Escriure el temps

Cafè Central publica 'Poema a la durada', de Peter Handke, amb traducció de Marta Pera Cucurell
Poema a la durada Peter Handke cafe central

 

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Sovint els lectors estam massa avesats a acceptar qualsevol forma literària per parlar d’un tema qualsevol. N’hi ha que prefereixen les històries bones, d’altres un estil inconfusible i lluminós, uns altres esperen una conjunció de les dues coses. I això és, precisament, el que ens proposa el Poema a la durada de Peter Handke (Griffen, Àustria, 1942), que, després de la seva publicació en alemany, Cafè Central afegeix a la llista de clàssics traduïts al català de la seva col·lecció.

Es tracta, en efecte, d’un llibre-poema, un poema llarg que aborda ni més ni menys que el sentit, el significat, l’arrel, la conseqüència i, sobretot, l’experiència de la durada. I és un poema i no un altre tipus de text perquè el poeta, guanyador del premi Georg Büchner al 1976, un dels més prestigiosos de la literatura alemanya, considera que és la forma més adequada per a fer-ho:

 

“Fa temps que vull escriure sobre la durada,

no un assaig, ni una escena, ni una història:

la durada reclama un poema.

Em vull preguntar amb un poema,

recordar amb un poema,

afirmar i preservar amb un poema

què és la durada.”

 

Amb paraules planeres i imatges aptes per a quasi tots els lectors, però amb una força remarcable, Handke reflexiona entorn d’una experiència efímera i aparentment impossible de plasmar com és la “durada, la meva calma. / Durada, el meu lloc de repòs”. Però no és una durada que es trobi en la passivitat. No s’assoleix al lloc habitual, “tancat a casa”, ni “a les taules reservades per a la tertúlia”. La durada s’ha de perseguir: “Però no n’hi ha prou d’estar tancat a casa: / he de sortir a trobar la durada. / Sortir a trobar el que estimo / o anar-ho a cercar / m’insufla alè / d’una manera més forta i duradora que una cursa de fons”. És un concepte viu i íntim, que pot ésser experimentat de qualsevol manera i a qualsevol lloc, sovint més enllà de la pròpia voluntat i tot: “També l’he experimentada com a viatger, / somiador, escoltant les converses dels altres, / com a jugador, espectador, / en un estadi, en una església, / en molts lavabos públics”.

Però s’equivoca aquell que pensa que, per a Handke, la durada és just una qüestió temporal, espacial o relativa a una situació: “El poema de la durada és un poema d’amor”, l’amor que s’han professat totes aquelles persones que estimen i que no ha acabat en aquest mateix acte, sinó que ha transcendit i habita no només l’ara, sinó l’abans i el després, i, lluny de pertànyer a una individualitat egoista i potser fins i tot gelosa, genera un cert sentiment de col·lectivitat. “La durada no és una experiència col·lectiva. No constitueix un poble”, però experimentant-la, hom sap que no està tot sol.

I és, justament, això el que ens proposa aquest poema llarg de Handke: llegir sobre la durada mentre l’estam experimentant. El poeta, mitjançant un domini de la poesia proper a l’alquímia o a les més sofisticades substàncies estupefaents, impregna l’ésser del lector entre les boires de la seva idea, del seu discurs, i l’embolcalla en una abraçada de la que hom no vol escapar. Per això, es pot dir que el Poema a la durada és una bella mostra de com una obra, per molt —i ho és molt!— poètica que sigui i per molt pes que doni a les qüestions més, pot ésser una conjunció perfecta entre el que es diu i com això és dit, el que es llegeix i el que se sent pell endins. Una fita que només han aconseguit altres grans obres de la literatura universal, com les Fulles d’herba de Whitman —mai no deixarem de felicitar Jaume C. Pons Alorda per aquesta gran tasca—, que exalten l’esperit mentre glossen l’exaltació, o Les ones de Woolf, un perfecte anar i venir de pensaments i de personatges que malden per sorgir a la superfície com l’escuma blanca a la riba.

Mereix, també, una menció especial, la traducció de Marta Pera, ja que no ens trobem, sembla, davant una obra senzilla de traduir. Es tracta, sens dubte, d’un poema llarg i carregat de sentit, i, mentre el llegeix, el lector té la sensació que molt poques coses han quedat pel camí. El resultat: la perfecta materialització d’übersetzen l’expressió alemanya per a traduir, que significa, si fa o no fa, passar per sobre, com creuar un riu carregat de feixos de llenya i que la major part d’aquests segueixin vius a l’altra costat.

Al final del text, que convida, certament, a recomençar, a llegir aquest Poema en bucle, Handke sentencia: “Embranzides poc fiables de la durada / que no ateneu sol·licituds / ni us feu pregar: / ara esteu nuades / al poema”. I això és, certament, el que ha aconseguit. Amb la important peculiaritat que, pel camí, també el lector ha quedat nuat al poema, i ha experimentat la durada com potser no ho havia fet mai abans. Com una càpsula de temps infinit.

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
LLIBRESPoesia
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES