La Barcelona maçònica i cabalística d’Ildefons Cerdà

F. Xavier Hernàndez publica 'La Barcelona de Cerdà. La càbala i la construcció de l'Eixample', amb il·lustracions de Mar H. Pongiluppi
la Barcelona de Cerdà. La càbala i la construcció de l’Eixample

 

Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal

En el mateix format que 1714. El setge de Barcelona i Born 1714. Memòria de Barcelona, l’historiador F. Xavier Hernàndez Cardona i l’artista i il·lustradora Mar H. Pongiluppi acaben de publicar La Barcelona de Cerdà. La càbala i la construcció de l’Eixample (Angle Editorial). El projecte té el seu origen en l’interès de F. Xavier Hernàndez Cardona per la figura d’Ildefons Cerdà, gran urbanista i humanista, personalitat profundament compromesa amb el país i amb un projecte autènticament revolucionari que ha situat Barcelona com a model urbanístic arreu: “Cerdà, al capdavall contemporani de Darwin, va ser capaç de dissenyar un model urbanístic evolucionista, capaç d’adaptar-se als més diversos canvis i escenaris que pogués presentar el futur”. Si Barcelona va ser dissenyada com una ciutat funcional, no és producte de la casualitat, ens diu, sinó “el producte d’un ambiciós projecte humanista, fonamentat en l’experiència de civilització del país, que tenia per objectiu la llibertat i la prosperitat de Catalunya”.

Segons l’autor, la historiografia catalana del segle XIX és pobra. La primera hipòtesi que planteja en La Barcelona de Cerdà és que, donat que la burgesia catalana, més enllà del guany immediat, no posseïa un projecte polític, ni un partit ni uns objectius de país, van ser sectors de la maçoneria catalana els qui van bastir un projecte transversal i holístic amb la idea de la llibertat i el progrés. En aquest projecte van ser figures rellevants com Pascual Madoz, Víctor Balaguer, Joan Prim, Josep Xifré, Josep Fontseré, Francesc Pi i Margall o Narcís Monturiol entre d’altres. Aquest maçons tenien en el punt de mira la construcció d’una nova capital per a un nou país, d’una Barcelona que fos el motor de la nova Catalunya. La tasca, aquests prohoms la van dur a terme en les escletxes dels períodes revolucionaris del segle XIX (1854, 1868 i 1873), és a dir durant el bienni progressista, la Revolució de Setembre i la Primera República, fonamentalment. Pascual Madoz, com a governador civil de Barcelona, va fer possible el 1853 l’enderrocament de les muralles i, des de Madrid, dictà instruccions per encomanar l’aixecament del mapa topogràfic del pla de Barcelona a Ildefons Cerdà, que treballava paral·lelament en idear un projecte d’eixample de la ciutat. Amb la restauració borbònica els projectes maçònics a favor de Catalunya quedaren en via morta, però el pla de Cerdà per a l’eixample barceloní va seguir endavant, encara que molt matisat i modificat per l’especulació respecte les línies inicials projectades.

Quant a la segona hipòtesi, remarca que els maçons, i Cerdà -enginyer i humanista- entre ells, estaven a l’avantguarda de la lluita per la llibertat i la democràcia, i que es nodrien de diverses tradicions on la influència de les religions i filosofies orientals hi era molt present. Per tant, en aquest treball es planteja la interessant hipòtesi que “el traçat de l’Eixample respon a diverses lògiques, entre les quals la influència de la càbala, i que per plantejar la seva proposta urbana, Cerdà va prendre com a referència l’arbre sefiròtic” (que tanta importància, recordem-ho, té en l’obra de Salvador Espriu). Cerdà va integrar en el seu projecte urbanístic la dimensió simbòlica cabalística, els principals camins romans de l’antiga ciutat, les aportacions dels enginyers del segle XVIII i hi va sumar, a més a més, el discurs de criteris higienistes, igualitaris i de justícia social més avançats de la seva època, en un projecte que es pot considerar absolutament revolucionari.

És interessantíssim comprovar com en La Barcelona de Cerdà hi apareixen tan esplèndidament sintetitzades i il·lustrades totes dues hipòtesis. D’una banda, totes aquestes etapes històriques, socials i culturals del país, així com les referències a les personalitats de la Catalunya i la Barcelona del XIX que les projectaren i intentaren fer-les possibles fins a la fi d’aquest somni liberal i del dissortat fracàs de la revolució de la Primera República de 1873. Per l’altra, resulta una experiència espectacular contemplar sobre la quadrícula de Cerdà projectats els sefirots o Arbres de la Vida, que són segurament la representació simbòlica més significativa del pensament cabalístic, i veure com el traçat de les vies i els seus punts neuràlgics hi coincideixen encara en el que en resta en la ciutat actual, malgrat les desviacions del pla original projectat per Cerdà aproximadament el 1855.

Això és possible gràcies al fruit del treball de síntesi historiogràfica, exposat amb tanta claredat i didactisme alhora que rigor, de  F. Xavier Hernàndez Cardona i del magnífic treball de l’artista i il·lustradora Mar H. Pongiluppi, autora de la part gràfica i visual que arrodoneix l’especial singularitat del llibre i li aporta un enorme atractiu. Cal remarcar la seva tasca de recerca gràfica i la creativitat que permet que les seves il·lustracions s’adeqüin harmònicament a l’estil del les imatges i dels documents decimonònics. Un llibre espectacular, en suma, un autèntic regal recomanable per a tota mena de lectors, des dels més joves fins als més grans, per als curiosos en general, per als interessats en la història del país, i imprescindible per als enamorats de la ciutat de Barcelona i de l’Eixample.

Categories
HistòriaLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES