Paola Lo Cascio: “Jordi Pujol va ser un bon President fins que va obtenir la majoria absoluta”

La historiadora va analitzar l'etapa de Pujol com a President en el llibre 'Nacionalisme i autogovern'
Fotografia de Manel Haro

Paola Lo Cascio (Roma, 1975) és Doctora en Història. Els seus camps de recerca són la història dels partits i de les cultures i institucions polítiques. Actualment és professora associada al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. El 2008 va publicar el llibre Nacionalisme i autogovern: Catalunya, 1980-2003 (Editorial Afers), que analitzava l’experiència política de Catalunya en la llarga etapa de govern nacionalista de Jordi Pujol.

 

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Els suposats casos de corrupció en els quals està implicat Jordi Pujol poden esborrar la seva tasca durant vint-i-tres anys coma a President de la Generalitat?

Primer hem de tenir en compte que encara no sabem fins on arriba aquesta corrupció. I segon, que per molt que algú hagi volgut capitalitzar en la seva persona tota una era política, ser el símbol d’un país, això no vol dir que tots els avenços d’aquesta època entrin dintre de l’etiqueta del pujolisme. Per exemple, molta gent identifica la llei de normalització lingüística com la gran política del pujolisme i això és fals. En realitat, la llei de normalització lingüística es fa el 1983 i parteix de l’esquerra catalana, concretament del PSUC. Dit això, si es confirmés tot el tema de la contractació d’obres públiques, ens hauríem de preguntar si aquell hospital que es va construir es va fer perquè s’havia de fer o perquè algú havia de menjar d’això. Llavors sí, s’haurien de rellegir una sèrie de coses…

Entenc…

El que sí ha entrat en crisi d’una forma dramàtica és la cosmovisió pujolista. Una de les gràcies del pujolisme era que podies reivindicar moltes coses, però sempre en un marc on tothom podia reivindicar alguna cosa en comú. Ara, amb el procés per la independència, hi ha diverses cosmovisions sobre Catalunya que s’han extremat. Per això, un partit com Ciutadans guanya suports, perquè representa aquells que defensen que Catalunya és una altra cosa.

Convergència, i Artur Mas en particular, estan pagant les conseqüències de no haver condemnat les irregularitats dels Pujol?

No hi ha cap mena de dubte de què per part de Convergència hi hauria d’haver hagut una resposta més contundent. De moment, hem de respectar la presumpció d’innocència, per tant el problema no és no haver condemnat amb més vehemència la corrupció, sinó no haver-se oposat a determinades actituds. Sembla que, com a mínim, els Pujol van evadir impostos, i això en el cas d’un representat públic és molt greu, perquè demostra que no confia en les institucions que representa.

Actituds que han sorprès a molts, suposo que els Pujol han sabut ser discrets…

És molt sorprenent que tot això li hagi passat a un personatge com Jordi Pujol, perquè ell sempre ha estat molt preocupat per quin serà el llegat que deixarà. L’única explicació racional que trobo és que ha tingut molt poc sentit de les institucions, ha confós molt un afer privat amb els afers públics. És simptomàtic que quan Pasqual Maragall va guanyar la presidència de la Generalitat, Marta Ferrusola digués que sentia com si l’haguessin fet fora de casa. Això demostra una manera d’entendre les institucions.

El pujolisme era més aviat ferrusolisme?

No. Hi ha un substrat de cosmovisió de què es Catalunya que en part és ferrusolisme. Ara bé, Jordi Pujol tenia una mirada molt més ampla del poder que el que tenia la seva dona. Ell era conscient que Catalunya eren moltes coses més.

La caiguda del pujolisme és una conseqüència del procés independentista?

Que a Espanya el nivell de la magistratura i la seva autonomia siguin baixos no ho descobrim ara. Ara bé, jo tampoc crec gaire en les unicausalitats. Segur que hi ha voluntat de tocar el crostó, però tot això també s’inscriu en un escenari més ample de descoberta de tota una sèrie de trames de corrupció a tot l’Estat. Tan demolidor és l’escorcoll que fan a la seu de Convergència com el que fan a la casa de Rodrigo Rato. Sí és cert, però, que la caiguda del pujolisme forma part de la caiguda d’una cosmovisió de Catalunya i els seus mites.

Convergència es va presentar a les eleccions generals com a Democràcia i Llibertat per passar pàgina?

Per comprar temps, més aviat. Dintre del partit hi ha diverses sensibilitats, hi ha qui prefereix tirar més cap a l’esquerra i hi ha qui s’ha format políticament fent oposició al tripartit i que per tant són més durs. Convergència necessita aquest temps per decidir com posa en marxa la refundació que sembla que anuncien.

Jordi Pujol passarà a la història o la història l’esborrarà?

Passarà a la història. Ara està sortint molta informació demolidora contra ell, però el temps permetrà fer un balanç de la seva figura.

Llavors, Jordi Pujol ha estat un bon president de la Generalitat?

Aquesta és una pregunta més delicada. Com a historiadora no et puc respondre, perquè ens referim a circumstàncies molt recents. Però si m’ho preguntes com a ciutadana, et diré que si es confirma la corrupció, no. Jordi Pujol va ser un bon president fins que va consolidar la majoria absoluta. Mentre no tenia aquesta majoria absoluta, era capaç de sintetitzar impulsos diversos i fins i tot posar-se al capdavant de batalles que no eren la seva. Però quan l’aconsegueix, posa en marxa polítiques molt qüestionables i cada cop més conservadores.

Els pactes bidireccionals que hi van haver entre Jordi Pujol i el PP fan que ara estiguem pagant les conseqüències d’haver cedit massa terreny cap al govern de l’Estat?

Si agafem la història del catalanisme veurem que hi ha hagut èpoques en les quals el catalanisme majoritari s’ha implicat molt més en el govern de l’Estat, per exemple donant ministres a Madrid. Això Pujol no ho va voler fer mai, per exemple. Segurament va considerar que el preu, a nivell electoral, de comprometre’s amb Madrid era massa alt. Diguem que més aviat hem cedit poc terreny.

I ara Catalunya vol cedir encara més terreny…

L’actual desafecció de Catalunya cap allò que representa Madrid prové de diversos fets. Evidentment la crisi hi té molt a veure, però no és només això. De fet, comença molt abans, i un moment clau és la guerra d’Iraq, que fa que la societat catalana trenqui encara més amb la cultura de la dreta espanyola. És llavors quan arriba el primer gran èxit del segle XXI d’Esquerra Republicana, perquè molta gent va votar-los com a reacció més extrema a les polítiques del PP.  També cal recordar la importància dels vots de Catalunya per fer president Zapatero, els catalans van fer-li confiança i després hi ha hagut una desil·lusió amb la crisi econòmica. Després tenim la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut. Són molts ingredients que entren en joc.

I la solució és la independència?

S’ha de tenir en compte que dintre del catalanisme sempre hi ha hagut moltes sensibilitats: opcions independentistes, federalistes… Ara sembla que el procés ha reduït aquesta pluralitat, però tot i així no tots els votants sobiranistes pensen de la mateixa manera. En aquests moments vivim un esperit de rebel·lió que veurem si en els propers mesos es manté o baixa, sobretot tenint en compte la formació dels governs de Catalunya i Espanya.

Categories
EscriptorsLLIBRESPERSONATGESPolítica
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Innocència criminal

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Amb Tres dies i una vida (Bromera/Salamandra) arriba el Pierre Lemaitre més reflexiu. Després d’arrossegar-nos a un ritme vertiginós en thrillers trepidants com Irene, Alex, Rosy & John i Camille,...
  • Signatures de Sant Jordi 2017

    Ja tenim aquí el recull de signatures de Sant Jordi. De moment, adjuntem les que ens han arribat. A mesura que s’apropi el 23 d’abril, les anirem actualitzant (amb...
  • Un nen prodigi

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fer parlar als infants és ja tot un recurs narratiu amb una llarga tradició. Aquest recurs pot presentar moltes variants, des d’una visió...
  • Història, memòria i identitat

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal “Coneixia la història, ignorava la veritat”. Amb aquesta citació de Carlos Fuentes encapçala Kirmen Uribe la seva darrera novel·la, publicada en català per...