Grimes està cansada de ser l’outsider… o no?

'Art angels' és el nou disc de la cantant canadenca, que ofereix un resultat irregular

 

Ignasi Mena. Barcelona / @ignasimena

Quan, aquest 2015, ha sortit publicat Art angels, l’últim àlbum de la canadenca Grimes (nom artístic de Claire Boucher), el llançament ha vingut envoltat d’una polèmica només apta per a fans o entesos: la musa de l’indie es va atrevir a escriure i interpretar una cançó pensada originalment ni més ni menys que per a Rihanna. Els seus seguidors, que situaven a Boucher a les antípodes de la cantant de Barbados, la van acusar d’haver-se venut al pop de masses, i la prestigiosa revista musical Pitchfork va encapçalar aquesta “crema de bruixes” comercial en què l’únic propòsit era castigar l’experimentalisme d’una noia potser cansada i avorrida de fer el paper d’outsider.

Fer menció d’aquest tema abans de parlar del disc no és un caprici; la primera cançó del disc, California, respon directament als comentaris de Pitchfork i suposa tota una declaració d’intencions: “California”, canta Grimes, “quan t’avorreixis de mi, em tornaràs a deixar a prestatgeria”. I afegeix, cridant, a la tornada: “només t’agrado quan estic trista”. Aquesta relació ambivalent dels seguidors envers la cantant, i de l’artista envers els fans, és un tema recurrent en l’obra d’altres cantants com Lady Gaga, Britney Spears o la mare de totes les estrelles del pop, Madonna, però gràcies a unes lletres més torturades de l’habitual en aquest gènere Grimes consegueix destacar-se del grup.

De fet, en algun moment durant la creació d’aquest disc, la cantant va rebutjar força material perquè li semblava massa “depriment”. Es va adonar que volia ampliar temàtica i forma del seu repertori i la manera que li va semblar més atractiva va ser la del pop de masses; les harmonies sense lletra, juntament amb les imatges simbòliques i potser massa fosques dels seus projectes anteriors, serien substituïdes per cançons comprensibles i ritmes més ràpids i provocadors.

Un resultat d’aquest esforç conscient per guanyar riquesa i profunditat en les seves composicions el podem trobar al senzill de presentació del disc, Flesh without blood, una cançó pop de dalt a baix que remet tant a Garbage com a Avril Lavigne. Altres composicions, com les frenètiques Kill V. Main i Venus Fly, destaquen pel seu ritme accelerat i prometen ser bombes quan la cantant les interpreti en directe. És aquest canvi de registre, o, diríem, a aquesta ampliació de temes i formes, allò que alguns dels seus seguidors no volien acceptar. A l’hora de la veritat, el resultat final és tan irregular com el de qualsevol dels seus discs anteriors, de manera que el “canvi substancial” no ha suposat ni una millora ni un empitjorament de la qualitat del seu material.

Sí que és cert que la producció (la forma) és més rica i variada, i Grimes ha sabut treure molt de profit a la seva experiència com a programadora per a crear atmosferes i tons molt suggerents per a cadascuna de les cançons; però a nivell compositiu sembla que no ha sabut desenvolupar per igual totes les seves idees, allargant innecessàriament Easily o Pin i no explotant tot el potencial de Life in the vivid dream, una preciositat que acaba per passar desapercebuda.

REALiTi, la primera cançó que vam conèixer del disc, suposa el millor resum de què podria haver estat Art Angels: una estructura força convencional, una melodia molt ben trobada i un missatge (“Cada matí he d’escalar muntanyes, hi dedico tot el meu temps, quan em llevo és el que veig, benvinguda a la realitat” i “Dóna’m una senyal, dóna’m una senyal”) que tant fa referència al mite de Sísif segons Camus com a la vida interior de molts adolescents del nostre país.

Llàstima que el contingut no estigui al nivell de la forma en tots els casos. Sincerament, em sembla que al disc només hi ha tres o quatre cançons “acabades” i, d’aquestes, em semblen imprescindibles només la meitat. Però les idees i la imaginació bombollegen a cada segon, i és aquí, i en la seva tristor, on Grimes brilla com a artista.

 
_____________

Si t’interessa aquest disc, et poden interessar aquests altres:

Categories
DiscosMÚSICA
Sense comentaris

Deixa una resposta


ALTRES ARTICLES

  • Un ballo in maschera Giuseppe Verdi música òpera liceu

    Massa cara per tan poca ‘maschera’

      Antoni Garcés. Barcelona Després de les representacions de Il Viaggio a Reims de Rossini del passat mes de setembre, el Liceu va inaugurar la temporada per quart any...
  • Il viaggio a Reims Gioachino Rossini / Gran Teatre del Liceu / Director d’escena: Emilio Sagi / Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre Liceu / Director musical: Giacomo Sagripanti / Intèrprets: Irina Lungu, Maite Beaumont, Sabina Puértolas, Ruth Iniesta, Taylor Stayton, Lawrence Brownlee, Roberto Tagliavini, Pietro Spagnoli, Carlos Chausson i Manel Esteve,

    Un viatge low cost al Liceu

      Antoni Garcés. Barcelona La temporada 2017/18 del Gran Teatre del Liceu s’inicia amb set representacions de Il viaggio a Reims, dramma giocoso en un acte de Gioachino Rossini,...
  • Xavier Ribalta Josep Piera Cants i encants Ramon Andreu música

    Xavier Ribalta canta Josep Piera

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco La història de la cançó catalana és plena de llums, ombres i oblits. D’aquells anys seixanta i setanta en resten alguns noms molt...
  • Homenatge al musical amb accent femení

      Maria Nunes. Barcelona / @mnunesal El cantant Arnau Tordera dóna la mà als millors compositors de totes les èpoques del teatre cantat per parlar dels diversos matisos de...