El Liceu allunya Verdi del seu ‘Otello’

El teatre de les Rambles torna a punxar, aquesta vegada amb una versió de l'òpera de Verdi en què res va funcionar

 

Albert Mena. Barcelona 

Amb l’excusa de justificar els diners públics invertits en un teatre d’òpera, aquest decideix realitzar una posada en escena de temàtica social. “Més compromís! Més implicació política!”. Forçat per la ingerència del Teatre, el director d’escena decideix realitzar una proposta anodina que busca remetre de manera gratuïta a la meta-teatralitat (sense presentar res semblant a una excusa que justifiqui el salt meta-lingüístic), i que tampoc ofereix cap mostra d’interès en captivar l’espectador. El resultat final mostra Otello i la seva tropa atrapats en un búnquer ple de refugiats de guerra, mentre el món extern és vist mitjançant imatges de guerra emeses per diversos televisors.

Les condicions de la clausura, en comptes de generar situacions d’estrès i violència als habitants del búnquer, provoquen el seu desinterès envers tot. Segons la direcció d’escena d’Andreas Kriegenburg és igual el que passi allà dins: tots es poden apuntar amb pistoles, tallar-se amb ganivets, emborratxar-se i perdre el control, reunir-se per a aixecar encenedors com si presenciéssim un concert de rock. No importen ni la violència, ni l’amor, ni els abusos, ni tan sols morir: la realitat ha deixat d’existir. Els personatges que corren per l’escenari són cínics, éssers sense ganes d’involucrar-se en res. Avorreixen per la seva manca d’ànima, falta d’objectius. No reaccionen als estímuls, ni se sap ben bé què fan a cada moment. La gent es mou per l’escenari perquè sembla que ho digui el llibret: “Verdi és un pesat amb el que hem de treballar, nosaltres només volem fer temàtica social”. I, paradoxalment, d’aquesta temàtica tampoc se’n preocupen gaire, perquè en òpera només a través de la peça preexistent es pot generar un espectacle compromès amb les circumstàncies polítiques contemporànies que l’envolten. I no és el cas, ni de bon tros.

La relació entre la posada en escena i l’Otello de Verdi és pràcticament inexistent. Però el vincle entre l’òpera i els cantants que la van interpretar també va destacar per la seva absència. José Cura és, a dia d’avui, un tenor de veu hiperbòlica. No se sap ben bé quina nota canta, però no per desafinació; el seu vibratto obert i desmesurat és qui fa desaparèixer la música de la seva veu, qui substitueix la línia melòdica per un crit àton de timbre desgastat. Una tècnica deficient podria ser la responsable d’aquesta pèrdua prematura de qualitat. Tampoc mostrava interès en seguir l’estil de cant verdià: la seva veu corria per la partitura com qui no sap llegir-la, amb amaneraments que distorsionaven qualsevol ocasió de transmetre emocions mitjançant la música. Verdi intentava sortejar els obstacles que li presentava Cura, però la genialitat del compositor va enfrontar-se amb un enemic formidable.

El Jago de Marco Vratogna vénia d’algun lloc ocult dins del cantant. La seva veu no corria mai pel teatre, i la seva interpretació no semblava dirigida pas al públic. Era una veu de tints heideggerians, que mai es revela a l’espectador. La seva lectura del personatge era superficial, anodina. A mesura que avançava la funció desapareixia el seu cant inflexible, expirat, que pot funcionar en segons quines ocasions com a recurs estilístic, però que per a ell funcionava com a peu de tamboret que ja hagués hagut de caure anys enrere. En qualsevol cas, un cop desapareixia el cant expirat feia acte de presència un cant horitzontal, que desconeixia els termes matís i interpretació.

La Desdemona d’Ermonela Jaho mostrava un timbre descentrat, però amb prou consistència tècnica com per a poder cantar en piano i realitzar messe di voce. La seva interpretació del personatge era, però, afectada, desconeixedora també de les inflexions del cant típicament verdià. Una interpretació correcta, però poc més. El cor del Gran Teatre del Liceu es va mostrar entregat, però semblava desconcertat per culpa de la direcció escènica. L’orquestra del coliseu barceloní a mans de Philippe Auguin va sonar opaca, amb una interpretació que no trobava cap sintonia amb allò que es produïa dalt de l’escenari. També va ser notòria la seva potència en decibels, que sovint esclafava sense misericòrdia la veu dels cantants. Així doncs, un altre Verdi insuficient al Liceu. Esperem que el Simon Boccanegra del proper mes d’abril faci més justícia a la música del compositor italià.

__________

Otello / Òpera de Giuseppe Verdi / Gran Teatre del Liceu (5 de desembre del 2015) / Orquestra i Cor del Gran Teatre del liceu / Director musical: Philippe Auguin / Direcció d’escena: Andreas Kriegenburg / Direcció del cor: Conxita Garcia / www.liceubarcelona.cat

Categories
CLÀSSICAESCENAÒpera
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES