Andreu Martín: “Ara m’arrisco més que abans perquè escric els llibres que no sé escriure”

L’autor torna amb ‘La violència justa’ i rep el Premi Gaziel per les seves memòries 'Ara per ara, tot va bé'

La ploma infatigable d’Andreu Martín torna a carregar-se de tinta negra per denunciar allò que hom no pot –o no vol- mirar. Amb La violència justa (RBA La Magrana) ens aboca a una realitat dolorosa que estem farts de veure a cop de titular. Però a Martín, que es defineix com un “cronista del desastre”, no li és suficient ser un simple observador. Com a bon mestre del gènere, depassa el sensacionalisme impactant de la sang i el fetge per mostrar-nos les vergonyes ètiques de la nostra societat. Amb una habilitat que li és natural, ens abraona a la desfeta: el mal és el mal, i aquells que anem pel bon camí podem donar un pas en fals en qualsevol moment, perdre la nostra honradesa. L’Alexis Rodon és un poli bo, el millor. Però l’han apartat del cos dels Mossos d’Esquadra per haver agredit un detingut. La Teresa Olivella, per la seva banda, creu que la justícia terrenal no ha estat prou justa amb ella, i busca en Rodon algú que n’administri la dosi exacta.

 

Laura de Andrés Creus. Barcelona / @deandrescreus

Com definiria els dos protagonistes de La violència justa?

L’Alexis Rodón i la Teresa Olivella són dos personatges que decideixen traspassar una línia vermella, aquella que separa la gent honrada de la que se salta la llei, a un nivell o un altre. Dos móns completament diferents però que conviuen. Són actituds completament diferents davant de la vida. Ells són dos personatges que estan en el cantó de les persones honrades, però que un dia decideixen traspassar aquesta línia vermella, cadascú a la seva manera. La novel·la intenta explicar quines en són les conseqüències.

Un salt que, segons siguin les circumstàncies, molts podríem arribar a fer. 

És una temptació immediata i constant. Però he volgut justificar-ho. Com a policia, l’Alexis Rodon és molt honrat. De la mateixa manera que ho és l’Enric Mayoral, un altre dels personatges de la novel·la, tot i que aquest ha vist masses pel·lícules del Clint Eastwood. Aquest personatges neixen en funció d’una tesi prèvia: com n’és de difícil fer la feina de policia.

Al llibre es parla de violència de gènere, de crim organitzat, de brutalitat policial… Les pàgines dels diaris deuen ser una font constat i inacabable, sobretot en els darrers anys.

És una font d’inspiració i et dóna la feina feta. Però, després del que han explicat els diaris, què més pot explicar un novel·lista? El que dóna sentit a la feina de novel·lista és precisament aquesta tesi prèvia, aquest discurs. És a dir, agafem la notícia concreta del diari i la convertim en paradigma. I, a partir d’aquest paradigma, reflexiono sobre com és de difícil la feina de policia.

D’aquells qui ostenten el monopoli de la violència…

Als policies els paguem nosaltres, els ciutadans honrats, perquè portin una pistola, que és per fer mal; una porra, que és per fer mal; unes manilles, que no són per fer res de bo. I amb aquestes tres eines, símbols de la violència, exerceixen la violència de manera justa, ni més ni menys, per garantir que no hi hagi violència al nostre voltant. Aquesta és una paradoxa difícil d’administrar i, per tant, la seva és una feina molt difícil. Només que es passin una mica de la ratlla, o que no hi arribin, nosaltres en sortirem perdent.

La Teresa critica que hem externalitzat la violència, que ens hem desempallegat de les nostres responsabilitats…

Algú ha de vetllar per nosaltres. Els dolents d’aquesta novel·la són molt dolents perquè el lector prengui consciència de què vol dir ser dolent.

Es tracta del cas d’un segrestador de nens.

Em vaig basar en el cas real d’un segrestador de nens a Alemanya, a partir del qual s’han elaborat moltes tesis de criminalística i s’han plantejat autèntics problemes d’ètica. Fins i tot el parlament alemany va plantejar-se l’aprovació de la tortura!

Quina responsabilitat tenen els responsables polítics i els mitjans de comunicació davant dels casos de presumpta brutalitat policial que han ocorregut en els darrers temps a casa nostra?

Tot parteix de la dificultat d’aplicar protocols en moments determinats. Culpo més a una premsa apriorística i a una oficina de premsa que no administra bé les notícies, o a uns polítics que no saben donar la cara en un moment determinat, que no pas a l’actuació policial. La policia ha d’usar la violència. Un delinqüent amb una pistola a la mà no dubtarà a disparar. I el policia ha de dubtar molt. No té res a veure amb un poli de les pel·lis americanes. Aquí, un policia amb una pistola a la mà mai no dispararà, perquè ho perdrà tot.

Inclús, a vegades, depenent de qui hi ha de guàrdia al jutjat, com reflecteix aquesta novel·la.

Són decisions humanes. La justícia l’administren els humans. Són humans, i s’equivoquen, i tenen apriorismes. Amb La violència justa no pretenia donar solucions, sinó explicar que tot és molt complicat. Que no podem jutjar de pressa i corrents, perquè hi tenen a veure molts factors.

Un poli ha de ser sobretot bona persona, diu en algun moment de la història.

Cal pensar que el 80% de les actuacions policials són actuacions d’assistència social. Un policia és una persona, perquè així que passi res actuarà automàticament per ajudar el dèbil. I, per a mi, això és ser molt bona persona. No només es posarà de part del dèbil, sinó que ho farà visceralment. Com deia Agustí Vehí, autor de novel·la negra i policia de Figueres, dedicar-se això és veure la vida des de primera fila de platea i tenir el dret i el deure d’intervenir.

Tríades xineses, blanqueig de capitals, crim organitzat. En les seves tres darreres novel·les situa una Barcelona també cosmopolita pel que fa el crim.

És que això existeix! De la mateixa manera que ens estem adonant que les grans fortunes i els bancs dominen el món de la política, hem de saber que unes bandes organitzades criminals molt poderoses guanyen grans quantitats de diners i perjudiquen la vida de les persones.

La gent no n’és conscient o no vol ser-ne?

Molta gent no és conscient d’aquesta convivència entre el món criminal i el món honrat. Els que més alerta estan a aquestes relacions són els lectors de novel·la negra. Molts em diuen que els explico coses que no sabien. No és que no sàpiguen que hi ha màfies xineses, per exemple; però potser no n’eren conscients de la dimensió, de com es mouen, què fan exactament.

En aquests darrers títols trobem molt d’anàlisi sociològic, de feinada periodística.

Tot i que les barreres van ser moltes. A Societat Negra, per exemple, em negaven una vegada i una altra que a Barcelona no teníem tríades. Si a Londres, a Berlín, hi ha policia antitríades, com no n’hem de tenir nosaltres, que tenim vint-i-tres quilòmetres del port de Barcelona que són propietat dels xinesos!

A La violència justa encara un dels temes més tabú, més execrable: la prostitució infantil.

I el discurs que utilitzo per a treure’l a la llum és l’economia de mercat, que està tan de moda. Hi ha clients, hi ha oferta. I això serà així, a l’ombra o a la descarada.

Alhora que es publicava aquest llibre rebia el Premi Gaziel de Biografies i Memòries amb Ara com ara, tot va bé. Què l’ha impulsat a escriure la seva trajectòria?

En les reunions que fem amb els amics de la infància -Miquel Farreres, dibuixant d’El Periódico; Jaume Casas-, regna una mica de  pessimisme. Quan el món en què vius no t’agrada, i saps que no tens ni forces ni temps per canviar-lo, et comences a sentir vell. Et converteixes en un cronista del desastre.

Hem perdut molt.

Encara pitjor. Hem perdut després d’haver guanyat. Vaig créixer en dictadura, era tot fastigós. I ho vam arreglar! I, ara, ho hem tornat a perdre tot.

Quan va començar, als anys 70, va viure el boom de la novel·la negra. Després d’un llarg període en què va tornar a ser menystinguda, tornem a viure un altre procés d’eclosió…

L’època de Juan Madrid, Vázquez Montalbán, Jorge Martínez Reverte, Julián Ibáñez… allò sí va ser un autèntic boom! I a més, de manera molt il·lustrativa: va fer boom, va petar i va caure en picat. Aleshores va ser una cosa reactiva de la transició. Regnava una novel·la merament estructural heretada dels francesos que només es fixava en les formes, no en las històries. Només cal llegir el Yo maté a Kennedy, del Vázquez Montalbán. De sobte, es reacciona contra això i la cultura decideix explicar històries coherents, amb plantejament, nus i desenllaç, a la manera com s’explicaven històries. Però allò s’esvaeix. A França, mentre es feien aquestes històries estructurals, també hi havia el polar. El polar sempre estava a les biblioteques, com a novel·la de moda o no, perquè el pol·licíac ha d’estar sempre, igual que altres gèneres.

Entenc.

Ara el que ha esdevingut no és un boom, al meu entendre. La novel·la policíaca s’ha anat instaurant en les nostres biblioteques com un producte cultural que hi havia de ser. Descobrim a Henning Mankell, però després ve el Millenium, i comencem a descobrir més nòrdics, però també el Màrkaris, Khadra, Camilleri… Sóc de l’opinió que la literatura negra ha vingut per quedar-se.

El seu cas és el d’un autèntic resistent.

M’he mantingut inclús quan no estava ben vist fer novel·la negra. En aquell període vaig saber obrir-me a la novel·la juvenil, històrica… sense deixar mai de banda la novel·la negra.

Un resistent al que li ha tocat descriure la catàstrofe, a l’estil Màrkaris.

Després de Cabaret Pompeya, que va ser el clímax, he fet les tres novel·les que jo no sabia escriure. Sóc conscient que hi ha un tipus de llibre que sí sé fer. Però altres no els sé escriure, perquè sé que no són el llibre de sempre. Aquests tres llibres formen una línia de llibres que per mi han estat un risc. Ara m’arrisco més que abans perquè escric els llibres que no sé escriure.

Els lectors l’hi han agraït que assumeixi aquests riscos?

Em sento millor tractat pels lectors des del Cabaret Pompeya.

Per quins autors apostaries?

Fa de mal dir. Em semblen formidables les obres de Carlos Zanón i Lluís Llort, i la de l’Alexis Ravelo (de qui prenc el nom per al protagonista).

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negra / ThrillerPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES