Val més morir de beure que morir de set

Edicions de 1984 publica 'La germandat del raïm', de John Fante, on narra la relació complicada entre un pare i un fill
la hermandad de la uva john fante

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

Les obres sobre el concepte de la família són potser ja un clàssic de la literatura universal. Coneixem casos de mares coratge, que estiren el carro de tota la prole per tal de mantenir amb prou feines els fills, i hem llegit mites com el Faust o el més nostrat Comte Arnau que, lluny de qualsevol compromís, decideixen fugir i vendre la seva ànima al diable per assolir l’eterna individualitat. Nombroses novel·les parlen, amb un èxit discutible en cada cas, de les relacions mai senzilles entre pares i fills, i els laberints que es despleguen en les relacions de parella a partir de les vivències i els anys. Ara bé: poques obres retraten tan bé les relacions familiars entre homes com la novel·la La germandat del raïm (Edicions de 1984 en català i Anagrama en castellà), que podríem considerar un dels clàssics de John Fante (Colorado, 1909 – Califòrnia, 1983).

L’obra s’inicia amb una citació de l’obra Els Abruços, d’Eduardo Verga: “La germandat del raïm! Es veuen per tots els pobles, aquests vells bandarres, fent el ronsa a la porta dels bars, bevent vi i sospirant rere cada faldilla que passa”. Aquest és el retrat perfecte del pare del narrador d’aquesta novel·la, que pateix una autèntica evolució que va des de la mort emocional fins a la resurrecció i la redempció. L’argument és aparentment senzill i ens l’explica cap a l’inici de l’obra Henry, el fill d’un matrimoni d’immigrants italians que es dedica a escriure llibres i guions per a pel·lícules: “En Nicholas i la Maria Molise feia cinquanta-un anys que eren casats i és cert que havia estat una relació tortuosa des del començament. Només havien sobreviscut gràcies a l’implacable catolicisme de la mare, que castigava l’egoisme i el menyspreu del seu marit amb una tolerància exasperant, però era una bogeria que aquells vells se separessin just en aquell moment de les seves vides: la mare tenia setanta-quatre anys i el pare dos més.”

No n’hi ha cap dubte: ens trobam davant una peça plena de cruesa i realisme americà, plena d’autenticitat. Lentament, a mesura que el lector avança entre uns capítols que llisquen, que es fan breus, aquest entra en contacte i s’enamora automàticament de tots i cadascun dels personatges, de les seves debilitats, les seves misèries. La manera amb què Henry ajuda el seu pare a bastir una nova construcció és també la construcció d’una autèntica catedral emocional paterno-filial.

Hi fa acte de presència el pare masclista, alcohòlic i poc comprensiu que ja hem conegut, però també la mare que, malgrat el geni i el caràcter que ostenta, cedeix al xantatge i passa a formar part de l’engranatge social: “Aquesta és manera de comportar-se, per un home casat? […] Qui li fa la bugada, qui li neteja la casa, qui li fa el menjar? Aquest és l’agraïment que rebo, pintallavis de la boca d’una puta qualsevol?”. Una mare que és conscient que el seu marit no havia volgut fills sinó “aprenents de paleta i picapedrers. I va tenir un escriptor, un caixer de banc, una filla casada i un guardafrens”, situació a la que respon amb un expressiu i simptomàtic “Ni catòlics, ni paletes, Déu meu, què ha passat?”.

Però la novel·la de Fante no és només un fantàstic calidoscopi de personatges, sinó que retrata, amb l’èxit amb què ho pogué fer Williams a peces consagrades com La rosa tatuada (1951) o Un tramvia anomenat desig (1947), els conflictes més rampants de la seva època: la immigració,  l’alcoholisme, la manca de feina o la misèria en què es trobaven les classes més humils de l’Amèrica dels somnis grans. “Un home treballa”, diu Nick, el pare del protagonista, “Sua. Cava. Pega. Construeix. Guanya un grapa de dòlars i els estalvia. Escolta bé el que et dic!”. És clar que l’amor d’un pare per un fill i d’un fill envers aquest està per sobre de certes coses i, malgrat les avinences i desavinences i les afinitats i manies personals, el narrador ho té clar i arriba a convèncer-ne el lector: “És clar que era tossut, capriciós, egoista i tocat del bolet. Però seguia sent el meu pare.”

Un altre dels punts més decisius de l’obra, a més de la relació entre pares i fills, és la brillant manera amb què Fante retrata el vincle de Nicholas Molise, el patriarca, amb la beguda, que lentament esdevé un personatge més de la trama, arribant a tenir tanta o més importància que les persones de carn i os: els clients del celler, doncs, l’anomenada “germandat del raïm”, “no només eren els clients de l’Angelo, de fet eren els seus esclaus, es neguitejaven cada cop que la collita se n’anava en orris perquè aquell vi era la llet de la seva segona infantesa, cada mes els el duien a la porta en gerres d’un galó i s’enduien les gerres buides als cellers”. És més: “els clients de l’Angelo vivien en l’angoixa perpètua que ell morís abans que ells”.

La germandat del raïm, doncs, és un llarg poema èpic i tràgic dedicat la família. La constatació que només cal ajuntar dues persones que d’entrada, com tants pares i fills, només s’inspiren rebuig, per tal de descobrir que existeix un amor ancestral més enllà dels llaços familiars i de la sang. L’amor, al pur estil de l’aclamada Agost (2007, Premi Pulitzer de Teatre), de Tracy Letts, que sorgeix de la convivència i del patiment i la misèria que ens igualen. No debades, l’origen etimològic de la paraula família és la fam.

“Com pot viure un home sense el seu pare?”, es demana Fante. “Com es pot aixecar un dia i preguntar-se: el meu pare se n’ha anat per sempre?”. Les preguntes, demolidores per la manca de resposta, més enllà del deixar passar o l’ignorar o el fer camí, només troben aixopluc en una de les màximes més cèlebres del vell Molise, l’alcohòlic, l’intransigent, el sapastre, l’insensible, l’inexpressiu, el Pare Perfecte que després de tot hom no es pot permetre no perdonar: “Val més morir de beure que morir de set”. I La germandat del raïm, de Fante, i traduïda de manera exemplar per Martí Sales en un català que ens duu a les terres dels Molise però que també ens fa dubtar sobre si el text és d’un autor del far west català, és literatura de la bona, per als més assedegats.

Categories
LLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES

  • La clau és la música

      Manel Haro. Barcelona / @manelhc Vaig conèixer el pianista James Rhodes a través del seu llibre Instrumental (Blackie Books), on explicava que havia patit abusos sexuals de petit,...
  • Abismes vitals

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz El Premi Documenta és un dels pocs guardons que encara avui segueixo, pels noms que l’han guanyat i perquè sempre asseguren una bona...
  • Onze històries barcelonines

      Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz Recentment hem presenciat el naixement d’un nou segell editorial que ja ha deixat la seva primera llavor al mercat literari. L’editorial Univers, d’Enciclopèdia...
  • Ignorades minyones

      Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco En els darrers anys han sorgit un gran nombre de petites i coratjoses editorials, entre les quals Llop Roig, dirigida per l’historiador Pau...