Roger Guasch: “El Liceu és ara un teatre més accessible, equitatiu i públic”

El Director General del Liceu fa balanç de la seva gestió i dels futurs objectius del teatre
Fotografia de Paco Amate cedida pel Liceu

Roger Guasch (Barcelona, 1966) és el Director General del Liceu, càrrec que ocupa des d’octubre de 2013. En aquests més de dos anys ha hagut d’assumir els reptes de fer viable i sostenible el gran teatre de Les Rambles, afectat llavors per un deute de gairebé 17 milions d’euros, fer-lo més accessible i reforçar la marca del Liceu a Europa. En els darrers mesos, ha hagut d’afrontar les queixes dels abonats, alguns dels quals han manifestat el seu descontent per les noves tarifes, i les dels acomodadors (treballadors externs), que han dut a terme diverses vagues per una millora de les seves condicions. El fitxatge de Christina Scheppelmann com a directora artística i els canvis en el cor i l’orquestra suposen una aposta per oferir una programació de més qualitat. La temporada 2015/2016 ha arrencat amb dos èxits importants, el Benvenuto Cellini de Berlioz amb versió de Terry Gilliam, i Lucia di Lammermoor de Donizzeti amb l’estrena mundial de Juan Diego Flórez en el rol d’Edgardo.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Després d’una mica més de dos anys al capdavant del Liceu, quins són els seus objectius per als propers anys?

Tenim tres estratègies molt clares. Una és la qualitat artística, un factor que no podem perdre mai de vista perquè volem ser el pol d’atracció de l’òpera del sud d’Europa. Una altra és la sostenibilitat econòmica, perquè encara que volem oferir qualitat, també hem de ser eficients, això vol dir pensar com ens organitzem, què podem oferir o com treballem amb el mecenatge. El tercer vector és el nostre fonament social, és a dir tenim una tasca de fomentar la cultura en el seu ventall més ampli, fer de la cultura un ascensor social. La cultura ens pot portar a una societat més equitativa i solidària, per tant hem d’apostar per ella. El Liceu o és social o no serà. A partir d’aquí construïm una política de públics molt diversa per arribar al màxim nombre de persones.

Parlant de qualitat, quin lloc ocupa el Liceu en el circuit els grans teatres d’òpera d’Europa actualment?

El Liceu torna a ser un dels teatres més importants a nivell europeu i prova d’això és que Benvenuto Cellini, una producció conjunta entre l’English National Opera de Londres, l’Òpera de Roma i l’Òpera Nacional d’Amsterdam, ha passat per Barcelona. Hem estat dos anys fent una tasca de recuperació de la nostra marca; hem inclòs en el nostre equip noms com Christina Scheppelmann, que és un pal de paller des del punt de vista artístic i que és reconeguda mundialment; hem fet una renovació de la nostra orquestra, que està donant els seus fruits; i hem creat un cor que és dels primers d’Europa. Ara podem afrontar projectes més ambiciosos i col·laborar amb grans teatres com París, Amsterdam, Milà, Munich o Berlín perquè tenim sostenibilitat econòmica. No només per això, sinó també perquè ve gent de tota Europa a veure’ns, com ha passat amb l’estrena mundial de Juan Diego Flórez en el rol d’Edgardo a Lucia di Lammermoor.

O sigui que el Liceu està a dalt…

Si em preguntes on està al Liceu en una escala d’1 a 20, direm que estem entre l’1 i el 10, encara ens queda feina per fer. No tenim res a envejar de Milà ni París, cada teatre té les seves característiques, però és obvi que no som el Covent Garden [Royal Opera House] de Londres, que és un gran líder del qual intentem aprendre tot el que podem.

Els projectes de Christina Scheppelmann topen amb el pressupost del Liceu?

El Liceu, com qualsevol empresa, té un pressupost i una estratègia. El director artístic sempre s’ha d’ajustar a aquest pressupost i a la línea del teatre. Per exemple, si tens un teatre wagnerià, no pots programar set òperes de Verdi. Econòmicament, hi ha un límit, perquè hem de ser sostenibles i perquè nosaltres només tenim un 45% d’aportació pública del nostre pressupost. A Alemanya, Àustria o Bèlgica l’aportació pública supera el 90% i en alguns casos arriba gairebé al 100%. Tant Christina Scheppelmann com jo hem de treballar amb aquest mapa. Hem de saber programar en funció de les vendes i això implica fer una feina d’equip amb tots els altres departaments del Liceu.

I conèixer bé el públic del Liceu…

Exacte, hem de saber quin és el nostre públic, com arribarem a ells o si tindran diners per venir durant tota la temporada. Per exemple, si volem dirigir-nos als joves, és millor no fer-ho en època de matrícules universitàries o escolars. Tot això s’ha de posar sobre la taula, perquè els temps han canviat, ara el director artístic no pot programar sense tenir en compte tots aquests factors. La gestió de la cultura no pot ser deficitària. El Liceu vol ser líder en innovació al sud d’Europa, però després s’han de pagar les factures.

Però almenys el Liceu ha sortit de l’UCI?

Hem fet una feina espectacular entre tots els membres de la casa reestructurant el Liceu, però encara hem de cuidar-nos de manera intensiva, perquè hem d’afrontar els pagaments als bancs, posar en el compte de resultats la paga extra que hem de començar a pagar a partir del 2018, a més de nous acords que hem arribat amb els treballadors. El Liceu té sanejat el compte de resultats, estem en break even, però tenim unes necessitats econòmiques d’uns quatre milions d’euros de promig. Ens veurem obligats a renegociar amb els bancs i amb les administracions públiques perquè aportin el que, per estatuts, els hi tocaria aportar.

En els darrers mesos ha coincidit les protestes dels abonats per l’augment de tarifes i les dels acomodadors per les seves condicions laborals. No és un escenari massa complicat per defensar la projecció social del Liceu?

Hem abaixat el preu de 894 butaques i hem apujat el de 492, això vol dir que hi ha més gent que s’ha vist beneficiada que no pas afectada. També s’ha de tenir en compte que els abonats abans tenien vuit òperes i ara tenen onze, amb la diferència de què poden deixar dues. Si deixen aquestes dues, més els descomptes per fidelització, el preu acaba sent més o menys el mateix que el que tenien abans amb vuit òperes. Nosaltres teníem una limitació econòmica i hem hagut de fer un esforç, com l’han fet els treballadors, els bancs i les administracions. Necessàriament els abonats també havien de fer aquest esforç, especialment perquè alguns potser no pagaven el que havien de pagar per la seva butaca. Ara el teatre és més públic que abans.

Expliqui-m’ho.

Pel mateix preu hi havia butaques que eren molt millors unes que altres i això no era just pels abonats que tenien les pitjors. No podíem abaixar el preu d’aquestes, així que hem hagut d’apujar les que eren millors. Jo mateix sóc un afectat, jo sóc abonat i tenia dues butaques a l’amfiteatre i ara he hagut de passar al següent pis. Hem fet més equitatiu el teatre, més públic. Si en els darrers anys s’hagués gestionat el Liceu des de la política de què la cultura no pot ser deficitària, potser s’hauria anat ajustant tot això poc a poc i no s’hauria arribat al dèficit que vam tenir. No es va fer per molt motius que vénien de fora, no era un problema de direcció. Si nosaltres no haguéssim aplicat aquesta política, ara enlloc de demanar quatre milions d’euros, hauríem de demanar més. I no demanant més diners i, per tant, que es puguin dedicar els impostos a educació, sanitat o al tercer sector ens fa més públics. Entenc que hi hagi individualitats que protestin, però globalment tenim un teatre més equitatiu i públic.

Llavors significa que amb aquestes noves tarifes, tant d’abonats com d’entrades puntuals, el Liceu és més accessible?

Molt més accessible. Hem pogut fer descomptes a famílies, perquè almenys un cop l’any puguin venir a veure una òpera a 25 euros per cap. Els estudiants menors de 29 anys poden seure a qualsevol part del teatre per 30 euros. Cert que Milà ho ha fet a 20 euros, però és que Milà no té només un 45% de subvenció pública. Tenim entrades d’última hora molt bé de preu. Cedim a Apropa Cultura 2.600 entrades de platea o amfiteatre a un preu mig de 100 euros que deixem d’ingressar. El preu d’algunes butaques ha pujat, sí, però són les més centrals. Tenim un teatre molt més assequible. La resta són interessos particulars que, en el fons, estaven privatitzant el teatre.

Com?

Molts fan el discurs de què això és un teatre públic perquè volen defensar els seus interessos particulars. Potser el teatre hauria de ser gratis, però no tenim diners perquè sigui gratis. Seria bo entregar una factura amb cada compra perquè cada espectador sabés quan costaria realment cada entrada si no fos per l’aportació de l’administració pública. La gent s’ha d’adonar que si paga 200 euros per tres òperes i aquestes òperes tenen a 400 persones treballant en directe, alguna cosa grinyola. L’òpera és una suma de moltes arts i, per tant, hi treballa molta gent. I per si algú ho posa en dubte, les subvencions que rep el Liceu estan molt ben invertides. Rebem 19 milions d’euros de subvenció i tornem més del 50% en impostos. De cada lloc de treball fix, en creem tres més d’addicionals. Això vol dir una creació d’uns mil llocs de treball addicionals. Segons un estudi de la Cambra de Comerç al desembre de 2013, creàvem un producte interior brut a Barcelona de 128 milions d’euros. És cert que això que generem en un any és gairebé el mateix que genera el circuit de Montmeló en una setmana, però som el teatre que aporta un 10% de públic a la ciutat. Estem invertint bé els diners públics.

El Liceu guanya cada any uns mil abonats però també en perd mil. Això vol dir que les estratègies de fidelització no funcionen?

Aquestes dades són certes, però cal tenir en compte que veníem d’una època en què es va passar de 25.000 abonaments a 15.500 i ara ja estem en més de 16.000, per tant, no només hem parat la baixada, sinó que ara la diferència és positiva. Amb tots aquests canvis de tarifes que alguns utilitzaven per anunciar el gran desgavell o l’apocalipsi, hem tingut les mateixes baixes que la temporada anterior. La gent, per tant, ha entès aquests canvis i no ha fet el soroll, respectable i lícit, que sí han fet els que es consideraven afectats.

El Liceu bloqueja les butaques més econòmiques per assegurar-se vendre les butaques més cares?

Quan vam fer el Don Pasquale, vam tenir un problema logístic significatiu i els cossos de seguretat ens van aconsellar reduir l’aforament i vam haver de tancar les plantes altes. Això va generar algunes queixes. Jo també em podria queixar de la gent que compra l’entrada de 9 euros i després intenta baixar a platea. Si el teatre està buit i es poden canviar, no em queixo, millor per a ells, ho veuran millor. Però bloquejar les butaques per garantir vendes d’altres localitats no ho hem fet mai. Ara bé, haig de dir que això ho fan a Amsterdam i a París, modulen el preu de l’entrada i això arribarà a la nostra cultura. Amb els avions passa, quan més t’apropes a la data de sortida del vol, més car és el bitllet.

Entenc…

Som transparents: per exemple, hem tingut canvis amb l’Otello, però que ningú es pensi que fem aquests canvis perquè ens surten més econòmics, sinó perquè no tenim tots els cantants del món esperant-nos i hem de reaccionar. Hem de pensar en positiu i celebrar, per exemple, que amb algunes òperes estarem als cinemes. Signarem amb cantants que ja consideren el Liceu com un dels primers teatres d’Europa i que ens truquen per venir. Això és una bona feina del Liceu durant dos anys, en la qual han col·laborat bancs, administracions, col·lectius i abonats.

Abans parlava del ingressos que genera el Liceu a Barcelona. Considera que amb la nova alcaldessa Ada Colau, l’ajuntament li ha donat l’esquena al Liceu? Ho pregunto, sobretot, per la renúncia del consistori a tenir una llotja reservada.

Quan la gent no té tota la informació pot prendre decisions que són incorrectes. Existeix el tòpic d’associar el Liceu a elitisme, quan aquí la gent també ve en texans. El Liceu és una institució que neix de la societat, d’acord que amb el suport de l’empresariat, però no neix del poder. Som una institució que crea mil llocs de treball, que genera el PIB que genera, que és una referència de la Barcelona cultural, que és admirada per molts directors d’escenes i cantants… Això és el més important. Mica en mica, quan vegin tot el projecte social que estem fent, que trepitgem territori, que col·laborem al barri amb els Casal dels Infants o amb el Pare Manel, s’adonaran que el Liceu és una peça fonamental. Nosaltres podem agafar el telèfon i parlar directament amb el director del Covent Garden i ell parla amb el Primer Ministre, té un networking bestial. Posem Barcelona al món. I Barcelona és una ciutat feta per a la gent. Aquí vénen investigadors, activistes, empresaris, turistes… El Liceu forma part d’aquesta Barcelona. Hem de trencar moltes estructures mentals que no aporten res. Crec que és bo que l’Ajuntament hi participi i estic segur que poc a poc tot això s’anirà posant al seu lloc.

Creu que els catalans en general i els barcelonins en particular senten realment el Liceu com un teatre que els hi pertany?

El Liceu és de la gent. Uns en fan ús i altres el senten seu. És molt maco quan algú entra per primer cop al Liceu i el primer que fa és fotografiar-se a l’escala. Vol immortalitzar la seva estada al Liceu. Quan la gent va al Liceu, ho comparteix a la feina, per exemple. Un no diu sempre als companys que va al cinema, però sí que ho fa quan va al Liceu. Hi ha un glamour especial. Tracten el Liceu de forma diferent. La crisi ens ha fet mal a tots, però hem de reforçar aquest sentiment de pertinença i és el que estem fent en el territori amb el programa Liceu a la Fresca. Hem de portar el Liceu a tot el territori català, perquè forma part del nostre projecte social.

La gent jove és ara més receptiva a l’òpera que abans?

Del Benvenuto Cellini vam vendre unes 12.000 entrades, gairebé la meitat de les quals eren d’abonament. Les altres 6.000 les hem hagut de sortir a vendre i d’aquestes, un 54% van anar a parar a persones de menys de 35 anys. Ens poden criticar que hem banalitzat l’òpera de Berlioz, però ningú ens podrà criticar que hem portat més de 3.000 persones de menys de 35 anys, alguns dels quals han trepitjat el Liceu per primera vegada.

Categories
ClàssicaDirectiusESCENAMÚSICAPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES