El fracàs davant de l’altre

A 'El defecte' Magdalena Tulli trenca un ordre que crèiem sagrat i mostra el buit dels nostres valors
Guillem Calaforra i Fran Villaverde han fet la traducció al català i castellà respectivament
Guillem Calaforra i Fran Villaverde han fet la traducció al català i castellà respectivament

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

El 2015 va ser un gran any per a l’editorial Raig Verd. Entre molts altres fets a recordar, va publicar per primer cop en la nostra llengua a la premi Nobel d’enguany, Svetlana Aleksiévitx, i s’ha situat així, un cop més, a l’avantguarda de l’edició en català. Però, i perdoneu-me, no he vingut aquí a parlar d’Aleksiévitx, de qui a hores d’ara sabreu moltes més coses que no pas jo. No, vull dedicar aquesta ressenya a una publicació que per qüestions de context ha quedat eclipsada però que mereix, i ho dic molt seriosament, tota la nostra admiració i respecte. M’atreviria a dir fins i tot que, juntament amb Aleksiévitx (o precisament perquè les dues obres s’han publicat al mateix temps) és la demostració de que Raig Verd s’ha de considerar, innegablement, un projecte literari vibrant i de primeríssima categoria, capaç de fer morir de vergonya, per simple comparació, a alguns monstres de l’edició barcelonina.

La novel·la que m’ha pres l’alè i que s’ha convertit en el llibre amb què compararé totes les lectures del 2016 és El defecte de Magdalena Tulli. En poques paraules, El defecte és una demostració de profunditat intel·lectual, de rigor experimental, i de compromís polític com poques podem trobar, no ja al catàleg de Raig Verd, sinó a l’escena literària europea, plena de noms il·lustres que al cap i a la fi no ho són tant un cop n’hem conegut els llibres. Partint d’una idea similar a la de Max Frisch a Andorra però capaç, al mateix temps, d’incorporar-hi els jocs metanarratius de Pirandello i l’existencialisme d’Unamuno, Tulli sap desmuntar amb una minuciositat perversa i fascinant l’estructura lingüística, moral i “ficcional” dels llocs, els cossos i els pensaments on deixa caure la mirada; entén tan bé el món, ja mai més ni interior ni exterior, dels seus personatges, que fa por pensar què podria dir de nosaltres. Oh, espera un moment. No serà més aviat que… tota l’estona…? Bé, avancem.

En obrir el llibre ens trobem davant de la creació, a partir del no-res, d’un univers sencer i delimitat. El seu artífex, que ja pot ser un déu, un demiurg, o un “sastre” (substitut masculí de les Parques gregues?) dóna forma, vida i destí, tot cosint, als seus escenaris i als seus personatges, com ara a l’etern estudiant, begut i fracassat, el policia fatxenda i gras o la minyona, ignorada per un i perseguida per l’altre. La configuració d’aquest món no és gens fàcil; de cop i volta el “sastre” s’equivoca amb el tall, o escup sobre les peces de roba, o decideix estalviar tant en material com en precisió perquè ja està massa cansat de la seva feina. La il·lusió de la primera vegada, la il·lusió de la joventut, li queden molt lluny. Però no ell no es responsabilitza del futur dels seus personatges, ni de l’estudiant ni del policia ni de la minyona, igual que a ningú no li importa la qualitat de la seva feina. En el gest mecanitzat de creació no hi ha lloc per a les lamentacions.

A partir d’un cert punt, la narradora, que es separa del sastre per parlar-nos-en com si fos un personatge més, al nivell de les seves creacions de tela, s’adona que res del que ha explicat fins ara escapa a una certa ambigüitat, o pitjor encara, a un cert aire incontrolable, impetuós, imprevisible. Entre les teles dels vestits i els cartrons del decorat es colen revòlvers, guants de boxa, navalles i ganivets que no apareixen a les factures del sastre. Dins de la narració, sembla dir-nos, es colen forces que ni tan sols el narrador, o el sastre, poden controlar.

Així, en aquest món ben delimitat, tan petit i tant comprensible, amb el qual ens identifiquem ràpidament, comencen a passar-hi coses inexplicables. Desapareixen fortunes senceres; s’ensorren edificis sencers. I del no-res, que és el mateix que dir “de ben lluny”, arriben unes quantes persones, i encara més persones, i encara més, que omplen un espai i demanen uns favors, per caritat!, que ningú no els pot (o els vol?) donar. La tragèdia del sastre, i la de la narradora, consisteix en no haver pogut preveure, o gestionar, els seus recursos. Semblen dir-nos (i és una tesi que filòsofs com Karl Popper van defensar fins a l’últim moment), que en aquest món no hi ha res, o res humanament concebible, que duri per sempre. Ni tan sols, és clar, la sensació d’aïllament, de irresponsabilitat, de falsa tranquil·litat que uns atemptats a París ens han arrabassat a nosaltres fa molt poc.

El “defecte” és, a la novel·la, la diferència, allò que ens ve a trencar un ordre que crèiem sagrat. És, també, la condició de possibilitat (el buit) dels nostres valors culturals i socials. El “defecte” són els punts en què la nostra mirada desdenyosa es torna en contra nostre. El “defecte” és, per últim, el moment en què tots i cadascun de nosaltres fracassem davant de l’altre. La crítica és per tant lingüística com social, és contra el capitalisme i contra el conformisme, és personal i col·lectiva com només les grans obres ho poden ser. Gràcies a Tulli he entès allò que una professora de la universitat ens repetia sempre: “les fronteres són poroses”.

Al desenllaç, que suposa una mena de coda i parla d’una Amèrica imaginària (l’Andorra de Frisch, l’Amèrica somiada pels sonàmbuls de Hermann Broch) no hi hem de trobar cap consolació ni cap tranquil·litat. Més aviat al contrari, se’ns deixa sols amb allò que hem vist, se’ns deixa sols amb allò que som, a partir d’una imatge, a partir d’un canvi de registre, que ens interpel·la amb gran cruesa. Parlar de racisme, d’immigració, de “refugiats”, de política, seria treure-li part de l’efecte profundament radical, i profundament personal i quotidià, que la novel·la pot tenir en nosaltres.

És aquest efecte revulsiu el que Laura Huerga, l’editora de Raig Verd, vol aconseguir amb els seus llibres i el seu projecte editorial. Però per molt que m’hagin agradat, i convençut, les novel·les de Peter Handke o de Kevin Barry, per posar dos exemples recents, crec que El defecte de Magdalena Tulli, juntament amb La fi de l’home roig de l’Aleksiévitx, és un punt i a part formidable en un catàleg formidable. L’experimentació formal, la valentia i el caràcter transformador poques vegades m’han tocat tant de prop. I allò que celebro és que l’excel·lència i el símbol per antonomàsia d’aquest 2015, a Raig Verd, i per a un humil servidor, tinguin nom i rostre de dona.

 
_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • el-darrer-ale-de-lanima-pep-toni-bauca

    Secrets que cremen

      Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar Són incomptables les temptatives dutes a terme per autors i estudiosos al llarg de la història per tal d’aconseguir desxifrar el secret d’una...
  • los-amores-equivocados-cristina-peri-rossi

    Estimar mai és un error

      Nur Costa. Barcelona / @nurcosta Cristina Peri Rossi és escriptora d’Uruguai exiliada a Espanya l’any 1972, després de la dictadura militar fruit del cop d’Estat del mateix any. Dos...
  • farandula-marta-sanz

    El gran teatre de la humanitat

      Nur Costa. Barcelona / @nurcosta L’autora madrilenya Marta Sanz, que ja ha rebut una sèrie de premis importants entre els quals destaquen el Ojo crítico de la narrativa (2001)...
  • Jeongmoon Choi. 'Drawing in Space', 2015.
    ART

    La contemporaneïtat i l’univers de Ramon Llull

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal Ramon Llull és un dels pensadors més profunds de tots els temps i una de les ments més brillants de la cultura europea,...