Montserrat Abelló en la intimitat

Ara Llibres publica 'El miracle és viure. Vivències', una obra memorialística de la poeta catalana
El miracle és viure. Vivències

Sebastià Portell. Barcelona / @sportellclar

No hi ha discussió possible: sovint no tractam com es mereixen la nostra literatura ni els nostres escriptors. Els índexs de lectura cauen en picat, així com potser ho fa l’interès pel que es publica, i molts autors es dediquen a promocionar-se sense ni tan sols preocupar-se del que escriu el del costat. Emperò de vegades apareixen iniciatives brillants, autèntics bolets de la cultura, que ens generen la il·lusió que vivim en el que en diríem un país normal.

Aquest és el cas del llibre El miracle es viure. Vivències (Ara Llibres, 2015), de Montserrat Abelló (1918-2014), que acaba d’aparèixer quan s’ha complert tot just un any del traspàs de la poeta. Es tracta d’una obra memorialística, dedicada a la seva vida i obra, feta amb una solvència i un rigor d’admirar. El volum, transcrit pel tècnic de la Institució de les Lletres Catalanes, traductor i dinamitzador cultural Xavier Montoliu, és una iniciativa de la Institució amb la col·laboració d’Ara Llibres, amb l’objectiu de preservar la memòria d’una de les nostres autores i traductores més emblemàtiques. Així ho explica Laura Borràs, directora de la Institució, al pròleg, on destaca que els de Montserrat “han estat els 96 anys més jovials que jo hagi conegut mai”, i que “en Xavier s’estimava la Montserrat d’una manera desinteressada i total. Ha estat per a ella confident i amic, custòdia i acompanyant dels seus records”. Ens trobam, com de costum amb Borràs, davant unes afirmacions que no poden ésser més encertades, o si més no aquesta és la sensació que desprenen les quasi tres-centes pàgines, amb bibliografia complerta i un plec central de fotografies, que configuren el tom: si una directriu ha guiat la seva tasca, aquesta ha estat el respecte cap a la poeta, que ha obert la seva intimitat i ha deixat que quedés plasmada, amb senzillesa, en el volum.

“La Montserrat ho deia tot amb poemes”, afirma Montoliu en una altra nota inicial que, ara sí, signa ell, impregnada d’aquest respecte i d’una molt mesurada però palpable emotivitat: “acostumava coquetament a recórrer a un poema, que se sabia de memòria, i que encaixava amb el que venia a tomb i el deia mentre movia les mans poèticament”. Amb aquest retrat, i un altre pròleg signat per Mireia i Miquel Bofill, dos dels fills d’Abelló, més centrat en els aspectes lingüístics i la cura del llibre, es fan els preparatius per al discurs directe, planer i ple de vivències de la poeta.

L’obra està dividida en capítols més aviat breus i concisos, que alhora s’agrupen en dues parts: la primera, que abraça els anys d’infantesa, joventut i exili, i la segona, a partir dels anys seixanta, que narra el retorn de la poeta a Catalunya i els anys en què es desenvolupa, sobretot, la seva vida literària. “És curiosa la imatge que és té d’una mateixa”, diu Abelló en un dels passatges més entranyables, “perquè sempre m’havia tingut per molt lletja, sobretot comparada amb la meva germana Isabel, que era maca com la meva mare, i tant me feia. Però ara, en mirar aquelles fotos, doncs em sembla que no estava pas tan malament”. Així de propera i directa es mostra l’autora ja en les primeres pàgines, en què desgrana amb irregularitat i naturalitat la seva infantesa i els anys arreu de l’estat, o les estades a Londres, on va aprendre anglès —la seva primera paraula, “swing”, pel gronxador—, la llengua que la convertiria en l’autora de grans traduccions que probablement encara no han trobat tasca similar en la nostra cultura.

Llegint aquestes primeres pàgines, hom té la sensació que està conversant amb una font plena d’experiència i de vida, testimoni, gràcies als anys, de períodes que, sobretot pels lectors joves, poden resultar llunyans o més propis dels llibres d’història: “Els pocs anys que va durar la República van ser magnífics i la vida es va liberalitzar en tots els aspectes: culturals, artístics, en el món de les dones, que van obtenir el vot i càrrecs públics, en la família, en l’església… Vaig canviar moltíssim i, fora de la imaginació, molt menys exagerada, que encara conservo, no em va quedar res de les meves pors i de tanta timidesa. Vaig començar a dubtar de la religió i preguntava i indagava. Era com si fins aleshores haguéssim viscut emmordassats.”

És, la veu d’Abelló, una de les tantes que la dictadura franquista va silenciar, i que es varen veure forçades a l’exili, un període que l’autora considera, amb una certa ironia i amb l’optimisme que la caracteritzava, “unes vacances massa llargues”. No debades, la seva vida a Xile va seguir, com si diguéssim, el seu decurs normal, i allà va poder casar-se i va construir una família que no ha deixat de multiplicar-se i expandir-se amb els anys. Explica amb tendresa el naixement dels seus dos primers fills, Miquel i Mireia, i també el del tercer, Ferran, que va néixer amb síndrome de Down: “la síndrome de Down ara és molt més coneguda que no ho era aleshores, quan a penes se sabia què era. De fet, per a mi, era una cosa del tot desconeguda”, confessa la poeta en un exercici remarcable de sinceritat. Com suggereix, de fet, que foren esdeveniments tan durs com aquest els que la portaren a començar a escriure de manera més conscient, més personal, i fer-ho en català: “A Xile, havia començat a escriure en castellà, però de sobte, un dia, vaig tenir tanta necessitat d’expressar el que sentia que vaig començar a escriure poemes en català”.

Casada, amb una família feta i pujada i el cuc de la literatura ja rosegant-li les entranyes i l’enteniment, Abelló i els seus decidiren tornar a Catalunya, al 1960, i fou aquí on desenvolupà bona part de la seva vida artística i professional. Ens endinsem en la segona part del llibre, la més relacionada amb la seva literatura. Va ser, de fet, en les darreres dècades del segle XX que l’autora arribà a configurar una poètica pròpia, no poc influïda per la manera d’escriure de Sylvia Plath, i consolidar la seva veu clara i concisa, poc pomposa, sempre emocionant: “Per què hauria d’omplir de paraules el poema si, el que vull dir, ho puc dir amb menys?”.

Un altres dels temes que tracta el llibre és la gran tasca que Abelló va dur a terme com a traductora, sobretot de l’anglès al català, i un dels seus volums més celebrats, Cares a la finestra. Vint dones poetes de parla anglesa: “Amb aquest llibre, sense adonar-me’n, en certa manera, vaig fer una mena de cànon, en què, en lloc de queixar-me que no apareguessin dones a les antologies, vaig optar per fer-ne una que demostrés la seva força”.

També hi fa acte de presència el fort compromís d’Abelló amb la llengua, el país i el paper que les dones hi havien de desenvolupar. Així, l’autora reflexiona entorn de la Transició i la situació actual: “ens calia retrobar la força de la paraula, la nostra, i, si cal, del nostre crit, que si als anys setanta va ser de «Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia», ara demanava la independència”. En la mateixa línia i coherència es troben, de fet, les declaracions sobre la llengua: “aquesta persecució de la llengua catalana tan viva [durant el Franquisme], la vaig trobar horrible. Sempre dic que m’agradaria tenir la independència per tornar a estimar-me el castellà”.

Somniadora, optimista, vital. Aquests tres podrien ser els adjectius més adients per definir una de les poetes i traductores més importants de la literatura catalana del segle XX, que, fins i tot en les darreres pàgines del llibre, es permet fer balanç dels darrers mesos i parlar de projectes futurs: “Sempre dic que el misteri no és morir, sinó viure. Jo tinc aquesta filosofia”. I així, segons sembla per la manera amb què s’explica, s’obre, es presenta en les pàgines d’El miracle és viure, ho va aplicar fins al final.

 

_________

Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:

Categories
Biografies i memòriesLLIBRES
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES