Desposseïts i exclosos

‘Els desposseïts’ reflecteix la vida en un poble de l’Hongria profunda durant els anys 60-70
elsdesposseitsdef

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Quan tenim la sort de poder viure en un indret on, de moment, existeix un cert grau de seguretat i confort ni que sigui amb alguns riscos, les tragèdies col·lectives que no ens toquen de prop ens arriben a través dels filtres dels mitjans de comunicació. Les guerres semblen tancar-se en algun moment, de forma teòrica i convencional, però les seves dramàtiques conseqüències no s’acaben d’esborrar mai del tot. Els desposseïts (Periscopi, amb traducció de Jordi Giné) reflecteix la vida en un poble de l’Hongria profunda durant els últims anys seixanta i principis dels setanta, quan ja per molts indrets d’Europa s’estenia una certa modernitat de la qual, en el paisatge rural de la novel·la, només en podem percebre algunes engrunes. Ja hi ha alguna televisió, existeixen els retoladors escolars, maquinària agrícola. Pel que fa a la resta dels personatges es mouen en mig d’una misèria sense sortida que es podria situar en diferents èpoques i contextos. I les cicatrius del passat recent o llunyà encara són evidents, malgrat els silencis.

El narrador dels fets que s’expliquen és un nen, un d’aquests nens envellits que no poden tenir infantesa, com tampoc semblen haver-ne tingut els seus pares o els seus avis. La violència és estructural, els pares i mares, sobretot els pares, apallissen les criatures de forma brutal, sovint sense cap motiu seriós, ho han vist fer sempre i és una manera de descarregar la seva ràbia. L’Europa de després de la Segona Guerra Mundial presenta encara moltes ferides obertes,  moltes de les quals vénen de més enrere. La família del protagonista se sent diferent, marginada i al llarg del llibre n’anirem esbrinant els motius. Al mateix temps no és capaç de trobar cap sortida o potser no n’hi ha cap. En un poble on tothom és pobre hi trobem diferents graus d’exclusió, hi ha un jueu que ho ha perdut tot i que ha aconseguit tornar dels camps d’extermini en els quals ha desaparegut la resta de la família. I també hi ha els gitanos, escarnits i maltractats. La utilització de la diferència per tal de marginar dóna seguretat a la gent, per pobre i miserable que sigui.

Els avis del nen han patit tota mena de situacions violentes, hi han participat i, a més, han sofert exilis, expulsions, desarrelaments. Les fronteres van i vénen segons  es mou la història. El comunisme no passa de ser una paraula més, un privilegi molt relatiu per als qui són del partit. Els homes, entre els quals el pare del nen, beuen un dia sí i un altre també, la taverna els embruteix encara més. L’escola és així mateix una mena d’amenaça, allà es reflecteixen totes les misèries de la comunitat. El llibre és ple de pudors, de vòmits, d’excrements, de fàstics reprimits. Els animals domèstics participen de la mateixa violència, se’ls mata pel consum però també se’ls tortura i ells mateixos es rabegen contra els més febles.

El fred és un altre element a tenir en compte, un fred constant, aclaparador.  Es menja poc i malament. Hi ha molts silencis, de moltes coses del passat no se’n parla i així sembla que no existeixin. La religió hi és present com a defensa i element diferenciador però no pas com a consol. Un element simbòlic present a tot el llibre és la referència als nombres primers, diferents dels altres perquè no es poden dividir, reflecteixen la solitud de cadascun dels personatges.

La història està amarada de barbàrie, una barbàrie que sembla normal i que no pot ser d’una altra manera. Hi ha molt poques espurnes de tendresa en aquesta narració magnífica, impressionant, que et deixa amb el cor encongit i que no es pot oblidar amb facilitat després d’acabar el llibre. Intuïm que tot podria ser, potser, d’una altra manera però que no és fàcil defugir un destí  personal  condicionat per tantes coses. Els personatges d’aquesta família no són uns absoluts ignorants ni uns ximples, no sabem si en algun moment van tenir unes altres perspectives de futur però la manca d’esperança els ha acabat derrotant tot i que, a la seva manera barroera, de vegades entenem que fins i tot s’estimen, com s’evidencia quan perden el fill petitó la mort del qual, paradoxalment, fa que tot es calmi una mica. De fet, aquesta comunitat aspra i incòmoda tan sols sembla reaccionar de forma humana i una mica pietosa davant de la mort.

Els fets no se’ns expliquen de forma cronològica, hi ha salts cap al passat que ens van aclarint moltes coses,  de forma subtil, mai del tot ni a fons.  Sovint resulta molt més inquietant tot allò que no se’ns narra però que s’evoca a través d’insinuacions, de frases breus, d’aquest sentiment de por que el protagonista no pot defugir malgrat que ho desitjaria.  Sempre hi ha inquietud, basarda, mai no es pot estar segur de les reaccions imprevisibles dels adults. I això que en algun moment puntual, breu, hi va haver a la llar alguna espurna de felicitat, un miratge. En el fons la llar perfecta és aquesta que el protagonista evoca, una casa sense persones, sense discussions, sense pudors, sense pors ni floritura, rates ni brutícia, un dibuix idealitzat.

Els desposseïts és un llibre extraordinari,  la primera i darrera novel·la d’un escriptor encara poc conegut, Szilárd Borbély (1963-2014), poeta, assagista, qui malgrat haver assolit un reconeixement important en el món acadèmic i intel·lectual es va suïcidar probablement a causa d’una depressió que arrossegava des de la infantesa. Borbély va centrar el seu interès literari en els temes de la memòria, el dol, els records i els traumes, temes, tots ells, que es poden trobar en aquesta novel·la.  L’autor evoca en aquest llibre situacions i personatges que devia conèixer de prop i a fons. També era mig jueu, els seus pares van morir de forma violenta, a causa d’un robatori. Encara en sabem poques coses i desconeixem la seva poesia, que va obtenir molt bona acollida al seu país.

Aquesta és una novel·la que et fa plànyer no poder-la  llegir en la llengua original en la qual ha estat escrita, intuïm que malgrat la molt bona traducció que podem percebre i l’esforç que s’ha fet per donar realisme a un llenguatge oral amarat d’un cert primitivisme ens perdem matisos i referències. Cal remarcar que fa anys, quan s’intentava reflectir la parla rural en alguna traducció, s’utilitzaven més aviat formes dialectals pròpies de les comarques gironines i en l’actualitat sembla que les preferències es decanten més aviat vers les variants del sud català i de les terres ebrenques.  Res no és gratuït ni casual, ben mirat, però aquest seria tot un altre tema. El llibre compta amb un excel·lent pròleg escrit per Jordi Nopca, amb referents literaris però també cinematogràfics lligats al context geogràfic de la narració.

La història dels països de l’est d’Europa ens és encara poc coneguda, aquells territoris han patit des de fa segles i per totes bandes. El teló d’acer comunista, sovint fins i tot mitificat per alguns ideòlegs, ens amagava realitats que tot just ara comencem a esbrinar. Malgrat tot aquesta narració té molts elements universals i l’ambient rural, opressiu, m’ha evocat novel·les molt interessants de la nostra postguerra, algunes de les quals oblidades avui, o fins i tot els primers títols de Sebastià Juan Arbó, quan en aquells anys de finals del primer quart del segle XX ens va mostrar la realitat, aleshores dramàtica, d’una pagesia catalana aïllada i miserable, marginal, molt allunyada de les ànsies de modernitat barcelonines que el noucentisme potenciava. Pel que fa a les empremtes del passat en la vida quotidiana, la nostra guerra civil i, abans, les carlistes, també van propiciar desplaçaments de població i exclusions internes.

La crueltat que traspua aquesta història és literària i humana al mateix temps i tot i que la narració la faci, en teoria, una criatura, és ben bé una veu literària adulta aquella que ha aconseguit donar-li forma i coherència. Els desposseïts és una novel·la esplèndida i trasbalsadora, té molts nivells de lectura i s’intueix que es consolidarà com un veritable clàssic que caldrà rellegir més endavant a fons. Per desgràcia no comptarem ja amb nous títols d’aquest autor extraordinari, perdut de forma prematura i tràgica.

 
_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES