Una joia cinematogràfica poc coneguda de Fernán Gómez

'El mundo sigue', basada en una novel·la de Zunzunegui, va patir cert menyspreu quan es va estrenar
Fernando Fernán Gómez va dirigir el film l'any 1963

 

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Encara que en la seva època va patir cert menyspreu i que a Espanya és encara una gran desconeguda més enllà dels ambients cinèfils i de les persones amb inquietud i curiositat pel que fa al cinema de qualitat més o menys oblidat, El mundo sigue resultaria una pel·lícula de culte en d’altres països. La va dirigir i escriure Fernando Fernán Gómez que també n’és un dels protagonistes, tot i que es tracta d’una història coral. Fernán Gómez és un d’aquells personatges immensos i polièdrics del qual em temo que encara no en sabem valorar la genialitat a fons. Corria l’any 1963 i avui, a més a més, té valors afegits els quals, en molts aspectes, en fan gairebé un documental sociològic. Podem contemplar com era un país que tot just bufava cullera i escapava de la misèria, com era la seva gent, la situació lamentable de la dona, la manca de perspectives de tota mena. S’havia anant sortint de la misèria econòmica i passant a la pobresa sostenible, però la misèria moral estava força generalitzada i aquesta, ho podem comprovar en el present, costa molt més d’eradicar.

La pel·lícula s’esdevé a Madrid, al barri de Maravillas i potser hi ha qui voldria pensar que Barcelona era diferent. Però jo he trobat moltes semblances amb un ambient barceloní popular, de barri, que encara recordo força bé i el paisatge humà m’ha resultat ben familiar. La pel·lícula va passar la censura amb dificultats, va tenir problemes de diners i distribució i tan sols es va arribar a estrenar, tard i malament, a Bilbao. A l’Academia de Cine de Madrid, Gemma Cuervo, l’única protagonista viva actualment, va poder explicar, amb motiu de la recuperació de la pel·lícula, les circumstàncies de la filmació i com eren aquells anys, sobretot per a les dones, fins i tot encara que fossin actrius brillants com ella mateixa.

Les dones, víctimes dels homes, els quals també eren víctimes de la situació, sobrevivien en un ambient feixuc de doble moral. Les cançons d’en Serrat ens evoquen amb cruesa les mares Loles o les tietes conques. Una altra alternativa, si eres jove i de bon veure, consistia a dedicar-te a aquesta professió objecte de tanta literatura i de tant de debat però mai regulada de forma seriosa, la prostitució. De prostitució n’hi ha de molts nivells i el personatge que fa Cuervo a la pel·lícula ens mostra una dona espavilada, gairebé una emprenedora del sector, que m’ha evocat la Carola Milà de la Maria Aurèlia Capmany. Feliçment, és una dona, i ja que les coses són com són el que cal és treure’n rendiment. La tolerància de l’entorn i l’actitud d’enveja i ràbia impotent de la germana, esplèndida Lina Canalejas, respon a la moral ambigua d’aquell vell refrany: para ser puta y no ganar nada vale más ser mujer honrada.

L’antagonisme entre les dues germanes és com una gran metàfora que es resol de forma tràgica al final, una mica brusc i potser excessivament apressat i dramàtic. Fernán Gómez és el marit d’aquesta germana jove, carregada de fills, un  home immadur i ximple,  un desgraciat que no és bo ni per a ell mateix. La seva dona és incapaç de tirar pel dret, com la seva germana. No existeix el divorci, l’avortament és un crim i per a tot fan falta diners, sempre diners. Sense un mínim de diners tot és brut, frustrant, encara més per a les dones. Resulta colpidor el món dels homes, dels homes rics, que poden tenir amiguetes de bon veure i mantenir-les i el dels homes pobres, reprimits, bevedors, encalçant dones amb mirades i comentaris grollers i tocaments a dojo, un món que hem patit, que avui fa esgarrifar i que fins i tot pot semblar exagerat contemplat des del present per part dels joves que no el van viure.

El mundo sigue tancava una trilogia sobre la parella, iniciada amb La vida por delante y La vida alrededor, pel·lícules remarcables que van tenir més sort però que no assoleixen el mateix nivell. Era un cinema que lligava amb el neorealisme i que mostrava les possibilitats d’un neorealisme a l’espanyola, que no va reeixir del tot ja que en aquell mitjà polític i social ranci i caspós es feia difícil respirar. Com recordava en un article la filla de Gemma Cuervo, en la història s’hi barregen moltes coses i també té un aire esperpèntic, molt hispànic. En el fons ens parla de la lluita de l’ésser humà per a sobreviure, ni que sigui per estranys camins. Gemma Cuervo mostra el que podia haver estat i no va ser, fins i tot per a ella mateixa, el seu paper és de premi gros, ple de matisos, immens. I no és l’única que excel·leix.

La pel·lícula té molts temes en el seu rerefons i molts nivells de lectura. Hi ha escenes memorables, innovadores, com quan la mare de les noies evoca el passat mentre la filla esgarriada però amb diners puja una d’aquelles incòmodes escales sense ascensor. Es juga amb diferents punts de vista, amb els pensaments dels personatges que contrasten amb els seus actes. La família és un suport irrenunciable quan van mal dades i quan s’enyora una certa puresa perduda. El contrast entre els qui fan bitlles i els humils es palesa en la visió dels cotxes que transiten per uns carrers en els quals l’automòbil és el paradigma visible de les millores econòmiques i un somni ja no tant impossible per als qui encara no el poden tenir. El nostre Capri ho va reflectir en un dels seus monòlegs més divertits, Ja tenim sis-cents.

La història està basada en el llibre d’un autor injustament oblidat i considerat maleït, Zunzunegui. Lligat al règim franquista, això podria explicar el seu bandejament actual però ja en el seu  temps, quan va arribar fins i tot a ser acadèmic, corria la brama d’aquesta mena de maledicció i sembla que fins i tot s’evitava mencionar-lo i es recorria a una broma, dir-li zeta zeta. Sembla que ja van advertir Fernán Gómez dels perills d’adaptar una obra d’aquest autor, considerant aquesta maledicció literària. Zunzunegui va ser també crític de teatre, a la pel·lícula hi surt un escriptor i crític de teatre trist i amargat, interpretat per Agustín González, al qual el seu patró commina a reconèixer sense manies la qualitat del que escriuen els qui manen en el món de la cultura i la cultureta. Això tampoc no ha canviat tant i alguns periodistes lligats a grans empreses del sector ho saben molt bé. Zunzunegui, que s’ha comparat amb Baroja, amb Galdós, mereix una revisió a fons.

Fernán Gómez prologa la pel·lícula amb un text de Guia de pecadores, de Fray Luis de Granada, un altre gran oblidat avui: “Verás maltratados a los inocentes, perdonados los culpables, menospreciados los buenos, honrados y sublimados los malos; verás los pobres y humildes abatidos y poder más en los negocios el favor que la virtud”. Un text ben actual, vaja. El  món segueix, moltes coses canvien però també n’hi ha un munt que segueixen igual, els diners són imprescindibles i cal sobreviure com sigui. La pel·lícula s’ha restaurat gràcies a Juan Estelrich, fill del productor. Esperem que aquests cinemes resistents gràcies als quals, ni que sigui per pocs dies, podem recuperar títols imprescindibles, la tornin a tenir en compte aviat i que el públic no se la deixi perdre.

Categories
CINEMA I TELEVISIÓDramaFilmoteca
Un comentari
  • Sícoris
    1 novembre 2015 at 21:41
    Deixa una resposta

    Totalment d’acord amb la teva anàlisi de la pel·lícula, que també em va semblar un retrat molt realista de l’època, tot i el final precipitat i massa dramàtic per al meu gust. I sí, també penso que caldria conèixer millor l’obra de Zunzunegui i la de tants altres autors que han quedat oblidats degut a circumstàncies que sovint no tenen res a veure amb la literatura.

  • Deixa un comentari a Cancel resposta


    ALTRES ARTICLES