Nick Cave està maleït

Sexto Piso publica 'Canción de la bolsa para el mareo', llibre que recull l'univers del cantant australià

NikeCave.3Albert Mena. Barcelona

Un espai on cultivar un grup de coses dispar i inversemblant. Un racó al·lucinat, desbordant, ple d’elements mal digerits, que genera coexistència però no unitat. No hi ha res que ens recordi el perquè d’aquesta amalgama: tan sols una boca (o mà) que ha expulsat el que veiem, i que també especifica en quin ordre s’ha produït tot. Aquesta verbositat existencial és pràcticament inseparable dels textos de Nick Cave des dels seus inicis com a lletrista; ja a From Her to Eternity, àlbum de 1984, hi trobem desvaris de malson. A la cançó Cabin Fever se’ns presenta un capità de vaixell afectat de claustrofòbia post-desengany amorós, sempre atrapat però constantment navegant, degradat lentament per aquest etern divagar, sense port on arribar i sense esperança de salvació. El propi concepte de “cabin”, cabina, ens tanca en un espai reduït, limitat i limitant, com també ho fa Well of Misery, pou de la misèria, que Cave construeix amb la companyia incessant del patiment amorós. En tot From Her to Eternity la lírica s’enfosqueix encara més a partir de l’acompanyament musical, turmentat, ple de ràbia i incomprensió. Un univers deformat per energia fora de control, que posa de relleu la dependència de la humanitat respecte els seus instints més bàsics, aquells que, si queden insatisfets, converteixen els nostres impulsos en instints de botxí.

Però no tot és abisme i foscor a la carrera de Cave, o com a mínim no de la mateixa manera. Tot i que la ironia, el desengany i l’acidesa sempre es fan presents d’una manera o altra, l’energia de Cave es desplega en molts més àmbits que el de la tortura que s’infligeix algú a si mateix. En un doble àlbum vint anys posterior, Abbatoir Blues/The Lyre of Orpheus, hi trobem el cantant pletòric, convertit en epicentre d’un entusiasme maníac. A There she goes, my beautiful world ens indueix a celebrar la vida, a no rendir-nos malgrat que ens podem trobar en situacions límit, a lluitar pel que volem. La raó d’aquesta actitud? Que Cave veu arribar una “ella”, quelcom femení, que pot ser tan una droga com una dona, una idea com una passió, però que sempre indueix a canviar el món. A Breathless parla d’un amor intens, que un cop desaparegut no deixa respirar. En ambdós casos, i en d’altres cançons, la positivitat irònica queda lluny del dolor imperant al disc de 1984. El que tenen en comú, doncs, és l’excés d’energia que es transforma dins Cave, ja sigui en dolor o en alegria.

Però a Canción de la bolsa para el mareo, el llibre que ha publicat Sexto Piso, aquesta força atropelladora no canvia ni evoluciona: l’energia es vertebra com a consecució de diferents formes, paral·lela a la progressió del text, però no és capaç de definir el nucli que organitza les idees; tal i com si la bossa pel mareig fos poc més que un contenidor de muses gregues i llatines, dracs en decadència, paracetamol abans d’un concert, la Union Flag americana, un gran assortiment de referències pop i molta música. El llibre és una pinyata, i a cada pàgina que obres ja saps que sempre trobaràs el mateix, tot i que caigui d’una manera o altra. El relat és el d’un tour musical que es converteix en reality show, amb grans dosis de poesia, però que oblida què és el que vol explicar del que és real, i que mostra una lírica de brotxa gorda. La traducció al castellà de Mariano Peyrou (i la manca del text original) tampoc ajuden a penetrar dins la potinga laberíntica de Cave, ja que freqüentment es perd el (presumpte) to musical del text, i ens acaba arrossegant a la mala narrativa postmoderna, en comptes de fer-ho al treball d’un artista consolidat.

Afortunadament per a tots, Sexto Piso ha editat aquest volum amb elegància, i hi incorpora les bosses del mareig sobre les que Cave va apuntar i escriure les idees que li permetrien crear el text. Això ens possibilita anar més enllà de la traducció, comparant idees que l’artista tindria en un primer moment, i que després modificaria, mantindria o eliminaria. En qualsevol cas, intentar entendre el perquè de les referències de l’artista australià queda només a mà del seu cercle més proper, dels seus fans més destacats i dels seus devoradors, a qui recomanaríem el llibre. A la resta, proposaríem intentar treure l’entrellat comprant, a més, la versió anglesa del volum.

Categories
LLIBRESLlibres sobre músicaMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • La filla petita de Freud

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco Fresas silvestres para Miss Freud (Berenice), d’Elisabet Riera, és un d’aquells llibres difícils de classificar. És una biografia però no del tot i tampoc...
  • Calatrava no va actuar sol

      Román Fernández. Barcelona La pertinença d’identificar o no l’arquitectura com art és un debat sense fi en el si de la professió. Si bé és indubtable que comparteix...
  • Poca vida però molt llibre

      Salvador Rich. Barcelona Aquesta és la història de quatre amics al llarg dels any. Es coneixen a la universitat i els seguim al llarg de tres dècades més....
  • Postals del vell Japó

      Antoni Garcés. Barcelona A través de la col·lecció “Maestros de la literatura japonesa”, Satori Ediciones ens apropa obres no tan conegudes dels grans autors nipons com Soseki o...