David Lagercrantz: “Hauria lamentat tota la vida renunciar a continuar la saga Millenium”

L'autor suec reprèn la saga que va començar Stieg Larsson i confirma dues entregues més
David Lagercrantz publica 'El que no et mata et fa més fort' / Fotografia de Laura De Andrés

 

Laura de Andrés Creus. Barcelona / @deandrescreus

La presentació d’El que no et mata et fa més fort, el quart volum de la famosa sèrie “Millennium”, ens deixa algunes obvietats que el seu anunci a so de bombo i platerets ja ens feia presagiar. La primera de totes, i la més evident, que qui busqui un nou Stieg Larsson a l’ús, no el trobarà. El propi Lagercrantz ho té clar, això se li ha de reconèixer, no enganya ningú: “un hauria de preocupar-se si es pensa de debò que escriure amb l’estil Stieg Larsson és senzill”. Per quina raó s’hi ha tirat de cap, doncs?, poden pensar alguns. “Quan em van proposar escriure’n la quarta part, no em vaig poder negar. Si hi renunciava, em lamentaria tota la vida”, confessa. Amb tota la carn a la graella, Lagercrantz treballa en el cinquè lliurament de la sèrie protagonitzada per la hacker Lisbeth Salander i el periodista Mikael Blomkvist, i ja té signat el contracte per al sisè volum.

Aquesta nova entrega arriba vuit anys després de la publicació de La reina al palau dels corrents d’aire, el tercer i darrer lliurament de la saga amb autoria de Larsson. Lagercrantz hereta uns personatges alhora coneguts, venerats i complexos: “Quan heretes els personatges, com en aquest cas, cal que te’ls aprenguis i que donis un pas endavant”. I amb aquesta peça al teler, Lagercrantz es llença a un univers molt propi i singular que, de vegades, sembla que li va una mica ample. Però, davant del repte, l’autor ordeix una trama en què se sent còmode, i s’endú en Blomkvist i la Salander al seu terreny: “Larsson era el mestre de les històries complexes;  jo a més havia d’afegir-hi quelcom meu, quelcom nou”.

D’aquesta manera situa la parella protagonista, separada des de fa mesos, en un escenari completament nou. D’una banda, la Lisbeth ha participat en un atac hacker molt complex sense necessitat aparent de fer-ho, i assumint riscos que evitaria en una situació normal. Per l’altra, Blomkvist viu hores baixes: els detractors diuen que el seu paper en el periodisme és aigua passada. Per acabar-ho d’adobar, la revista Millennium –on hi treballa- ha canviat de mans, i el nou propietari creu més en els resultats que no pas en la qualitat del producte. Sobtadament, de matinada, el periodista rep la trucada del professor Frans Balder, una eminència en la investigació de la intel·ligència artificial. Vol parlar amb ell, diu posseir informació vital sobre els serveis secrets dels EUA. L’esquer perfecte per a un periodista de raça en plena crisi. Més rodó i irresistible encara si en Balder assegura que la font d’aquesta informació és una jove hacker que s’assembla molt i molt a la Lisbeth Salander.

La quarta part de “Millennium” -o la primera de l’era Lagercrantz- va de hackers, espionatge industrial i tràfic il·legal d’informació reservada. Pot resultar molt  atractiva si el lector està avesat a la temàtica. Però la jugada no és tan perfecta per a molts d’altres que se senten allunyats d’aquest món. Sobretot al primer terç de la novel·la, dues-centes primeres pàgines on la intel·ligència artificial pren un paper rellevant i la seva digestió, per a no iniciats, es fa a voltes reiterativa i feixuga i a voltes ensopida. Com sempre, però, això va a gustos. Si que una es pregunta què hauria pensat Larsson del moment en què vivim en aquest àmbit, en plena era Snowden. I també -per què no?- intentar esbrinar quina fotografia acurada faria de la situació actual del seu país, on com recorda Lagercrantz un partit xenòfob ha obtingut una gran quota de vots i poder.

I, enmig d’ordinadors i intel·ligències artificials, l’August, un petit protagonista amb autisme al voltant del qual gira tota la trama: “Vaig reprendre una història que havia seguit fa anys com a periodista sobre autisme i savants. Vaig crear així el personatge de l’August, un nen autista de vuit anys amb una memòria fotogràfica, com la de la Lisbeth. Què passaria si aquest nen fos testimoni d’un assassinat i la Lisbeth Salander fos l’única que el pogués salvar?”

Per ser honestos, el personatge de l’August, i la inclusió de nous descobriments de la vida de la Lisbeth, poden ser un dels atractius d’El que no et mata et fa més fort (Destino en castellà i Columna en català). També ho és el coneixement del panorama periodístic i la crítica ferotge a les decisions empresarials que es prenen en les direccions dels holdings dels grans grups mediàtics arreu. Ara bé, en contrapartida, la novel·la triga molts capítols a agafar el ritme que requereix, es perd sovint en reiteracions i explicacions feixugues, i crea una trama de secundaris massa definits sobre el paper, personatges amb tots els ets i els uts que no et duen enlloc (sincerament, el lector no necessita saber la vida del taxista si no és imprescindible tenir-ne coneixement).

Què trobem a faltar de Larsson? De ben segur, la tercera dimensió que donava als personatges i a les històries. Tot i que no se li pot negar el ritme vertiginós de la història, quan superes la primera part, falta aquella fórmula màgica que ens feia passar hores i hores llegint sense parar, enganxats a la trama i als seus personatges. Què afegeix Lagercrantz? La seva pròpia dimensió, sense recança: “Alguns poden pensar que ho he fet per diners, però, sincerament, ja els havia fet amb la biografia de Zlatan Ibrahimovic -‘Sóc Zlatan’, un autèntic bestseller a Suècia-. Vaig dir que sí perquè creia que podia aportar la meva passió, i perquè m’interessen profundament els personatges brillants que lluiten contra tot, personatges que pensen diferent i que per aquesta raó fan que la societat se senti amenaçada”. Per fer encara mes gran el mite, Lagercrantz redacta la seva obra en un ordinador sense connexió a Internet per evitar possibles filtracions i pirateria. Faríem bé de tancar la trilogia Larsson i enfrentar-nos a noves aventures que comparteixen ballarins, però que dansen amb una música nova.

Categories
EscriptorsLLIBRESNovel·la negraPERSONATGES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • Corazón que ríe corazón que llora Maryse Condé

    Un present en discòrdia a la recerca dels propis orígens

      Sheila Franch. Barcelona / @franch_sheila Maryse Condé (Pointe-à-Pitre, 1937) ens introdueix així en el seu relat autobiogràfic impregnat d’empremtes que l’han marcat profundament: “M’agrada pensar que el meu primer...
  • Moonglow Michael Chabon

    Memòria i ficció

      Marta Planes. Lleida / @martaplanes Eclipsat per noms més mediàtics com Jonathan Franzen o David Foster Wallace, Michael Chabon és un dels narradors nord-americans amb una imaginació més...
  • el monjo del mont koya izumi kyoka

    El bosc fantàstic de Kyōka

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Segurament aquesta no és la primera vegada que dedico unes paraules en aquesta pàgina a parlar de la magnífica feina que està fent...
  • john updike la granja

    Una mare castradora

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Feia temps que tenia pendent llegir alguna novel·la de John Updike, tècnicament un dels grans autors estatunidencs del segle XX, que juntament amb...