant-ne les espinoses circumstàncies que el van convertir en el primer periodista exiliat i pres de la democràcia espanyola. Dels serrells que no es van poder incorporar al documental i de la informació complementària recopilada neix El cas Vinader. El periodisme contra la guerra bruta (Editorial Pòrtic).

 

Laura De Andrés. Barcelona / @deandrescreus

Com vas apropar-te a la figura de Xavier Vinader?

Jo era estudiant de periodisme a la Universitat Autònoma de Bellaterra quan va esclatar el seu cas. Nosaltres seguíem de prop, amb avidesa, els reportatges que escrivien gent com ell que, en els foscos anys de la transició, ens assenyalaven el camí professional. Vinader, José Luis Morales, Pepe Rei, Rafa Cid, Martí Gómez, Vázquez Montalbán, Ramon Barnils, cadascú en el seu estil, eren els nostres referents. Després, amb els anys, ens vam conèixer personalment, vam coincidir en temes de treball, interessos culturals, etc, i es va anar forjant una bona amistat a base de grans converses, amistats, dinars, llibres, pel·lícules, xafarderies, i copes. Era una persona que et transmetia vida i alegria de viure, i també esperit crític, ironia, i valentia.

En quin moment us plantegeu fer un documental sobre la trajectòria de Vinader?

La idea va ser de l’amic Àngel Leiro, realitzador de TV3. Ell m’ho va proposar. Jo vaig acceptar encantat. Era fer justícia a Xavier Vinader i a un tipus de periodisme que s’està morint, el periodisme d’investigació i denúncia radical i profund. Era el primer treball sobre ell en 30 anys de televisió pública. Calia abordar el tema clau: els reportatges que el van dur a l’exili i la presó. Va ser el primer periodista exiliat i pres de la democràcia espanyola. Calia explicar-ho i, a la vegada, el relat de la seva història podria servir per aprofundir en els aspectes més foscos de la gens modèlica transició i provocar una reflexió sobre el nostre ofici. Abans hi havia un periodisme referencial. Ara, gairebé tot és reverencial.

Qui fou Ros Frutos i quina importància va tenir en la trajectòria periodística de Vinader?

Francisco Ros Frutos era un jove policia nacional destinat al País Basc, que comença a veure coses que no li agraden. A més, s’enamora d’una noia basca, cosa que no va agradar gens als seus superiors. Ho va passar malament. Li van fer la vida impossible. Això va provocar que decidís marxar de la policia, però abans va voler explicar-ho tot. Va anar a Interviú amb aquesta intenció. Li van presentar Vinader que era el millor especialista d’extrema dreta i accions parapolicials. I es va integrar en l’equip d’investigació de la revista. El van convertir en un agent infiltrat en els ambients de l’extrema dreta terrorista de Bilbao. Després d’uns mesos de treball, i un intent fallit pels pèls d’atemptat mortal al policia infiltrat, Vinader publica tres reportatges on destapava amb proves la connexió entre la policia i l’extrema dreta, els anomenats escamots incontrolats. L’origen de la guerra bruta. L’embrió dels GAL.

Quina repercussió té per a tots dos la publicació a Interviú d’aquests reportatges?

Setmanes després de la publicació dels reportatges, ETA va assassinar a dues persones que apareixien anomenats directament o indirectament en els reportatges. Val a dir que en els reportatges es citaven més de vint persones, locals, i centres de reunió d’elements feixistes a Bilbao. Era un mes, el gener de 1980, en què hi va haver dos i tres atemptats amb morts per setmana, tant per part d’ETA, com dels escamots parapolicials. Fuerza Nueva el partit feixista espanyol va iniciar una dura campanya contra Vinader i Interviú acusant-los d’instigadors de les dues morts. Amb atemptats a quioscos, amenaces de mort i un intent d’assassinat de Vinader. La justícia espanyola aleshores estava en mans de jutges profundament franquistes, tots ells venien, sense cap mena de depuració, dels tribunals de la dictadura. En comptes d’investigar el que denunciaven els reportatges, l’embrió del futur GAL, la justícia va decidir processar i dictar ordres de cerca i captura contra el policia Ros Frutos i el periodista Xavier Vinader.

Vinader fou el primer exiliat i el primer periodista de la democràcia empresonat per motius polítics. En un judici que no s’aguantava per enlloc!

La justícia el va convertir en un cap de turc per frenar un tipus de periodisme que, segons el mateix jutge d’extrema dreta, Ricardo Varón Cobos, estava arribant massa lluny. L’acusació no s’aguantava per enlloc. Els van acusar de col·laboració amb banda armada i instigació a l’assassinat. Com si ETA hagués de llegir la premsa per decidir els seus objectius. Però, com va dir Vinader, els articles periodístics no maten. Després d’un llarg processament, amb exili, manifestacions de solidaritat aquí i a Europa, etc. el Suprem no va poder provar les acusacions de cap manera, i el van condemnar a set anys per “imprudència temerària professional”, un concepte pel qual no havia estat acusat i, que, segons juristes demòcrates, no entrava en les atribucions de l’Audiència Nacional. La qüestió era frenar el periodisme democràtic i emparar les accions del búnquer franquista per dinamitar la democràcia. No oblidem que el processament a Vinader (80-84) coincideix amb el 23-F.

A algú, sobretot als més joves, els pot sorprendre la importància que va tenir Interviú per al periodisme d’investigació en aquella època.

Va ser un setmanari que va treure a la llum tots els temes que havien estat censurats i prohibits durant la dictadura. Va ser un esclat de llibertat d’informació, sense fronteres. Hi havia fotos de dones despullades, sexe, investigació sobre màfies i extrema dreta, denúncia de corrupció, articulistes de prestigi com Vázquez Montalbán o Álvarez Solís, humoristes de primera com Perich, etc. Va arribar a vendre un milió d’exemplars. La repercussió social que tenia denunciar l’extrema dreta franquista en aquest mitjà era immensa.

Vinader va resultar especialment incòmode per a l’Estat, demostrant la relació amb grups d’extrema dreta. La transició tancava en fals, amb moltes contradiccions. Quina era aquesta cara fosca? En patim encara les conseqüències?

A ell el van processar i condemnar per fer bé la seva feina: dir la veritat. Ell va denunciar l’embrió dels GAL. La història li va donar la raó: 15 anys després que ell sortís de la presó amb un indult, alts càrrecs del govern socialista com José Barrionuevo, ministre d’interior, o Rafael Vera, secretari d’estat de seguretat, van ser condemnats per instigar els GAL. De fet, la guerra bruta terrorista va néixer al cor del franquisme i va sobreviure a Franco. Amb UCD va seguir actuant i amb el PSOE es va reactivar i, el que és pitjor, amb diners públics. Hi ha moltes conseqüències avui. L’important és conèixer més a fons aquell passat. Per saber què passa avui és important saber exactament d‘on venim. La transició no va ser ni tan modèlica, ni tan fàcil. Una prova, per exemple, és que avui el 80% dels 27 assassinats dels GAL encara estan impunes.

Per al documental vàreu tenir la possibilitat d’entrevistar a casa seva Blas Piñar, líder de Fuerza Nueva, en la que seria la darrera entrevista gravada d’aquest dirigent. Paradoxalment, ell recordava Vinader com un personatge “amable”!

Jo he pogut comprovar que tothom respectava Vinader, encara que els hagués denunciat en els seus reportatges. Gent dels dos extrems polítics te’n parlaven amb respecte i educació. Blas Piñar el recordava com un home de tracte amable i cordial. Encara que, segons ell, després escrivia el que escrivia per diners… Blas Piñar tenia moltes ganes de parlar, malgrat les dificultats de l’edat, era difícil centrar-lo, el seu discurs navegava entre el míting i la lliçó d’història vista des del seu prisma nacionalcatòlic integrista. Tot i això va ser molt interessant i un testimoni històric. Vull subratllar que amb nosaltres ell també va ser “home de tracte amable i cordial”.

Vinader va passar també per l’Escola de Policia de Mollet, com a expert en extrema dreta.

Sí. Ell deia que havia volgut posar al servei de la nova policia que es creava en el seu país, Catalunya, els seus coneixements i experiència sobre l’extrema dreta. Era un especialista de primer nivell europeu. Havia treballat pel setmanari Searchlight, un mitjà que no tenia una redacció fixa enlloc, es comunicaven a través d’un apartat de correus, en el qual col·laboraven els millors especialistes, com Vinader o Stieg Larsson. La vergonya d’aquest país , passat, present i futur, és que Xavier Vinader va ser marginat del periodisme actiu, i les càtedres universitàries. La veritat, la denúncia, l’exercici de l’autèntic periodisme, el que vigila molt de prop el poder, no interessa, fa por, s’ha de silenciar.

Vinader deia que el periodisme d’investigació estava a l’UCI. Quina és la teva opinió?

Totalment d’acord amb ell. Tot és propaganda i mediocritat. Els més babaus fan columnes d’opinió i tertúlies. Dirigeixen el discurs i el manipulen. Mentre ens intoxiquem, i omplim aquest món de mentides i soroll, o pura especulació i brometes per a tietes, deixem que el poder corrupte i la injustícia social es consolidin com una cosa d’allò més natural. Ara bé, tant ell com jo, tenim esperança en les noves generacions que creixen irreductibles com els joves de La Directa, Crític, Ràdio Terra o Cafeambllet, entre molts altres. En vosaltres està el futur.

Categories
EscriptorsLLIBRESPeriodismePERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Signatures de Sant Jordi 2017

    Ja tenim aquí el recull de signatures de Sant Jordi. De moment, adjuntem les que ens han arribat. A mesura que s’apropi el 23 d’abril, les anirem actualitzant (amb...
  • Un nen prodigi

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fer parlar als infants és ja tot un recurs narratiu amb una llarga tradició. Aquest recurs pot presentar moltes variants, des d’una visió...
  • Història, memòria i identitat

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal “Coneixia la història, ignorava la veritat”. Amb aquesta citació de Carlos Fuentes encapçala Kirmen Uribe la seva darrera novel·la, publicada en català per...
  • ‘Lady Susan’, el més desconegut de Jane Austen

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal A l’ombra de les sis grans novel·les de Jean Austen –Seny i sentiment, Orgull i prejudici, Mansfield Park, Emma, L’abadia de Northanger i...